Artur Mas: "La X de l'Operació Catalunya és Rajoy"

Artur Mas ha estat designat president del nou Partit Demòcrata Català amb un percentatge altíssim de vots. Abans en deien "a la búlgara". Però la comparació és odiosa perquè l'ex-líder de Convergència Democràtica s'ha deixat més que la pell en els dos processos: el que intenta articular un Estat propi per a Catalunya i el que ha "hibernat" el seu antic partit i n'ha covat un altre de nou. I això ho han reconegut els nous "associats" del PDC.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És inevitable començar pel congrés de dissolució de Convergència Democràtica i pel de constitució del Partit Demòcrata Català...

-Més que dissolució, d'hibernació.

-Què vol dir exactament "d'hibernació"?

-Vol dir que jurídicament Convergència continua existint. A tots els efectes. Per tant, té uns òrgans de direcció, un president, un defensor de la militància, com obliga la llei de partits, té patrimoni -important-, té deutes, té probablement algun procés judicial per afrontar en el futur, ja es veurà...

-I té, com repeteix professionalment i literalment l'oposició, una sèrie de seus embargades.

-Tampoc estan exactament embargades. Estan dipositades en fiança. Però això fins que no comenci el judici continuarà sent així. Són una garantia, mai millor dit, per si passés alguna cosa. Una circumstància ordinària en qualsevol tràmit judicial. Ara, que estiguin lliurades com a fiança i garantia no vol dir que Convergència sigui culpable de res. Això ho decidirà el tribunal. No ho decidirà l'oposició.

-Convergència ha hibernat...

-Perdó. Li deia que jurídicament continua existint i políticament ha deixat de funcionar.

-Convergència ha hibernat jurídicament i ha deixat d'existir políticament per totes aquestes causes? Pel cas Palau, per l'autoinculpació de Jordi Pujol, pels casos de corrupció...


-Convergència ha hibernat perquè, tal com estan les normatives al nostre país, és impossible transferir tots els seus actius i passius al nou partit. És impossible jurídicament, perquè el nou partit perdria un munt de coses. Perdria, per exemple, drets electorals, drets audiovisuals, subvencions públiques... Perquè qui té dret a tot això és qui es va presentar a les eleccions. En el cas de Madrid, Convergència Democràtica de Catalunya; als ajuntaments, els grups municipals de Convergència i Unió, i al Parlament de Catalunya, Junts pel Sí.

-No m'he explicat bé. Sense aquests casos, Convergència encara hi seria?

-Amb els casos com el de Millet i alguns altres, evidentment hi seria. Sense cap mena de problema. Continuo pensant que, de tot això, Convergència en sortirà políticament tocada, perquè han estat molts anys de causa, però judicialment exonerada. És evident, però, que hi ha hagut un tema que ha influït molt en aquesta hibernació de Convergència i la creació d'un partit nou, que és la confessió del president Pujol. Això sí que hi ha influït, perquè, així com els altres casos són de presumpte finançament irregular de partit, que és més vell que anar a peu i que després alguns s'han demostrat culpables i uns altres, innocents, la qüestió del president Pujol és una altra cosa. Jordi Pujol és el gran fundador de Convergència, el gran promotor del que ha estat aquest partit durant 40 anys, la referència amb tots els ets i els uts, president de la Generalitat durant 23 anys, líder, no només polític, sinó també moral d'aquesta formació... Per tant, en el moment en què ell explica el que explica, és evident que toca molt seriosament la credibilitat del partit en el seu conjunt, perquè era la seva gran obra. I això sí que és un dels punts que porta a la fundació d'un nou partit polític, però no és l'únic. De fet, jo crec que hi ha motiu que encara és més important: si s'ha de fer un país nou, també és lògic que els partits es repensin del tot.

-Però els partits poden esperar precisament al moment en què hi haja un país nou, al moment en què hi haja un Estat català.

