-Per començar, parlem una mica del context. Què aportava la llei de llengües a l’Estat francès?
-Es tracta d’una llei que oficialment es diu Llei de protecció patrimonial de les llengües regionals. Es basa en l’article 75.1 de la Constitució, del 2008, que diu que les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França. Aquest és un article cosmètic que fins ara no havia tingut cap conseqüència. Fins que el diputat bretó Paul Molac, de la Divers Gauche (Esquerra Diversa), va voler donar-li un efecte a aquesta disposició constitucional. Si les llengües formen part del patrimoni, cal una llei que reculli aquest principi i que, com a patrimoni, les llengües es puguin introduir en tots els àmbits a través dels quals es protegeix el patrimoni. Aquest és el primer punt. A dintre es van introduir algunes disposicions suplementàries que pretenien legalitzar tota una sèrie de coses que, per ara, estan fora de la llei. Fins ara no hi havia cap llei que protegís les llengües regionals. Un punt important era el reconeixement de la immersió lingüística. Altre, la disposició legal per titular públicament en «llengua regional». I altre, autoritzar l’ús de signes diacrítics de les llengües, cosa prohibida per la pràctica administrativa, atès que aquests signes no existeixen en l’alfabet francès. En definitiva, la llei consistia en blindar, amb un marc legal, les anomenades llengües regionals. Era un pas endavant.
-Vist des de l’Estat espanyol, això es veuria com una qüestió de mínims, si se’n fa la comparativa.
-És clar. Realment era un petit pas. Però era la primera vegada que una llei deia explícitament que s’havien de protegir les llengües. La llei precedent, en aquest sentit, era del 1951, i permetia un ensenyament optatiu i voluntari d’aquestes llengües. No n’hi havia res més. Per això, l’última llei era molt important. Era un pas més a partir del qual anar més enllà i emprendre una nova via per promocionar les llengües. Alhora, per primera vegada una llei com aquesta havia estat aprovada per una àmplia majoria de l’Assemblea i del Senat, un fet sense precedents. I això en un context ben particular, perquè el Govern i el ministre d’Educació hi estan aferrissadament oposats. Però una majoria de diputats de la majoria presidencial la van votar.
-És curiós. La llei de llengües va obtenir suports en funció de la procedència geogràfica dels diputats, i no en funció del seu color polític.
-Sí. Hi ha un problema de centralisme, de jacobinisme. França és un país molt centralitzat. Tot es decideix des de París a través d’un grapat de polítics i de tecnòcrates que ho controlen tot. Això es va veure amb el canvi de noms de les regions que es va aplicar el 2016: ho van decidir des de París sense consultar ningú. Pel que fa al Consell Constitucional, l’òrgan està format per nou membres, tots alts funcionaris parisencs que decideixen interpretar les coses tal com ells les veuen, des de la seva perspectiva singular. L’article 2 de la Constitució, en la qual hi ha la menció al francès, diu que la llengua de la República és el francès. Això no vol dir res. Ni tan sols vol dir que el francès sigui oficial. Interpretar que tu no pots posar un accent perquè això va contra la Constitució és de bojos. És pura ideologia. És una interpretació molt singular. I no hi ha possibilitat de recurs, perquè no hi ha apel·lació possible contra les decisions del Consell Constitucional.
-Qui va recórrer la llei de llengües al Consell Constitucional?
-Un grup de diputats de la majoria presidencial. Paradoxalment, del mateix grup parlamentari en què la majoria n’havia votat a favor. Els diputats que hi van votar en contra van ser, d’alguna manera, instrumentalitzats. Primer hi va haver el retard en la publicació de la llei. Si la llei s’hagués publicat ràpidament i el president l’hagués firmat, el recurs no hauria estat possible. Emmanuel Macron va esperar a última hora per no firmar la llei. Això va donar temps al seu ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, per redactar el recurs i posar els noms i les signatures dels seixanta diputats que calen per fer el recurs. I s’ha qüestionat, fins i tot, el caràcter reglamentari del recurs. Perquè normalment, un recurs davant el Consell Constitucional s’ha de fer amb la signatura física i material d’almenys seixanta diputats. I aquestes no hi van ser: simplement els van trucar, van donar vistiplau i van posar el seu nom.
