Munzer al-Awad està assegut al terra del seu petit pis a la zona oest de Berlín i fuma sense parar. Recorda quan anava a l’escola i fa un gest de descrèdit amb el cap. “De petits, quan per exemple dibuixàvem el cel, havíem d’anar amb compte”, diu Al-Awad. Les estrelles de cap manera no podien tenir la forma de l’estrella de David. “Estava prohibit. Els jueus eren el diable”.
Aquest sirià de 38 anys va viure de petit a Dubai, on va anar a una escola pública. La lluita de Palestina era omnipresent. “Els mestres feien recol·lecta de donatius dels alumnes per Palestina”, explica. Als mapes dels llibres de text Israel no hi apareixia. Els mestres li empapussaven que Jerusalem seria alliberada i que tots els jueus serien decapitats. Així, deien, ho havia predit el profeta. Al-Awad no ha estat mai una persona religiosa. Però la seva mentalitat va estar marcada molt de temps per la imatge de la comunitat de tots els musulmans, units en la lluita contra Israel.
Aleshores va esclatar la guerra civil a Síria. D’entrada, Al-Awad va participar en les protestes contra el règim, va gravar els disturbis i enviava el material a mitjans crítics amb el règim. Llavors, explica, els esbirros d’Al-Assad el van capturar. Durant setmanes va ser víctima de tortures en una presó. Quan va ser alliberat, va fugir. Ara viu a Berlín.
“Vaig viure en carn pròpia què fan els musulmans a altres musulmans”, diu. La imatge d’una gran comunitat musulmana internacional ja no el convenç. La seva posició avui és aquesta: “És clar que hi ha d’haver una Palestina. S’han d’aturar les expulsions d’àrabs. Però també els míssils de Hamas”.
Tanmateix, no totes les persones que darrerament han assistit a manifestacions propalestines pensen com Al-Awad. Al barri de Neukölln, a Berlín, el cap de setmana passat hi va haver un augment de la tensió. En comptes de les vuitanta persones que s’hi havien apuntat, a la manifestació n’hi van anar 3.500. Constantment ressonaven pels carrers lemes antiisraelians i antisemites: “L’exèrcit de Mahoma tornarà”. O també: “Dispareu contra Tel Aviv”. Molts portaven mocadors palestins, però també hi havia homes vestits de camuflatge o amb bombatxos salafistes. D’altres feien onejar banderes turques i feien amb la mà el símbol dels Llops Grisos, organització d’extrema dreta. Entremig, una tropa de membres de l’extrema esquerra sota banderes vermelles amb l’emblema de la falç i el martell de color groc.
A les xarxes socials la multitud també mostra la seva ira. Un berlinès jueu va haver de llegir el següent comentari a Instagram: “Trobo a faltar Hitler. Hauria de tornar per fer una aniquilació ràpida”. El missatge estava escrit en anglès. D’exemples com aquests n’hi ha molts.
Aquesta no és ni de bon tros la primera onada d’antisemitisme agressiu que es forma a Alemanya contra els jueus. Darrerament, la pandèmia del coronavirus ha donat empenta a teories de la conspiració antisemites. El nombre de delictes antisemites ha augmentat cada any des del 2015, segons les estadístiques de criminalitat: de 1.366 casos llavors als actuals 2.351, un increment de més de dos terços. La policia n’atribueix gairebé el 95% a l’extrema dreta, cosa que es deu, entre altres coses, al fet que en el registre els actes comesos per autors desconeguts sovint s’atribueixen a l’extremisme de dreta.
Una enquesta encarregada per la comissió d’experts en antisemitisme del Bundestag fa cinc anys va posar de manifest que els musulmans fan responsables els jueus en major mesura pels incidents del que revelen les estadístiques oficials. RIAS, l’oficina d’informació a escala alemanya sobre antisemitisme, parla d’una “dinàmica clarament accelerada” d’incidents antisemites d’ençà del recent esclat del conflicte a l’Orient Mitjà amb atacs amb míssils per part de Hamas, una organització islamista radical, i els contraatacs de l’exèrcit israelià.
Sigui com sigui, ara es fa palès fins a quin punt està arrelat l’antisemitisme també en alguns ambients musulmans. I no pas entre els immigrants que han arribat recentment, sinó –i això és especialment alarmant– també entre els que ja fa temps que viuen a Alemanya.