-Sí, però hi havia un punt que nosaltres vam tenir en compte i que uns altres no han considerat. Convergència es va fer amb dos grans objectius: reconstruir un país i construir un autonomia en el marc de l'Estat espanyol. La primera part, reconstruir un país, en gran part està feta. Només cal passejar-s'hi. Catalunya té tots els problemes dels països normals i fins i tot algun més, però el país està reconstruït. Per tant, objectiu complert. Segon objectiu: construir una autonomia... No dóna més, això. S'ha intentat per tots els camins i de totes les maneres. Vam arribar a tenir una Generalitat amb una certa força, amb una certa potència, però això en els darrers anys s'ha anat desgastant, des del moment en què l'Estat espanyol va decidir recentralitzar el model a Madrid i disminuir el poder de les autonomies en general i de Catalunya en particular. Ara s'ha de reconvertir aquest objectiu. Cal aconseguir un Estat per Catalunya en el marc de la Unió Europea. Un objectiu completament diferent al de l'esperit fundacional de Convergència. Jo crec que això sí que mereix un nou partit a Catalunya.

-Si no hi haguera hagut el congrés de Reus, i per tant, la redefinició de Convergència com un partit sobiranista, independentista, potser molts d'aquests casos no haurien aflorat com han aflorat. I més encara considerant les converses que es van fer públiques entre el ministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya...

-L'acarnissament que hi ha hagut contra Convergència, o contra el que representa Convergència, té molt a veure amb el gir sobiranista del partit. Això és evident. No vol dir que sigui l'única raó. El cas Palau, per exemple, ja existia abans, però és obvi que l'acarnissament i la persecució s'han produït com a conseqüència del gir sobiranista del partit. I ara hi ha l'evidència que alguns ja teníem, perquè ho hem patit en les nostres pròpies carns. Ara en tenim l'evidència amb aquestes converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso. I això és la punta de l'iceberg. Hi ha hagut molta més guerra bruta que no pas això que s'ha conegut ara. El que passa és que quan l'Estat actua d'aquesta manera, a Catalunya, com moltes vegades passa, hi ha gent que s'ho agafa, tot això, amb paper de fumar. I que fan de llepafils i es pensen que no és muntatge de l'Estat contra determinada gent de Catalunya, sinó que és que hi ha molta cosa real i que l'Estat simplement se n'aprofita una mica. Crec que en aquest cas l'Estat ha actuat d'una manera molt contundent, molt barroera, molt brutal, amb una premeditació molt gran per intentar enfonsar allò que ells consideren que cal destruir. Allò que cal destruir no és la CUP. La CUP no els fa ni pessigolles. Allò que cal destruir no és sobretot Esquerra Republicana, que els fa una mica més de pessigolles que la CUP, però no gaires més. Allò que cal destruir és el que representa Convergència. Classes mitjanes, gent diguem-ne d'ordre, gent que té la cultura del treball i de l'esforç com a ADN personal. Que poden portar la independència d'un país, que són perseverants i que s'ho creuen de debò.

-El sorprèn la reacció del president Mariano Rajoy quan es van fer públiques aquestes converses d'apuntar només al responsable de la gravació i no al contingut?

-Estem en la societat de l'estètica, del postureo, i per això no s'analitza la causa i la realitat, sinó simplement l'aparença. No és important qui va gravar això. Això és un detall, una anècdota. És important què van dir i, sobretot, què va dir el ministre, no Daniel de Alfonso. El ministre, que tenia tot el poder a la seva mà. El poder de la policia, de la guàrdia civil, el poder d'influir sobre la Fiscalia, com ell mateix reconeixia, sobre els mitjans de comunicació, com ell mateix presumia... Aquest és el fons de la qüestió. I davant d'això aquest home no compareix ni en un Parlament. No és que no plegui, no, que no cal dir que no plega, és que no compareix ni al Parlament. I no passa res.

-Es creu Rajoy quan diu que ell no en sabia res?

-No. Crec que l'Operació Catalunya és una operació que en últim terme estava, no només emparada, sinó dirigida des de La Moncloa. En aquest cas, Mister X existeix.

-N'ha pogut parlar amb ell personalment?

-Amb Rajoy?

-Sí.

-No, perquè no tenim contacte. Però ho negaria si li ho comentés. Em diria que ell no hi ha tingut res a veure. I jo no m'ho creuria.

