Arno Chemnitz, de les SS, seu a una sala al costat dels crematoris. Duu una bata de metge i té una llista davant seu. Les presoneres que passen per l’habitació estan fetes un sac d'ossos, s’han debilitat molt a causa de les feines del camp de concentració. Chemnitz pregunta a cada dona com es diu, fa un tic al full que té al davant, s’aixeca i les acompanya a una mena d’instrument per mesurar l’alçada.
La dona està d'esquena contra la paret, i li posen una barra al cap per mesurar-la. Chemnitz s’aparta, i amb l’ajuda d’un petit taulell de fusta que es mou de dalt a baix, s’obre una finestreta a la paret, a l'altura del coll. Un altre home de les SS dispara des de l’altra banda de la paret. Un tret al coll. En sentir el bang, els presoners entren a l’habitació i s’emporten el cos.
Així, davant d’un tribunal el 1946, va descriure el supervivent de l’Holocaust Lech Duszyński els assassinats que es produïen cada dia al camp de concentració de Stutthof, prop de la ciutat polonesa de Gdansk. Aquesta eina per matar a les víctimes a trets va ser un dels molts cruels instruments per dur a terme l’extermini massiu d’un total de 65.000 persones. Homes, dones i nens van ser penjats, torturats, gasejats amb Zyklon B. Es van morir de fred i de fam, treballant fins a deixar-s’hi els ossos. També morien per epidèmies, se’ls denegava atenció sanitària.
Els cossos es cremaven.
Podia veure el fum o sentir l’olor de carn humana, la Irmgard Furchner? Podia fugir de les piles de cadàvers que cada dia es carregaven en vehicles? Podia veure com guiaven als presoners al crematori o a les càmeres de gas?
Durant gairebé dos anys, Irmgard Furchner va seure a l’escriptori d'un edifici de tres plantes, l'oficina del comandant del camp de concentració de Stutthof, al Departament 1. L’edifici era l'oficina central del camp. Furchner va treballar de mecanògrafa i secretària, informant directament al comandant del camp, i des de la seva oficina podia veure totes les instal·lacions.
Irmgard Furcher tenia entre divuit i dinou anys llavors. En farà noranta-sis a finals de maig, i abans que s’acabi l’estiu haurà d’anar a judici pels gairebé dos anys que va treballar com a funcionària de les SS al camp de concentració de Stutthof. La fiscal Maxi Wantzen l’acusa d'11.412 casos en els quals va actuar com a còmplice d'assassinat i assassinat amb traïdoria, a més de divuit casos de còmplice de temptativa d’assassinat.
El Tribunal Regional d'Itzehoe encara no admès els càrrecs a tràmit, però mentrestant, l’autoritat judicial ha rebut un dictamen pericial, que també es troba disponible al diari Spiegel, el qual avala els punts principals de l’acusació.
L’informe de 180 pàgines tracta del curs dels esdeveniments al camp de Stutthof i del rol que va tenir una mecanògrafa de les SS com a peça de l'engranatge de la maquinària inhumana del camp de concentració, a unes instal·lacions que els Nazis van construir inicialment com un camp d’internament per més de 100.000 jueus i opositors polítics de 28 països. El dictamen pericial se centra en una qüestió principal que s’ha de respondre al judici: Quin grau de coneixement sobre l’extermini tenia una dona que només seia al seu escriptori i que no havia trepitjat mai el camp?
De l’u de juny de 1943 a l’u d’abril de 1945, Irmgard Furchner va anotar tot allò que el capitost de les SS Paul Werner Hoppe li manava a crits. Com a comandant del camp, Hoppe dictava les ordres d’execució, les llistes de deportació dels trens a Auschwitz i les instruccions per l’extermini en massa amb gasos tòxics. Irmgard Furchner feia arribar les seves ordres en forma de cartes, teletip o missatges de ràdio.
