Ashraf Ghani, de setanta-un anys, és el president de l’Afganistan des de 2014. Nascut a la província de Lowgar, va anar a l’escola a Kabul, més tard es va traslladar a Beirut i finalment als Estats Units amb una beca l’any 1977. Va ensenyar Ciències Polítiques fins al 1991 a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i a la Universitat Johns Hopkins. Més tard es va incorporar al Banc Mundial, i va col·laborar en les reformes econòmiques de Rússia, l'Índia i la Xina, a més de ser coautor del llibre Fixing Failed States (Arreglant estats fallits). Quan va retornar a Kabul l’any 2001, va treballar com a assessor de l’enviat especial de l'ONU, es va convertir en ministre de Finances el 2002 i set anys després es va presentar a les eleccions presidencials per primera vegada. Ghani ens rep dimarts 18 de maig al matí al palau presidencial d'alta seguretat, situat a la capital. La conversa es produeix dies després de l’atac a una escola de Kabul que va matar almenys 85 persones, la majoria alumnes del centre. Avui dia, els combats es produeixen a 28 de les 34 províncies.
-Senyor president, els Estats Units han signat la pau amb els talibans sense incloure-hi al seu govern, i ara es retiren. Se sent traït?
-On és la traïció? L’administració Biden ha pres una decisió estratègica. Han redefinit els seus interessos. Això ho respecto, qualsevol expressió d’ira, rancúnia o decepció no seria productiva. Jo mateix mai m’he oposat a la retirada dels Estats Units i no perdo el temps lamentant-me. La qüestió que es planteja ara és on són els nostres interessos comuns en el futur i com redefinim les relacions amb els Estats Units.
-Per quant de temps podrà el seu govern defensar-se de les ofensives dels talibans sense el suport dels EUA?
-Per sempre. Si alguna cosa he fet, ha sigut preparar a les nostres forces de combat per a aquesta situació. Ja ens vam defensar amb èxit de la primera onada d’atacs al maig. Escriu el que li dic? Ens podem defensar. El problema més gros va ser la incertesa de no saber si els nord-americans marxarien o es quedarien, cosa que es va perllongar uns dos anys. Ara tot està més clar i s’obre un nou capítol, amb noves regles de joc.
-Podríem estar parlant del començament d’una guerra civil com la dels anys noranta, quan es van retirar els soviètics?
-La possibilitat d’una guerra civil hi és. Però no hem d’arribar fins a aquest punt. Miri, l’any 2014, quan la missió de combat de l’OTAN va acabar oficialment i va passar a ser missió d’entrenament, tothom veia venir l’enfonsament de la República. Però en ens vam sortir. Tot això és també una qüestió de narrativa: com més s’estén l’escenari de desestabilització, a més violència ens enfrontem.
-Avui, a Kabul, les elits del país intenten, a través de totes les faccions polítiques, formar un Consell d’Estat que s’encarregui d’organitzar el procés de pau, i també de fer resistència contra els talibans. Tirarà endavant?
-Aquest Consell ja està en procés de formació, i estic intentant amb totes les meves forces que tiri endavant. El procés de pau és un pas fonamental. Una vegada els talibans s’adonin que no poden derrocar al govern actual, hauran de formar part d’un escenari on predomini la pau.
-Encara creu en un procés de pau que sigui digne de portar aquest nom?
-La pau es decidirà principalment a escala regional, i crec que ens trobem en un moment decisiu per aquest replantejament. Es tracta, en primer lloc, que Pakistan s’hi sumi. Els EUA hi juguen ara un paper secundari. És al Pakistan a qui li toca moure fitxa i decidir entre la pau o enemistat.
-Quina influència té el govern pakistanès en la lluita dels talibans?
-Pakistan té organitzat tot un sistema de suport als talibans, que s’encarreguen de temes de logística, finances i reclutaments allà. Els noms dels diferents consells provincials dels talibans s’anomenen Quetta Shura, Miramshah Shura, Peshawar Shura… tenen el nom de les ciutats pakistaneses on es troben. Aquí es veu una profunda relació amb l’estat.
-Llavors, per què els estatunidencs no van intervenir des del principi al Pakistan per debilitar la força dels Talibans?
-Això li ha de preguntar als americans. Pel que tinc entès, depenien en gran manera de subministraments i logística del Pakistan.