A causa de l’Holocaust, Alemanya sent una especial responsabilitat envers Israel. La cancellera, Angela Merkel, ha declarat que la seguretat de l’Estat jueu forma part de la raó d’Estat alemanya. Els nacionalsocialistes van assassinar sis milions de persones de fe jueva. “La nostra democràcia no tolerarà” protestes antisemites, ha assegurat la cancellera Merkel (CDU).
Ara bé: on comença l’antisemitisme? Quan deixa de ser una crítica legítima al govern israelià? Més d’un està confós. Però, de fet, hi ha un límit clar: quan es condemna jueus alemanys pels atacs militars d’Israel a Gaza, quan se’n dona la culpa “als jueus”. Quan se’ls equipara amb els nazis o se’ls desitja un nou holocaust. Quan no s’exigeixen responsabilitats als polítics israelians, sinó a un col·lectiu jueu suposadament dolent per naturalesa, aleshores és antisemitisme. La judeofòbia comença quan una persona és mal vista i insultada pel fet de ser jueva.
El centre de monitorització RIAS es basa, entre altres coses, en tres criteris per separar la judeofòbia de les crítiques a Israel. Es tracta d’un comportament antisemita quan es demonitza Israel, es deslegitima el país negant-li el seu dret a l’existència i quan s’aplica una doble moral: es presenta la violència dels palestins com a legítima, però no la d’Israel.
Levi Israel Ufferfilge, de 32 anys, dirigeix una escola jueva a Berlín. Abans de les manifestacions propalestines del cap de setmana passat va refugiar-se uns quants dies al camp. “No volia quedar-me a casa i tenir por de sortir al carrer”. No ha oblidat l’any 2014, quan durant set setmanes va haver-hi una guerra entre Israel i Hamas. Aleshores tres palestins van provocar un incendi a una sinagoga de Wuppertal. Ara aquest pedagog es torna a sentir amenaçat. A l’hora d’obrir l’escola dimecres es va posar un barret damunt la quipà per precaució, segons explica. “No vull atreure ningú a l’escola, haig de pensar en la seguretat dels alumnes”.
Habitualment exhibeix la quipà amb tota seguretat, ja que és “l’element” més potent “de la meva identitat”, tot i que sap que també el posa en perill. Ha experimentat molt d’antisemitisme i acaba d’escriure un llibre sobre aquest tema. Es titula Nicht ohne meine Kippa! (‘No sense la meva quipà!’) i hi explica “què significa viure amb una diana al cap”.
L’han insultat pertot arreu, diu, sobretot dient-li “jueu de merda”: al supermercat, al metro, a les parades del transport públic. Uns adolescents d’origen àrab el van perseguir i li van tirar ampolles de vidre quan anava del cinema a casa. Però afegeix que quasi el va molestar més la policia, que després li va preguntar si “havia donat motius als joves” perquè l’ataquessin.
Tanmateix, no són només musulmans qui li ha proferit insults antisemites, sinó també alemanys amb pantalons de cuiro o jaquetes loden. Ufferfilge ha viscut els últims anys a Munic, i abans havia viscut al Rin del Nord-Westfàlia.
Rebecca Seidler, de 40 anys, és la presidenta de la comunitat jueva liberal de Hannover. Ella va poder viure personalment com la ràbia contra Israel es descarregava en forma d’odi contra els jueus d’Alemanya. Tres dies després de l’inici dels enfrontaments violents a l’Orient Mitjà, un home amb accent àrab va trucar a les oficines de la comunitat i va amenaçar amb calar foc a la sinagoga.
Des d’aleshores la presidenta està més preocupada que de costum. “Després de l’atac de Halle el Ministeri de Cultura ens va assignar uns diners extres per a mesures de seguretat”. Ara, però, no rebran recursos addicionals.
Els membres de la comunitat són insultats al lloc de feina, a l’escola i pel carrer, diu Seidler. “El que feu a Gaza és tan terrible com el que van fer els nazis amb els jueus”. O també: “Si no existís Israel, hi hauria pau al món”.