Una d’aquestes ordres deia: “el 10 de setembre de 1944, 573 presoners jueus (menors, mares amb homes amb limitacions), així com vuit mares amb sis fills (aris) i nou dones embarassades (àries) foren traslladats al camp d’Auschwitz. Firmat Hoppe”
La secretària Furchner, cognom de naixement Dirksen, firmava aquestes ordres amb les dues primeres lletres del seu cognom: “Di”. Durant els interrogatoris de 1954 i 1964 va dir: “Per les meves mans mai no ha passat cap carta relacionada amb el gaseig de persones, mai no he vist aquestes ordres ni tampoc Hoppe em va dictar aquestes cartes… les execucions només comentaven entre nosaltres. No es produïen amb tanta freqüència com per tenir la impressió que al camp es realitzaven cada dia…”
Stefan Hördler desmenteix rotundament aquestes declaracions. L’historiador, nat a Göttingen, és un expert en organització de les forces armades alemanyes i les SS, i va redactar el detallat informe pericial per encàrrec de la fiscalia d’Itzehoe. També va comparèixer com a perit en el judici a Bruno Dey, exguàrdia de camp de concentració. L'avaluació de Hördler confirma les declaracions de molts supervivents i avala les sospites de la fiscal Wantzen: Irmgard Furchner estava assabentada de les nombroses morts al camp i de l'extermini en massa calculat que va començar a l’estiu de 1944.
D’acord amb l'opinió de l’historiador, els dos eren individus “omnipresents” pels membres i funcionaris de les SS a Stutthof. Irmgard Furchner podia veure les cremacions i sentir l’olor la carn humana cremada a les fosses del camp principal, que eren obertes.
Fins i tot si hagués aconseguit el que és impossible, bloquejar o esborrar aquestes experiències del seu dia a dia, l'avaluació de Hördler afirma que gràcies a la seva feina va refermar el poder del comandant Hoppe. El departament 1 controlava tot el transport relacionat amb l’extermini, les execucions i assassinats en massa sistemàtics a Stutthof, i organitzava el processament, ocultació i preparació de certificats de defunció falsificats.
Les fonts històriques confirmen les afirmacions de Hördler i demostren que la “correspondència, sovint molt detallada i meticulosa” va tenir lloc al despatx de Hoppe i que per tant va passar per l'escriptori d’Irmgard Furchner. Igual que els teleimpressors, els telecomunicadors i els operadors de ràdio, l'estenotipista també havia format part de l'organització del camp de concentració.
Segons l'opinió dels experts, la jove era “inofensiva en matèria política” a ulls dels nacionalsocialistes, en cas contrari mai no li haurien donat el lloc de treball. Possiblement va firmar una declaració de confidencialitat, cosa habitual pels funcionaris de les SS.
Des de l’abril del 1941 fins a mitjans de maig de 1943, abans de començar la feina al camp de concentració, Irmgard Furchner va treballar de mecanògrafa al Dresdner Bank (Banc de Dresden), considerat com el “banc de confiança de les SS”, amb vincles estrets amb el camp de concentració de Stutthof. Ara bé, la sucursal de Marienburg on treballava Furchner va tancar; estaven en guerra i mancaven homes en edat militar. Per aquest motiu les SS es van veure obligades a incorporar dones al seu servei, com a supervisores i treballadores en serveis d'intel·ligència o administració a causa.
L’historiador Hördler sospita que la mateixa Irmgard Furchner va sol·licitar el lloc de feina, possiblement per la relació que hi havia entre el camp i la seva antiga empresa o perquè quedava a prop del seu poble, Kalthof.
Llavors, si coneixia la maquinària d’extermini, per què no es va fer traslladar o abandonar el sistema dels camps de concentració? Això era possible en qualsevol moment, afirma Hordler. Les dones de l'entorn proper de Furchner van abandonar les SS per petició pròpia. Però ella va seguir al Departament 1 fins a l'últim moment, va ser una de les poques funcionàries que formaven part de la plantilla del camp. Segons l'informe pericial, no hi ha proves que Irmgard Furchner intentés abandonar Stutthof.