-Abans hi havia una sèrie d'empresaris, petits, mitjans i grans, que s'identificaven amb Convergència. Aquestes identificacions han minvat des que l'Estat l'ha mamprès contra Convergència?

-Els suports electorals a Convergència han minvat. Això és evident. I jo crec que vénen una mica de tot arreu...

-Però em referesc a persones concretes intimidades per l'ofensiva de l'Estat.

-[Dubta i s'hi repensa]... Potser sí. No dic que no. Però tampoc això és el més significatiu, perquè, si Convergència o el que significa Convergència hagués perdut el suport puntual d'algunes persones influents, tampoc seria cap drama. El problema ve quan es perden suports populars. I efectivament n'ha perdut, de suports populars, se l'ha jugada molt, li ha tocat governar uns anys complicadíssims, ens ha caigut tot a sobre, tot de cop, pràcticament. Això ens ha desgastat. Ara, en el moment en què Convergència es desgasta trau gairebé els mateixos diputats que Esquerra Republicana en el Congrés i queda no gaire lluny dels que trau Podemos. Quan Convergència estava forta i hi havia eleccions espanyoles quedava molt lluny del PSC. Ells van arribar a traure'n 25 i nosaltres, 10. Ara la diferència és de 8 a 12. En el nostre pitjor moment en tenim 8, quan Esquerra Republicana en els seus millors moments n'ha tingut 9. I dic Esquerra perquè són dins l'àmbit sobiranista. El que vull dir amb això és que en els pitjors moments Convergència té una base a nivell de país que altres tenen en els seus millors moments. I això ens dóna una fortalesa gran per intentar, amb totes les conseqüències, recompondre a fons aquest espai. Crec que ho podem fer. No recuperarem l'hegemonia que vam tenir en els anys 80 i 90, perquè ara això no és realista, però sí que podem ser el partit que assumeixi el liderat del projecte sobiranista català.

-Se sent decebut perquè hi ha molta gent que els ha deixat de votar i no li reconeixen a vostè tot el que ha fet per tirar endavant aquest procés?

-No, decebut, no. No, perquè si en política busques l'agraïment o l'aplaudiment, acabes frustrat de segur. Has d'actuar d'acord amb les teves conviccions, has de defensar el teu projecte, tirar endavant i esperar que en algun moment el pas del temps resituï les coses. Crec que avui no pot negar ningú, ens voti o no, que qui més s'ha bellugat en aquest país per l'Estat català som nosaltres. Crec que ningú pot negar que els perseguits judicialment som nosaltres. Crec que ningú pot negar que els investigats fins al darrer mil·límetre de la seva pell som nosaltres. Això no ho pot negar ningú. Ja hi haurà un moment en què se'ns reconeixerà.

-Si ara ho haguera de tornar a fer, renunciaria a la presidència de la Generalitat?

-Exactament igual i per les mateixes raons que vaig explicar llavors. No me'n penedeixo gens ni mica. Em va doldre, eh! No va ser una decisió fàcil. Va ser una decisió més meditada del que va semblar, encara que executada en l'últim moment. I presa, més que amb dolor, amb decepció. Decepció de veure com aquest país és capaç de sacrificar coses que són les més perseguides pels grans poders fàctics de l'Estat. I les executem des d'aquí. Per tant, la decepció en aquest sentit hi era. Però la consciència que jo ho havia de fer, també. Si jo no hagués pres aquella decisió i les eleccions no haguessin sortit prou bé per a l'espai sobiranista, que era una possibilitat molt gran perquè hauríem defensat un cert fracàs, l'únic culpable hauria estat jo. Qui més se l'havia jugada n'hauria estat el culpable.

-No va ser una decisió també massa personal, per no voler quedar malament davant la història?