-Va ser, doncs el ministre d’Educació el responsable principal d’aquesta maniobra?
-El ministre d’Educació és un opositor ferm a la immersió en particular i a les llengües en general. I a través d’ell van cercar diputats seus perquè posessin el seu nom i el recurs tirés endavant. I van trobar, essencialment, gent de París, amb ideologia i mentalitat centralista. Tots del partit de Macron, la República en Marxa.
-Quins arguments tenia, aquest grup de diputats, contra la llei?
-És la mentalitat jacobina, contrària a la diversitat lingüística i que considera que tot aquell que defensa una llengua qüestiona la nació o la república. Amb el mateix esperit estan fent ara una llei contra el separatisme, no entenent-lo com a independentisme, que també, sinó com el fet d’anar en contra de la gent que vol promocionar valors entesos com a independents dels que defensa la república francesa. Dins d’aquesta llei, per exemple, volen prohibir fins i tot que les famílies eduquin la mainada. La llei francesa obliga les famílies a educar els seus nens, però no a escolaritzar-los. Els nens poden rebre classes a casa. La llei contra el separatisme prohibira això per evitar que els musulmans puguin educar els seus fills a casa i que rebin els valors que no siguin els que, interpreten, promou la república francesa. Imagini si van lluny! Qualsevol petita concessió és interpretada en contra de la nació i de la república. Jo mateix vaig patir-ho en persona: vaig anar durant tota una dècada a judici perquè deixessin inscriure el meu fill, Martí, amb el nom en català, que porta accent a la i. I vaig perdre! Els advocats de l’Estat van intervenir-hi en contra per evitar que posés l’accent a l’i amb els arguments que això va en contra de la república i de la nació. No permeten ni la més mínima escletxa. França no reconeix el dret internacional en matèria de llengua. Tampoc no ha ratificat l’article 30 de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants, que diu que els infants tenen dret a ser educats en la seva llengua. No ho ratifica perquè diuen que a França no existeixen les minories lingüístiques. Clar, si reconeixen aquest dret internacional han de reconèixer que a França existeixen les minories lingüístiques. Per això n’impedeixen el reconeixement legal: això seria trencar l’essència monolítica de la nació.
-Malgrat això, una majoria de diputats va aprovar la llei de llengües.
-Efectivament. I això és la prova que les mentalitats, per sort, van canviant i evolucionant. També n’és prova que el primer ministre, Jean Castex, ha intervingut queixant-se de la decisió del Consell Constitucional i vol revertir aquesta decisió. Cosa que serà complicada, perquè per revertir-la caldria canviar la Constitució.
-L’esmentat article 2 de la Constitució és el nucli argumentari del Consell Constitucional per tombar la llei?
-Sí. Tota l’argumentació per il·legalitzar la immersió lingüística i prohibir els accents és que l’article 2 de la Constitució diu que la llengua de la república és el francès. Aquest article 2 va de símbols: bandera, himne, i al 1992 van introduir-hi la llengua. Interpreten que això significa, per ells, que si s’autoritza l’ús d’un accent que no existeix a l’alfabet francès, aquest fet aniria en contra de la unitat de la república. Imagini’s! És una interpretació absolutament extremista i radical. Però és l’únic argument que fan valdre. I el recurs no es va posar en aquest sentit, sinó per una qüestió tècnica de finançament de les escoles de llengües regionals per part dels ajuntaments. I en això el Consell Constitucional no va posar cap problema, curiosament. I en canvi, han dit que fer servir accents o aplicar la immersió va en contra de la Constitució.
-A dins del mateix Govern francès hi ha diferents visions sobre la qüestió. En què podria derivar aquest xoc de perspectives?