El seu company més proper era el sotsoficial d’alt rang Werner Hintz, amb qui seia al despatx de Hoppe. També coneixia a Herta Ziebuhr, de l'oficina de telegrafia, que transmetia les instruccions de Hoppe i mantenia una relació amorosa amb ell. A un interrogatori l’any 1954, Herta Ziebuhr va declarar: “en algunes ordres d’execució s’explicaven les raons amb detall. D’altres eren molt curtes… s’hi incloïa sempre la manera de morir”. Segons Hördler, la relació entre Furchner, Hintz i Ziebuhr no va ser només de caràcter laboral.
L’advocat de Kiel que representa Irmgard Furchner, Wolf Monkentin, diu que el peritatge de Hördler només ha de ser valorat en relació amb l’acusació. L’acusació només conté “breus declaracions” sobre la responsabilitat personal d’Irmhard Furchner. “El peritatge preliminar omple aquest buit, però s’esperava que fos molt concret pel que fa als actes de complicitat pels quals se l'acusa, i no ho és. En cas que s’admeti l'acusació, és a la vista oral on es veurà fins a quin punt pot ser factible i es pot provar sense cap dubte la responsabilitat penal per la seva part”
El Tribunal Regional d’Itzehoe encara està avaluant fins si Irmgard Furchner està en condicions de ser jutjada. Només així la sala corresponent pot admetre l'acusació i iniciar el judici principal. El dictamen pericial d’un metge del departament de salut del districte de Pinneberg apunta diverses malalties cardíaques que descarten la possibilitat que la senyora pugui afrontar un judici. El president del tribunal ha encarregat un dictamen pericial a metge especialista, el qual estarà disponible al mes de maig.
Si el cas finalment arriba a anar a judici, és probable que sigui un procediment encara més complicat a causa de la pandèmia: Irmgard Furchner, que viu a una residència d’avis a Quicknorn, no s’ha vacunat contra la COVID-19. Es pensa que podria haver decidit no vacunar-se per raons clarament estratègiques, però el seu advocat defensor no vol fer declaracions.
La justícia va començar a centrar-se per primera vegada en els treballadors dels camps de concentració com Irmgard Furchner i la seva implicació en els crims nazis després de la sentència contra el guardià del camp de concentració John Demjanjuk l’any 2011. Es va aplanar la via legal per responsabilitzar a qui havia participat –de qualsevol manera– en la “maquinària d’extermini". El cas de Furchner podria ser un dels últims.
Acabada la guerra, Werner Hintz, company d'oficina de Furchner i Herta Ziebuhr, la teleoperadora, van començar una nova vida a Lübeck amb les seves famílies. Ziebuhr va tenir una fila fruit de la seva relació amb Hoppe. Irmgard Furchner va conèixer al cap superior de les SS Heinz Furchtsam, 19 anys més gran que ella, a l'oficina del comandant del camp. Furchtsam era membre de les SS des de 1933 i es va canviar el cognom per Furchner després de la derrota alemanya. Es van casar nou anys després de la fi de la guerra i es van mudar a Schleswig. Irmgard Furchner va ocultar el seu passat al camp i va declarar que havia treballat per l’exèrcit a Danzig (l’actual Gdansk, Polònia).
Segons el perit, Furchner va seguir en contacte amb els seus excompanys de feina. Hoppe l’hauria visitat una vegada, i també un altre home de les SS, especialista d’execucions de Stutthof i membre del “Kommando 99” del camp de Buchenwald, on hauria assassinat a centenars de presoners de guerra soviètics amb un dispositiu dissenyat per disparar al coll de les víctimes. Un individu que va perfeccionar un preludi macabre per enganyar a les víctimes i escenificar les seves morts. Aquest home era Arno Chemnitz, l’home de les SS amb bata de metge.
Traducció de Joan Marc Muelas