“Som alemanys jueus, però se’ns tracta com a representants d’Israel”, afirma Seidler, que treballa d’assessora d’empreses. “Jo trobo que criticar Israel és admissible, però el que està passant ara és pur antisemitisme”. Seidler qualifica d’“espantosa” la quantitat de grups de població dels quals surt odi contra els jueus. Des de fa un quant temps, li ha cridat l’atenció “la gran quantitat de banderes turques que es veuen” a les manifestacions. Diu Seidler: “Pel que sembla, l’antisemitisme és un nexe d’unió en què la gent es pot posar d’acord fàcilment”.
La mesquita d’Al-Aqsa, a Jerusalem, on va encendre’s el conflicte, es troba a més de 3.000 quilòmetres en línia recta d’Alemanya. Aquests dies, el conflicte no afecta només els jueus del país teutó, sinó també els palestins. D’ençà de l’esclat dels enfrontaments, hi hagut més de mil ferits i centenars de morts, la majoria del costat palestí.
De vegades Nidal Bulbul passava tota la nit al telèfon parlant amb la seva família, que viu a Gaza. Anava amunt i avall pel seu pis del barri berlinès de Schöneberg, del menjador al dormitori i a la inversa. Sentia com queien les bombes als barris veïns, diu Bulbul, i els crits de les criatures que hi ha a casa dels seus pares. La mare, el pare, germanes, germans, nebots i una neboda: quinze persones s’estaven en una sola habitació durant els atacs aeris. Les finestres s’havien trencat per les ones expansives de les bombes.
“Li vaig dir a la meva mare que s’havien de distribuir i no posar-se tots a la mateixa habitació”, diu Bulbul. “Però ella em va respondre: ‘Si ens morim, que ens morim tots junts’”.
Des de fa onze anys, aquest noi de 37 anys viu a Alemanya. Regenta un popular cafè a Kreuzberg, a Berlín. Bulbul porta una cama artificial. Sap què és la guerra. El 2007 treballava de periodista audiovisual per a l’agència de notícies Reuters a Gaza. Mentre feia la seva feina, va patir un accident a causa d’una explosió mentre anava amb el seu Range Roger blanc. Bulbul creu que va ser culpa d’un atac dels israelians. A continuació, li van haver d’amputar la cama. L’exèrcit, diu Bulbul, també coneixia el vehicle.
Dissabte passat va participar en les manifestacions propalestines de Neukölln. “No em manifesto contra els jueus. Aquí a Berlín hi tinc amics jueus”, diu. “Lluito contra la violació permanent del dret internacional, no solament a la Franja de Gaza. La meva pàtria va desapareixent pam a pam”.
Els alemanys no es poden imaginar com és viure sota l’ocupació, assegura Bulbul. Allà, diu, la gent està atrapada, amb uns serveis catastròfics, sense perspectives de millora. No hi ha res que justifiqui la violència contra la població civil d’Israel, declara. Opina, però, que sí que s’entén que molta gent de Gaza estigui perdent el nord.
Per a Bulbul, aquest és un tema emotiu. Damunt la taula hi ha una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que condemna la construcció d’assentaments perquè són il·legals. “El fet que l’exèrcit israelià bombardegés l’edifici dels mitjans de comunicació de Gaza és un crim de guerra. Però mai no s’exigiran responsabilitats a Israel. Sempre es parla només dels míssils de Hamas”, sentencia Bulbul.
Ens ensenya un antic reportatge de la cadena de televisió Al Jazeera fet des de Gaza per al qual va rodar fragments. A la pel·lícula un grup de reporters amb càmeres són damunt un turó, es veu la paraula “Press” en lletres grosses en una armilla antibales. Els periodistes s’ajupen espantats darrere un cotxe, i uns soldats israelians obren foc contra ells. Unes quantes escenes més tard mor el càmera de 24 anys Fadel Shanaa, que des de la llunyania filmava un tanc israelià. El tanc dispara en la seva direcció i la imatge es torna negra. Fadel Shanaa era amic de Bulbul.
Els que escolten les històries de Bulbul probablement poden entendre més bé per què surt al carrer.
Entre els manifestants, però, no hi havia només palestins que pateixen per la vida de la seva família que viu a Gaza. Alguns dels que expressen el seu odi contra Israel ja són la segona o tercera generació que viu a Alemanya i no tenen cap mena de vinculació amb Palestina. ¿Què no funciona, que fa que aquests joves s’identifiquin tan poc amb els valors alemanys i pengin a les xarxes socials missatges com ara: “Fills de puta, desgraciats, Hitler us va donar massa poc pel cul!”?