-Per què hauria de canviar el Pakistan la seva estratègia precisament ara que està a prop d’assolir l’objectiu, ara quan podrien determinar el curs dels esdeveniments futurs amb els talibans a les portes de Kabul?
-La restauració de l'Emirat Islàmic o la dictadura dels talibans no es troba entre els interessos de ningú a la regió, especialment els de Pakistan, tal com em va assegurar el cap de l’exèrcit pakistanès, el general Qamar Javed Bajwa, que em va visitar ahir. Ara bé, els oficials de baix rang encara són de l’opinió contrària. És qüestió sobretot, de voluntat política.
-El cap de l’exèrcit pakistanès va estar acompanyat pel Cap de l’Estat Major de Defensa del Regne Unit, Nick Carter. Quin paper hi juga Londres, en l’intent de contenir als talibans?
-El general Carter és amic dels dos, ens coneixem des de fa una dècada, quan comandava la ISAF (Força Internacional d’Assistència i de Seguretat) a Kandahar, un home meravellós. A vegades a la història es necessiten persones especials en la història per afrontar una crisi.
-És un futur acord de seguretat entre l’Afganistan i el Pakistan la clau per assolir la pau?
-Sens dubte, és un punt important: el meu objectiu és que l’Afganistan es mantingui la neutralitat. No volem que una nova potència ens protegeixi, ni estar dins de rivalitats regionals o internacionals.
-Com seria la vida social al país, si hagués de compartir el poder amb els talibans en el futur? Els homes es podrien veure obligats a portar la barba llarga i les dones a no sortir de casa?
-Pregunti-ho als talibans! No ho permetrem, això. Els talibans no sotmetran al jovent afganès a força de cops una altra vegada.
-Allò que es va construir en vint anys, es pot fer miques en un moment: en una sola nit, els talibans van robar tot el que van poder en institucions, escoles i universitats en un atac a la ciutat de Kunduz. Ha sigut en va la feina de reconstrucció per part d’Occident, la missió alemanya a l’Afganistan inclosa, finalment?
-Li asseguro que les dones afganeses no renunciaran mai més als seus drets, ni necessiten assessors estrangers que les representin. El 30 per cent de les treballadores a l'administració són dones, i el 58 per cent del funcionariat del govern són joves ben formats de menys de quaranta anys. El nostre exèrcit és de voluntaris. La societat manté un diàleg entre totes les seves parts, pren decisions sobiranes. Crec que aquesta consciència col·lectiva ja no es pot trencar.
-I si els talibans prenen el poder? Hauran de preparar-se els països veïns i Europa per a una nova onada de refugiats, com la de la dècada dels noranta o la més recent, l’any 2015?
-Aquesta narrativa tan pessimista i catastrofista ha d’acabar. Quan els mitjans de comunicació no fan altra cosa que descriure aquests escenaris catastrofistes, més i més gent se sent impulsada a marxar del país. Descriguin les oportunitats que existeixen aquí també, fins i tot en els moments més difícils, fins i tot en temps de guerra.
-Podria donar-ne un exemple?
-I tant. L’Afganistan és el productor més gran de pinyons al món. Per molt de temps, els pinyons es portaven de contraban a Pakistan i després a la Xina per processar-los. Gràcies a un acord amb una companyia aèria turca, ara podem enviar-los directament a Alemanya. En els darrers vint anys, hem format a molts joves capaços de comunicar-se amb aquest món globalitzat. Confiem en la digitalització, que crea llocs de treball, que a la vegada son sinònim d’estabilitat.
-Què poden aportar els europeus al procés de pau amb els talibans, especialment els alemanys?
-Podeu fer moltes coses. Al cap i a la fi, el Pakistan és un estat, un estat que ara ha de prendre una decisió important. Els missatges clars i incentius per part Alemanya seran útils. De manera inversa, també ho seran les sancions, en cas que les decisions no vagin en la direcció correcta. Com a europeus, no han de veure’s com simples observadors, sinó com a actors directes d’aquests esdeveniments.
-Pot protegir vostè als treballadors d’organitzacions occidentals que estan sobre el terreny i que són perseguits pels talibans per col·laborar amb el govern? O a la minoria xiïta, que és blanc d’amenaces perquè els consideren “infidels”?
