La història de la ciència ès una disciplina temptada constantment pel panegíric, especialment en relació a determinades figures excepcionals. 1 una de les més suggestives és el renaixentista toscà Leonardo da Vinci. S'exposa des del passat dia 11, al saló columnari de la Llotja de València, una mostra dedicada als esbossos i dibuixos de màquines que l'artista va realitzar.
Setanta plafons amb dibuixos de Leonardo i altres personatges de l'època, i 25 maquetes construïdes per Giovanni Sacchi a partir dels gràfics de Leonardo, contraposats amb alguns dissenys actuals, són els materials que presenta l'exposició, organitzada per la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de València, amb les Cambres de Comerç.
L'esvelt àmbit gòtic de la Llotja acull uns artefactes curiosos i increïbles que semblen promoure la tesi que Leonardo fou una espècie única i estranya d'inventor de tots els aparells mecànics que han estat i són. Per situar-nos en el context del seu treball i la seua època, hem reclamat l'ajut d'un historiador de la ciència, Víctor Navarro, professor de la Facultat de Medicina de València.
Una col·lecció de políedres dissenyats per Leonardo per al llibre de Luca Pacioli De divina proportione ens inicia al recorregut de la nostra. La proporció àuria, divina, buscada pels renaixentistes a partir de la tradició clàssica, és un tema que Da Vinci tracta amb lluïment, gràcies al seu domini de l'escala. Un problema de representació gràfica que, juntament amb el desenvolupament de la perspectiva, troba en ell un investigador de resultats molt eficaços.
«Com a tecnòleg, Leonardo replega una tradició que ve de l'Edat Mitjana i que comparteix amb molts altres de l'època, com ara el sienés II Tacola o l'arquitecte florentí Brunelleschi. » Víctor Navarro ens introdueix així al tema, mentre comencem una revisió de les maquetes de f u s t a construïdes per Sacchi a partir dels apunts dels quaderns de Leonardo. «Ell és, d'alguna manera, la culminació d'un procés, d'una tradició artesanal, no acadèmica, que resulta difícil de definir. Més que un tècnic, Leonardo fou un tecnòleg, un home que feia reflexions i propostes a partir dels coneixements i les experiències pròpies».
Tal com ens recorda Augusto Marinoni, Leonardo havia estat un jove incapaç d'aprofundir en qualsevol estudi que no fos el disseny. Per això, «no estudià els clàssics, la gramàtica, la dialèctica i la retòrica, i encara menys les matemàtiques o la geometria, sinó que va practicar l'exercici manual en una escola d'Arts i Oficis, on no s'arribava només a ser pintor o escultor sinó enginyer, i s'aprenia a projectar edificis, esglésies, fortificacions i també els camarins de la duquesa, a excavar canalitzacions, a inventar una màquina apta per a tota mena de treballs...».
Efectivament, Leonardo beu de l'ambient de l'època al taller d'Andrea Verrocchio. És, per tant, producte excepcional d'una història, però de cap manera una individualitat exòtica. Víctor Navarro critica, en aquest sentit, alguns historiadors, i concretament el llibre de Lluís Racionero Conocer Leonardo, per una certa tendència mitificadora i admirativa que els fa voler explicar les troballes i les aportacions de Leonardo mitjançant projeccions dels conceptes tecnològics actuals. «La idea un poc animista que Leonardo tenia de la força, per exemple, no pot ser confosa amb el concepte modern, newtonià, de la paraula».
«Leonardo, més que inventar, va somniar.» Aquesta afirmació exemplifica molt gràficament l'activitat de l'humanista italià, dominador d'un gran espectre de disciplines i coneixements, model de savi i artista que desapareixeria progressivament en la mesura que la història s'endinsava pel camí de la industrialització i l'especialització científica. Ales voladores, màquines autopropulsades, paracaigudes rudimentaris, bussos, aparells per a ca minar sobre l'aigua, hèlixs, bicicletes i engranatges diversos, formen part de les elucubracions leonardesques. Elucubracions compartides amb molts dels seus contemporanis però que mancaven de dues coses fonamentals: els materials adequats i la indústria capaç de fabricar-los.
Una faceta de Leonardo en aquest camp, poc cridanera però bastant important, consistí en les seues reflexions sobre la resistència de materials en un moment en què ningú no era conscient d'aquest problema, que, per altra banda, tenia una incidència decisiva en la duració de les màquines.
Si es tracta de caracteritzar d'alguna manera el seu sistema d'anàlisi, de treball i de reflexió, Víctor Navarro coincideix amb Marinoni a l'hora de destacar la «visualitat» com la seua virtut fonamental, instrument i mitjà per al coneixement. Leonardo era, al capdavall, un pintor. Ho explica Marinoni: «En un primer moment, Leonardo admet una diferència entre pintura i ciència, perquè la primera només recull la coberta superficial dels cossos, mentre la filosofia penetra a l'interior dels cossos, avaluant-ne les mateixes virtuts; en un segon moment, atribueix a la pintura la funció de revelat, mitjançant l'animació de l'acte, les virtuts o energies o passions que es mouen a l'interior dels cossos.» Per a Leonardo, «el moviment és, en conseqüència, l'objecte d'estudi corpú a l'artista i a l'home de ciència».
Sobre la influència que Leonardo pot haver tingut en la història posterior de la tecnologia, Víctor Navarro fa una precisió imprescindible. «Els seus apunts no serien coneguts públicament fins molt després i, no obstant això, hi ha una trajectòria de continuïtat en la investigació de totes les propostes que hi apareixen que ens confirma una vegada més el caràcter de fenomen global en l'avanç tècnic i científic».
Al cap i a la fi, el Renaixement aporta una renovació de mètode substancial. L'antiescolasticisme, la recuperació del coneixement clàssic hel·lenístic, en tot allò de positiu i de negatiu que tenen les dues postures, i la defensa de l'experiència com a element de coneixement, són els eixos fonamentals d'aquesta renovació.
L'exposició dedicada a Leonardo, testimoni retrospectiu d'una època en la qual es buscava l'home universalitzador, suscita algunes reflexions sobre el paper de la imaginació i la genialitat en el procés del descobriment. Ens explica Víctor Navarro que Einstein, precursor d'un dels majors horitzons que s'han obert a la ciència, responia sempre a les al·lusions a la genialitat del descobridor dient que el secret era només «treball i més treball».
La intuïció necessària als qui obren camí era una qualitat evident de Leonardo, el qual podia, des de la seua altura intel·lectual, abraçar tota la tecnologia de l'època. Però qui abraça avui tota la tecnologia aeronàutica? Leonardo no va fer exactament ciència ficció.