-És difícil de dir. El ministre d’Afers Exteriors, Jean-Yves Le Drian, bretó, també ha reaccionat en contra d’aquesta decisió del Consell Constitucional. Però són reaccions lligades al fet que estem en campanya electoral. Dins d’un mes, els dies 20 i 27 de juny, se celebraran eleccions departamentals i regionals. I la majoria presidencial no té bones perspectives. Patiran una clatellada forta. En un any, a més a més, se celebraran eleccions presidencials i legislatives, i els macronistes també tenen por a no assolir la reelecció. Si en un mateix partit es fa una cosa i es diu el contrari, això no és bon senyal. Alhora, és normal que a dintre del govern hi hagi opinions diferents. La República en Marxa no és un partit tradicional: acull gent procedent del Partit Socialista, Jean Castex procedeix dels Republicans... Hi ha divergències d’opinió, i encara més sobre la qüestió de les «llengües regionals». Castex parlava de canviar la Constitució per rebatre la decisió del Consell Constitucional, però per fer-ho cal una reunió del Congrés, que és la suma del Senat i de l’Assemblea, i que dos terços d’aquesta institució donen suport al canvi. Fins ara hi havia una mínima tolerància envers l’ensenyament de les llengües, tot i que molt poca cosa, i es deixava fer, sempre fora de tot marc legal. Ara sí que n’hi ha jurisprudència. La més alta instància constitucional diu que això va contra la Constitució. Això posa en perill el que ja existeix, frena el desenvolupament de l’escola immersiva i va més lluny. La decisió no només va en contra de l’ensenyament públic, i afectarà escoles concertades com ara La Bressola. Veurem què passa si un jutge decideix emparar-se en això per tancar una escola.
-Parlava de les eleccions regionals i departamentals del 20 i 27 de juny. Quina perspectiva hi ha a la Catalunya Nord?
-Complicada. Ara mateix, al departament del Pirineu Oriental, governa una aliança entre socialistes i comunistes, però el partit amb més vots és el Front Nacional. I al darrere va la dreta clàssica dels Republicans. La perspectiva és que l’esquerra perdi el departament en benefici de la dreta i l’extrema dreta. I a la regió d’Occitània, on està inserida la Catalunya Nord caldrà veure què passa. Governen socialistes, comunistes i verds. És possible que es mantinguin, però al departament ho tenen molt difícil.
-Una última pregunta: el català és la llengua minoritària de l’Estat francès més perjudicada per aquesta qüestió, o n’hi ha d’altres en pitjor situació?
-El català no és la llengua que es troba en la pitjor situació, des del punt de vista de l’estat de salut. Hi ha llengües en un estat molt més greu, com ara l’occità o el bretó. Després, pel que fa al nombre d’alumnes que reben classes en català, la Catalunya Nord no arriba al nivell de desenvolupament de classes immersives bilingües que hi ha, per exemple, al País Basc, a Còrsega o a Alsàcia. La Catalunya Nord estaria en una situació intermèdia. I el territori està perjudicat, perquè hi ha una demanda social forta en aquest sentit. Segons l’última enquesta, del 2015, el 76% dels habitants són favorables a l’ensenyament bilingüe a la Catalunya Nord. Més del 80% són favorables a la impartició de l’assignatura de català. Impedir legalment el desenvolupament del català a l’ensenyament és un atac molt fort, perquè no hi ha cap altra institució que pugui garantir l’ensenyament en llengües minoritàries. Per tant, és un senyal molt negatiu. Alhora, no han mesurat bé l’impacte que això pot tenir. Perquè tot això afecta la feina que s’està fent des de fa cinquanta anys amb la creació d’escoles i de tota una xarxa educativa en llengües minoritàries.
-Pensa que hi haurà alguna reacció que haurien de témer des de París?
-Sí. Hi haurà manifestacions arreu de França aquest dissabte. I alhora, no és gens habitual que ministres del més alt nivell s’impliquin i reaccionin per discutir aquest tema. Que el primer ministre dos dies després s’oposi a una decisió del Consell Constitucional i proposi canviar això és del tot excepcional. Que a més a més s’hi sumi el ministre d’Exteriors, també. Ha reaccionat, també, François Bayrou, responsable MoDem, Moviment Demòcrata, partit aliat amb el de Macron, excandidat a les presidencials franceses, exministre d’Educació i actual batlle de Pau, ciutat de la regió de Nova Aquitània. Per tant, parlem de polítics de primer nivell que han intervingut de manera totalment excepcional, cosa que està desconcertant el món mediàtic parisenc. Hi ha la por que això pot portar conseqüències i que se’ls pot girar a la contra.