-Hi estem treballant amb les nostres forces de seguretat; amb tot, algunes persones faran camí cap a Europa, però no les estem encoratjant a fer-ho. La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha demostrat un lideratge destacat en la crisi, acceptant i integrant els refugiats a Europa, i defensa els valors socials i constitucionals a Europa. Li estem molt agraïts. Però hem de deixar clar als afganesos que el fet de ser refugiat a Grècia, Turquia o al Mediterrani no és pas flors i violes. Hauríem d'oferir llocs de treball a les persones que col·laboren amb la coalició de govern, per animar-los a quedar-s’hi. Com se suposa que es guanyaran la vida? Com més ens ajudin a estabilitzar l’Afganistan, menys refugiats hi haurà.
-Què podria convèncer als talibans a optar per la pau, després de tot?
-En qualsevol cas, la diplomàcia occidental hauria de deixar de fer-los-hi la gara-gara. Els talibans són criminals, maten a gent innocent, com fa uns dies en un atac a l’escola de Kabul al districte de Dasht-e-Barchi, que va costar la vida a 85 persones. No tracteu a aquests criminals com si fos un govern a l'ombra!
-Els talibans afirmen que no tenen res a veure amb l’atemptat, que l’ISIS hi és al darrere.
-Miri, normalment tinc un cor de pedra, però aquest crim m’ha afectat profundament. Els talibans creen el clima perfecte per aquests crims, i no han tallat les seves relacions amb Al-Qaeda, tal com afirmen. Són els responsables d’aquesta situació.
-Encara que molts afganesos odien als talibans, també n'hi ha molts que rebutgen el seu govern. La corrupció ha arribat a nivells insostenibles i al mateix temps un 50% dels afganesos continuen vivint sota el llindar de la pobresa. Per què passa això?
-Estar decebut amb el govern és un dels drets de tot ciutadà. El motor principal de la corrupció a un país en crisis és la inseguretat. Quan la gent pensa que demà ja no hi haurà govern, es concentren en arreplegar tot el que puguin, durant el temps que els hi sigui possible.
-N’ha comès també, d'errors?
-La major part dels diners dels ajuts internacionals no va a parar al govern. Alguns contractes es revenen fins a sis vegades, fins que es construeix un projecte amb els diners que queden, un romanent lamentable. Hem creat institucions, i la corrupció es persegueix. El poder judicial hi està treballant. Una part de la corrupció a l’Afganistan prové de l'economia criminal lligada al tràfic de drogues. No oblidem que la llista de 5.000 presoners alliberats per les negociacions dels talibans amb els EUA incloïa una seixantena dels contrabandistes de drogues més importants!
-Se’n penedeix d’haver cedit a les exigències dels talibans per facilitar l’acord de pau amb els EUA?
-Ens van dir que això ens aproparia a la pau. Però ha disminuït la violència? No, va arribar a nivells estratosfèrics. Espero que els nostres socis internacionals treguin les seves conclusions.
-Un altre cop, hi ha sobre la taula l’alliberament de 7.000 talibans com a condició prèvia per les negociacions de pau. Hi està disposat, vostè?
-Només si això ens permet arribar a un acord de pau definitiu.
-Ser president d’Afganistan ha de ser com cavalcar un tigre, una feina molt exigent. Com n’és d'estressant?
-Per relaxar-me, llegeixo almenys una hora cada dia. Ara estic llegint un llibre sobre el compromís social a Europa i poesia persa. De jove podia memoritzar 5.000 poemes, ara la meva ment està per altres coses.
-Quin nivell de confiança té vostè personalment en el futur del país? Té por que si tot això acaba malament, hagi d’abandonar Kabul en l’últim vol, com els americans al Vietnam?
-Sé que tinc les hores comptades, m’han intentat assassinar moltes vegades. Però l’Afganistan no és el Vietnam del Sud, i jo no vaig arribar a on soc mitjançant un cop d’estat, vaig ser escollit pel poble. Mai no he tingut un guardaespatlles americà o un tanc americà per protegir-me. Abans de tot això, vaig viure vint-i-vuit anys a l’estranger, on vaig tenir una carrera exitosa, però no estava content. Cap poder mundial em convencerà de pujar a un avió i abandonar el país que estimo. Moriré defensant-lo.
-Aquest el seu lloc.
-Passi el que passi.
-Senyor president, moltes gràcies per aquesta conversa.
Traducció de Joan Marc Muelas