El pedagog Derviş Hizarci, de 37 anys, va presenciar com a observador la manifestació de Neukölln, en què es van cridar lemes judeòfobs. Tenir una orella al carrer forma part de la seva feina. Aquest berlinès va fer de mestre en escoles de Kreuzberg durant molts anys. Actualment, treballa per a una fundació que entre altres coses intervé contra les ideologies conspiratives i, a més, dirigeix la KIGA, la Iniciativa de Kreuzberg contra l’Antisemitisme. Aquest és el projecte fet per migrants més important contra la judeofòbia a Alemanya. A les protestes Hizarci va veure molts joves com els que ha tractat als seus tallers: joves amb poques perspectives, però suposadament molt segurs d’ells mateixos. “N’hi havia més que els últims anys en circumstàncies semblants, i la ràbia era més intensa”, diu Hizarci.
Burak Yilmaz, de 33 anys, també és pedagog. Des de fa anys treballa amb adolescents a Duisburg i rodalia fent tallers sobre temes com l’antisemitisme, la masculinitat i l’honor. En les persones que han adoptat una actitud agressiva al carrer sovint l’islamisme també hi té importància, assegura. “Tenen la idea d’una comunitat musulmana mundial: disparen a germans i germanes nostres, doncs nosaltres ens hem de mantenir units”. A més, circulen per la xarxa relats conspiratius. “Precisament els predicadors fonamentalistes tenen molts seguidors a les xarxes socials i fomenten l’odi. Hi ha imams els continguts dels quals es comparteixen milers de vegades”. En algunes sèries turques, el jueu sempre és l’enemic. “Això són coses que marquen”.
Molts homes d’origen turc són seguidors d’equips de futbol i miren entusiasmats els partits de la Süper Lig. Fa uns quants dies l’equip del Fenerbahçe va fer la sessió d’escalfament amb samarretes que posaven “Özgür Filistin” (‘Palestina lliure’). Entre ells hi havia Mesut Özil, que va formar part de la selecció nacional alemanya, va néixer a Gelsenkirchen i és seguidor d’Erdogan. Entre els joves migrants d’Alemanya té molts fans. Amb ell sí que s’hi identifiquen, i no pas amb Armin Laschet (CDU) o Annalena Baerbock (Verds).
No és cap sorpresa que una estrella del futbol pugui robar el protagonisme als polítics alemanys. El que és més desagradable és que ho pugui fer un autòcrata estranger com Recep Tayyip Erdogan, que no fa gaire va “maleir” el govern austríac per haver hissat banderes israelianes com a mostra de solidaritat en edificis públics. “Són assassins, maten nens que tenen 5 o 6 anys. No estan satisfets fins que us xuclen la sang”, va dir Erdogan en referència a Israel.
La clara judeofòbia del govern turc és un problema enorme per a Alemanya, perquè el que Erdogan fa i diu també es transmet als seus seguidors que viuen aquí. No es pot dir quin nombre de seguidors té exactament el president turc, i el grup de persones d’origen turc és molt heterogeni. Però el que és segur és que en les últimes eleccions presidencials a Turquia, dels 1,4 milions de persones amb dret de vot que viuen a Alemanya, prop de la meitat van exercir-lo. I d’aquests, un 65% van votar Erdogan.
Els experts en integració lamenten la dependència de l’organització de mesquites Ditib respecte al govern turc. La majoria d’imams que prediquen en les gairebé 900 mesquites de Ditib a Alemanya han estat instruïts per l’autoritat religiosa pública Diyanet de Turquia. La mateixa que els paga el sou.
Certament, per exemple, el director de Ditib a Hessen va instar a “allunyar-se dels grups de gent que proclamen l’odi”. Però a continuació va prendre la paraula Ali Erbaş, màxim responsable de Diyanet, des d’Ankara: “La tirania d’Israel, l’assassí de nadons, que destrueix temples sense pietat i que aniquila, s’ha d’aturar tan aviat com sigui possible”. Pocs dies abans havia sortit a predicar a Santa Sofia amb una espasa a la mà.