-Aquest component també hi va ser. Jo tenia tot el dret del món a sortir de la Generalitat d'una manera correcta i digna. No com un empestat que s'havia carregat per raons egoistes tot un projecte de tanta il·lusió al carrer com era la independència de Catalunya. Qui més se l'havia jugada tenia al dret a sortir-ne almenys dignament. Però el component bàsic no va ser aquest. El component bàsic era que si les eleccions s'haguessin hagut de repetir i no haguessin sortit bé per al món sobiranista, aleshores qui s'hauria d'haver hibernat era el mateix projecte sobiranista. Jo li havia de donar una oportunitat. Perquè sabia que la CUP havia d'acceptar el nom d'un president de la Generalitat que proposés Junts pel Sí.

-Vostè va anar unes quantes setmanes amb el paper de l'acord amb la CUP i al final tampoc no ha servit de gaire...

-Quan tu fas un acord no penses que l'altre l'incomplirà. Perquè, si ho penses, ja no el fas. Els acords solemnes es fan per complir-los. I la CUP era un exemple de coherència. És més, va portar fins al límit el veto contra mi per ser coherent amb el que havien dit en una campanya electoral. La coherència ha d'implicar també respectar els acords. És la teva paraula...

-No ho han estat.

-Per això la responsabilitat és d'ells, no meva. La meva responsabilitat era que hi hagués un Govern nou, que hi hagués un president nou, que Junts pel Sí quedés preservat, perquè una altra conseqüència de repetir les eleccions era que Junts pel Sí saltava pels aires, no ens enganyem, perquè Esquerra no volia repetir l'operació ni tampoc la vol repetir ara. I amb això ens emportàvem per davant una pila d'il·lusions i d'esperances i de sacrificis d'un munt de gent d'aquest país. Hi havia moltes coses en joc perquè jo m'ho carregués tot per un acte mancat de visió política, de sentit de país, de sentit d'Estat català i de generositat personal. Em satisfà que la CUP no hagi complert l'acord? Gens. Si l'Estat català ha de tenir una oportunitat en el futur, ha de ser amb una CUP molt més dèbil. Tot això ha de servir perquè la gent vegi què és la CUP de debò. Són una gent que, per raons doctrinàries, populistes, molt poc madures, amb molt poc sentit de país, són capaços de carregar-se coses i de mancar a la seva paraula. No és el millor partit per jugar-se-la, per arribar a la independència. I em refereixo als electors.

-És que políticament ara no es pot una altra cosa...

-Però la gent tornarà a votar algun dia. I ha de prendre nota de què és la CUP de debò. No la CUP del Fernández, ni del Baños. Hi ha molta gent que es va equi... Que se'ls va enganyar, perquè es pensaven que la CUP era David Fernández i Antonio Baños. La CUP no és ni Fernández ni Baños principalment. És una altra història.

-S'ha de lligar la qüestió de confiança al president Puigdemont amb l'aprovació dels pressupostos del 2017 i, ara sí, a l'estabilitat parlamentària per arribar al final dels divuit mesos?

-La meva teoria és que a la CUP no se li ha de cedir res de cara a aquesta qüestió de confiança.

-I si hi voten en contra?

-Són responsables que hi hagi eleccions.

-Si anem a eleccions d'aquesta manera, podrien ser unes autonòmiques més...

-Tot en la vida té responsables. Nosaltres hem fet tot el que calia perquè això anés endavant. Si després d'haver fet el que hem fet, això no tira endavant, serà perquè cal recompondre el mapa polític català.

-És partidari d'un referèndum com proposa la CUP?

-Seria ideal fer-ho a l'escocesa, però no es pot fer perquè no hi ha interlocutor a l'altre costat. Això requereix actes unilaterals per part de les institucions catalanes. El 9 de novembre va ser un acte unilateral que va fer molt de mal a l'Estat. Tant de mal, que es va posar histèric i va actuar judicialment com està actuant. Ara, només es pot fer un referèndum unilateral d'independència si hi ha la garantia que es fa i es fa bé.

-Què vol dir fer-lo bé?

-Que hi ha d'haver els col·legis electorals oberts a tot Catalunya, que hi ha d'haver ordre i civilitat, que hi ha d'haver garanties perquè el procés sigui impecable, perquè hi vagin els del sí i els del no i perquè sigui vinculant. Si tot això es pot garantir, jo en sóc partidari. Perquè, si no es garanteix tot això, aleshores ja no és un referèndum unilateral d'independència. És un acte de desobediència...

