Als Estats Units en diuen “la síndrome de l’ànec coix”, expressió inspirada en la sensació de retirada —i per tant, de certa deixadesa— que transmeten els presidents a la segona part del seu segon mandat. És a dir, quan fiten la fi de la seua trajectòria a la Casa Blanca.
En el cas valencià, les eleccions de signe divers celebrades l’any 2019 van proporcionar dos grans aspirants a ànec coix: el president de la Generalitat, el socialista Ximo Puig, i l’alcalde del cap i casal en representació de Compromís, Joan Ribó.
Tant l’un com l’altre havien assegurat que no encadenarien més de dos mandats. Aquests anuncis resulten especialment atzarosos, perquè el poder exerceix sobre els polítics la mateixa atracció que les llepolies sobre els xiquets. Quan encara no se n’han acabat una, se’ls cau la bava pensant en la següent.
No debades, Puig ja ha fet saber que vol menjar-se’n una altra bosseta a partir de 2023. Poc després de prendre possessió de la presidència per segona vegada, va començar a deixar entreveure que això de vuit anys i prou no era una màxima inalterable, sinó revisable. I ja ha confirmat que optarà a continuar com a secretari general del PSPV-PSOE, càrrec que ocupa des d’ara fa 10 anys. El lideratge del partit serà el trampolí que l’impulsarà a la tercera candidatura autonòmica.
No estan les coses tan clares a can Compromís, per bé que a l’alcaldia de València els hi va la vida. Retenir-la ha de ser el seu primer objectiu —per damunt de tots els altres— de cara al pròxim cicle electoral. Aquesta alcaldia té un efecte arrossegador inqüestionable en imatge i vots. València és la benzina (amb perdó pels ecologistes de la coalició) que mou el conjunt de Compromís. De res no se’n senten més orgullosos.
Sense l’alcaldia de València, la marca Compromís se’n ressentiria molt. Fins i tot en cas de continuar governant la Generalitat, perdre València els situaria en una posició complexa. Si la ciutat passara a mans del PP, el dolor seria gran, però si els socialistes aconseguiren un sorpasso i els arrabassaren la vara de comandament, el mal no seria menor. Al cap i a la fi, l’Ajuntament significa un contrapès dins dels equilibris de poder de la política valenciana.
Les eleccions de 2023, a més, no tindran res a veure amb les de 2019. El PP hi arribarà en unes condicions molt millors. Amb María José Català repetint com a candidata —sempre que les enquestes internes no indiquen, d’ací a un any, que el recentment fitxat Toni Cantó té una acceptació superior— després de quatre anys complets d’oposició al consistori. Tot just allò que li va mancar al PP en els quatre anteriors, molt influenciats per les derivades del cas Taula: nou dels 10 regidors populars estaven imputats a la causa i eren morts en vida.
Ben conscient de la importància de València en la seua meta de presidir el Consell, el president in pectore del PPCV, Carlos Mazón, ha revestit Català d’una aura celestial. S’hi declara enamorat, fins al punt de dedicar-li —va fer-ho l’11 de maig a l’entrevista concedida a la cadena SER— la lletra de diversos boleros de María Dolores Pradera. En passar el congrés del partit, fixat per al 3 de juliol, Català esdevindrà la seua secretària general, la nova número dos del partit, reforçant de manera ostensible el seu pes intern. N’hi ha que no descarten, fins i tot, que Català relleve Eva Ortiz com a síndica parlamentària a les Corts. De moment, qui era mà dreta d’Isabel Bonig ha estat confirmada fins la fi de l’actual període de sessions. O siga, fins el congrés del partit.
Que Mazón li reserve tanta projecció a Català indica com de vital resulta València per al PP. Perquè és l’alcaldia més important del país, sí, però també perquè un gran resultat dels populars a València es traduirà en un bon resultat autonòmic.
Davant aquesta estratègia, a Compromís continuen sense saber què farà Ribó. L’octubre passat, en una entrevista a Plaza Radio, va recordar que ja tenia 73 anys i que no li agradava veure “debats de persones majors” com els que aleshores s’estaven produint als Estats Units entre Donald Trump i Joe Biden. I és que Ribó, en 2023, repetiria per quarta vegada com a candidat a l’alcaldia a tocar dels 75 anys.
En el seu equip de govern no hi ha un relleu clar. Podria ser-ho Pere Fuset, però té un judici pendent per la mort d’un operari en un concert de Vivers, una vista que no se celebrarà fins desembre de 2022. Aquesta circumstància, que va obligar-lo a renunciar a l’àrea de cultura festiva i al càrrec de portaveu del grup, l’ha deixat gairebé sense opcions. Carlos Galiana, que ha incorporat les seues funcions a les que ja tenia assumides de comerç, no desperta l’adhesió necessària, i el vice-alcalde segon, Sergi Campillo, mai no ha semblat seduït pel paper de successor.
De fora del consistori, en canvi, alguns creuen escoltar cants de sirena. És el cas del president de les Corts, Enric Morera, que no ha amagat el seu desig de prosseguir la seua carrera política al cap i casal. En principi, oferint “ajuda” a Ribó, però mai no se sap. Ja ha fet veure que està disponible i ha opinat sobre un tema d’abast local —la pròrroga de l’actuació territorial estratègica (ATE) del nou Mestalla— sobre el qual no té competències però del que, curiosament, assegurava disposar de molta informació.
De la seua banda, Mónica Oltra, l’única persona que podria competir amb Ribó quant a popularitat, no mostra interès per lluitar per l’alcaldia. Després dels vuit anys d’oposició al PP i els vuit al Consell que haurà completat en 2023, rellevar Ribó a l’Ajuntament podia resultar-li abellidor, però la legislatura no està sent fàcil.
Una Oltra alcaldable obriria la porta al retorn de Joan Baldoví, que podria optar al número u de la candidatura a la Generalitat i deixaria el camí expedit a Fran Ferri —diputat des de 2011 i síndic des de 2015— per fer les maletes i assaborir la llibertat madrilenya.
A diferència de la majoria de polítics, Ribó és ignífug i hidròfug. Ni es crema ni es mulla. Manté una oposició calculada respecte a l’ampliació del port alhora que aplaudeix el retorn de les Falles de l’1 al 5 de setembre. Genera rebuig entre la dreta clàssica, però és ben vist pel votant socialista, i en barris benestants ha dut Compromís a nivells de vot inimaginables.
Per això, a la coalició cada dia veuen més clar que no hi ha una alternativa viable i que ha de repetir, ni que siga per cedir el poder —al cap d’un any o un any i mig— a una persona de la llista que gaudisca de temps suficient per arribar als comicis següents en condicions òptimes.
L’abril passat, a À Punt, Campillo evidenciava la seua preferència per la continuïtat de Ribó, de qui valorava la capacitat de generar “consensos amplis a la societat”. També a Compromís sembla haver-hi consens, però Ribó roman callat. I aquest silenci, a alguns, se’ls fa insuportable. No volen que faça cara d’ànec coix.