No sorprèn gaire, doncs, que la comunitat Ditib de la ciutat d’Aalen, a Baden-Württemberg, escrigui en una publicació de Facebook: “Allibera Jerusalem del setge dels tirans, Al·là!”. Amb una especial virulència s’expressava la Ditib de Biberach, a l’Alta Suàbia: l’umma –és a dir, la comunitat– del “comandant Mahoma” no se sotmetrà mai. O també: “Que Al·là porti la desgràcia als infidels!”. A Unterschleiẞheim, a Baviera, la Ditib va publicar a Facebook imatges de la Cúpula de la Roca i de la mesquita d’Al-Aqsa que uns nens havien pintat, i al costat les banderes turca i palestina. En el dibuix, un nen havia escrit amb traç encara poc destre la paraula “llibertat” en turc.
Encara que la situació a l’Orient Mitjà es calmi, Alemanya no pot continuar tapant el problema. Els càntics judeòfobs potser desapareixeran dels carrers, però no s’esvairan de les ments. Què s’ha de fer a partir d’ara?
El mestre jueu Levi Ufferfilge reclama que es faci més pedagogia i que hi hagi més ofertes als entorns migrants. “Allà hi ha gent que viu en barris amb males condicions, que no comparteixen la bonança de la nostra societat, que només viuen en el seu context àrab o turc, que només consumeixen certs mitjans i que són fàcilment receptius a l’antisemitisme”. Però també hi ha molts joves que són sensibles respecte a l’antisemitisme, i això li dona esperança.
Els experts que treballen amb adolescents sobre el terreny tampoc no es resignen. Derviş Hizarci, de la KIGA, diu: “Si l’abordem correctament, el seu antisemitisme, encara que no es pugui eliminar del tot, sí que gairebé sempre es pot contenir”. Hizarci i el seu equip van sobretot a escoles quan aquestes necessiten ajuda o assessorament. L’estratègia és la següent: prendre’s seriosament els adolescents, conversar amb ells i involucrar-los a poc a poc en les seves contradiccions.
“T’agradaria que parlessin així de tu? Què té a veure amb tu la situació a Palestina?”. Això ho pot fer qualsevol professor, diu Hizarci, i molts ho fan. En els últims anys, treballadors de la KIGA han organitzat centenars de tallers, que gairebé sempre han donat fruits. L’escola Refik Veseli de Kreuzberg, per exemple, porta ara el nom d’un “just entre els pobles” musulmà que durant la Segona Guerra Mundial va salvar jueus. Això és el resultat del desig dels alumnes. Però aquesta feina és laboriosa i no s’acaba mai. I prèviament cal posar nom de manera clara a l’antisemitisme dels musulmans i, malgrat tot, no considerar-lo inevitable; i tampoc no s’ha d’acorralar d’entrada els adolescents posant-los en un bàndol determinat.
Felix Klein, comissionat per a l’antisemitisme del govern alemany, aconsella que “ara no s’assenyali els musulmans per desviar l’atenció de l’antisemitisme de la societat en general”. Tampoc no es tracta, diu, d’un “antisemitisme importat”. Els que ara escampen l’odi contra els jueus són en molts casos ciutadans alemanys. Klein, però, va viure en primera persona com de difícil és trobar el to adequat en aquest debat. Quan en una entrevista va reclamar que s’havia de deixar clar “als adolescents amb orígens migratoris” que a Alemanya l’antisemitisme és inacceptable, el pianista jueu Igor Levit li va retreure que posava els adolescents amb orígens fora d’Alemanya “sota sospita general”. Aquesta no era la seva intenció, diu Klein a Der Spiegel, cal “donar nom a tota forma d’antisemitisme: la judeofòbia d’esquerra, de dreta, per part de musulmans i també la que prové del centre de la societat”.
La cancellera Merkel, segons els assistents a una reunió del grup parlamentari CDU/CSU al Bundestag, va anunciar que no mostrarien gens de tolerància quan algú cremés banderes israelianes o ataqués sinagogues. Sembla una postura decidida, però quines conseqüències tindrà?
El ministre de l’Interior bavarès, Joachim Herrmann (CSU), ha proposat que es revisi si algú “que mostra una gran intolerància” pot ser expulsat del país. Això encara sona més decidit, però hi ha una cosa que Hermann també sap: no es pot fer fora del país ciutadans alemanys. Com tampoc no se’n pot fer fora el problema de l’antisemitisme.
Traducció d'Arnau Figueras