-... que s'assemblaria massa al del 9 de novembre.

-Segons com es fes, sí, s'hi assemblaria molt. Jo no hi sóc contrari. Sé que en algun moment hi haurà d'haver un acte d'unilateralitat, però sóc partidari que n'hi hagi un i no 365. No tants com dies té l'any. Aquesta és la teoria dels cupaires. Això és un desastre total. No saben res de l'Estat espanyol. No els fa ni la més mínima pessigolla tot això. Una petita desobediència cada dia se l'expulsen de sobre com si fos una tonterieta de quatre eixelebrats d'aquí de Catalunya.

-L'alternativa no és gens fàcil: lleis de desconnexió, declaració de la voluntat de constituir-se en un Estat i unes noves eleccions o, almenys, unes eleccions que ja no serien autonòmiques... Tot això és molt incert.

-Ho és, però és que un procés com el que estem fent té un alt grau d'incertesa. Entre altres coses perquè hi ha un factor que no es té gaire en compte. La manera com Catalunya intenta aconseguir el seu Estat no té precedents en la història. En la majoria dels casos s'arriba a la independència a través de la violència i de les armes. Inclosos els Estats Units d'Amèrica. Un altre cas és l'explosió d'Estats preexistents, com va passar amb la Unió Soviètica o amb Iugoslàvia. Encara un altre, molt poc habitual, és el de Txecoslovàquia, un Estat que decideix per acord de les dues parts que l'integren separar-se civilitzadament. En casos també comptats, Estats democràtics, com el Regne Unit o el Canadà, acorden referèndums d'independència amb nacions internes amb conseqüències jurídiques vinculants. De tots aquests casos quin és l'aplicable a Catalunya?

-Cap

-Cap! Nosaltres ho estem fent d'una manera completament diferent. Ho estem fent sense violència, perquè ho hem de fer així. Sense que Espanya es desintegri, i no es desintegrarà com a Estat. Sense que Madrid vulgui ni tan sols seure a parlar. Res a veure amb Txèquia ni Eslovàquia. I res a veure tampoc amb el cas escocès. Per tant, escolti, nosaltres ho estem fem d'una manera completament nova. I això requereix...

-Experimentar.


-Sí, senyor. És la prova i l'error, això. Si de tant en tant ens equivoquem, tampoc hauria de ser tan escandalós.

-Acabem, president, amb el seu nou partit. Fins a quin punt n'ha quedat content, del congrés i de la votació dels òrgans de govern?

-N'he quedat molt content. I no és una frase retòrica. Cal tenir en compte que en quatre mesos, del març al juliol, hem fet un torn obert amb 10.000 participants, a través d'una gran enquesta, per saber com havíem d'orientar les coses. Hem fet un congrés extraordinari, que vam dir el superdissabte, amb 14.000 persones, sense precedents en la política catalana ni en l'espanyola, quant a proporció de la gent que va anar a votar. Hem fet un congrés i hem triat una nova direcció. En quatre mesos hem hagut de superar una història de 42 anys que era Convergència Democràtica de Catalunya, que no era una història residual, que era una història central, gairebé hegemònica. I quan tu tens en compte les circumstàncies i les condicions en què has de fer una cosa, i aquesta cosa surt com ha sortit, home, n'hi ha per estar-ne content. La gent hi ha participat, hi ha dit la seva, tenim un partit nou, amb una direcció nova, molt rejovenida, amb una participació de dones molt significativa...

-I amb una manera diferent d'entendre les estructures i el funcionament.

-Sí, senyor. Hi ha una nova cultura d'organització, molt més situada en el segle XXI. Hem superat, no trencat, moltes inèrcies del passat. Amb un compromís explícit que aquest partit naix amb vocació d'altíssima exigència ètica. I amb un altre compromís: naix perquè Catalunya tingui el propi Estat. I tot això, sense un trencament abrupte amb el passat. El repte era aprofitar els millors actius del que representava Convergència sumant-n'hi de nous. No era fàcil, gens fàcil.

-Tot això ha implicat el sacrifici de tota la direcció convergent. De gent molt jove. I de gent, poc o molt jove, que, amb una trajectòria coneguda, aspirava també a ser-hi. Tots han desaparegut...

-De moment, sí. És així.

-No li ho retrauran?

-No ho sé. Jo espero que no. No és fàcil que em retraguin actes d'aquesta mena. D'apartar-se o de posar-se al costat. Perquè jo ho he fet. Ho he fet, no d'un partit, sinó d'una institució. D'una presidència.

-Quatre noms: Josep Rull, Francesc Homs, Germà Gordó i Jordi Turull. Tots ells aspiraven a formar part de la nova direcció i se'n retiren perquè vostè els ho demana explícitament.

-Hi ha un component d'injustícia en tot això. No el nego. Però és que la política és injusta.

-Dir això és molt dur.

-Sí, home, però és així. Hi ha béns superiors a protegir. I un bé superior a protegir en aquest cas era com fer creïble que aquest és un projecte nou. Això havia de ser creïble. I perquè fos creïble només hi havia una condició: que ha de ser de debò. Si no és de debò, no és creïble, es veu de seguida. Això provoca situacions injustes. Molta de la gent que heu dit tenien tot el dret a aspirar a estar en la nova direcció del partit. Però també és cert que les decisions les han preses ells.

-Però vostè els hi ha ajudat.

-D'acord. Però cadascú s'ha de fer responsable dels seus actes. Jo, dels meus, i cadascun, dels seus, perquè tots som grandets. Si un sol d'aquests que heu citat hagués decidit tirar endavant, ningú l'hi hauria pogut impedir. Jo tampoc. Ara, això demostra una cosa: que tenim gent altament responsable. I em permetré de dir una cosa en un llenguatge que potser no toca: altament patriota, que es creu la transcendència del que estem fent.

-El fet que vostè mantinga la presidència no pot restar credibilitat al nou partit?

-Crec que no, perquè tots gairebé sense excepció, tots aquests que li he dit, m'han aconsellat que en aquests moments no me'n desenganxi, que exerceixi aquesta presidència de manera no exhaustiva, no executiva, però que hi sigui. Puc ajudar a dues coses. A no amortitzar el capital polític que jo pugui tenir dins el projecte sobiranista. Per tant, que aquest capital polític es mantingui. I puc ajudar molt al traspàs, a fer de cap de pont, entre la moltíssima gent que he representat aquests darrers quinze anys i tot aquest projecte nou amb gent que no té l'experiència d'aquests quinze anys. Per dir-ho amb una imatge gràfica: jo he de fer com el barquer de Miravet, que agafa la barca i durant tot el dia va passant persones d'una riba a l'altra.

-Però el barquer de Miravet també es jubila...

-Sí, senyor. Hi ha molta gent que té moltes ganes que jo em jubili del tot. Per donar satisfacció a aquesta molta gent, ja he fet un munt de coses, però no les faré totes. M'hauran d'aguantar encara un temps més. Els que més volen jubilar-me són els que intenten que aquest projecte sobiranista fracassi i alguns dels que els agradaria que no fracassés però en el fons el que no volen és que el que nosaltres representem tingui massa força per disputar determinades hegemonies en aquest país. Per als primers el meu missatge és que no estaré en la primeríssima línia en què he estat durant molts anys, això és evident, no hi estaré per voluntat pròpia, perquè crec que no hi de ser, però no me n'apartaré. No els donaré tanta satisfacció.

-No tindrà gens de poder executiu? S'hi resigna?


-Sí. La terminologia no importa tant. El poder executiu es pot tenir de moltes maneres. Jo entenc per poder executiu les persones que s'ocupen del dia a dia d'un partit polític i que en decideixen les qüestions ordinàries. Jo no hi he de ser. Ara, la presidència entre Neus Munté i jo tampoc serà una presidència florer. No serà decorativa. Nosaltres hi serem tal com ha estat definit als estatuts del partit. I tenim funcions, que exercirem tots dos, de coordinació interna al partit i externa en les institucions.

Si vols gaudir d'una entrevista tan interessant i completes abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.