Mentre el Barça masculí ha tancat una temporada àtona (només ha guanyat la Copa del Rei, contra l’Athletic), el femení beu les mels de la victòria. Campió de lliga en la jornada 26, a falta de vuit partits, l’equip que dirigeix Lluís Cortés es va coronar com el millor club d’Europa el passat 16 de maig, després d’una victòria aclaparadora davant el Chelsea. Les culers encara podran ampliar la seua hegemonia si aconsegueixen alçar la Copa de la Reina. Aquest dimecres s’enfrontaran al Reial Madrid en les semifinals.
En cas de fer-se amb aquest darrer trofeu, el Barça tancaria una temporada redona i ampliaria un procés de creixement que ha estat íntimament unit a l’aposta que el club blaugrana va fer en època de Sandro Rosell. Fou el 2010 quan l’expresident va encarregar al vice-president esportiu, Jordi Mestre, donar-hi l’impuls definitiu. Un any després guanyaren la seua primera lliga. L’equip no ha parat de créixer, des d’aleshores, tant des del punt de vista esportiu com econòmic. L’any 2018, segons La Vanguardia, el Barça femení es va convertir en l’única secció rendible del club després de signar un acord de patrocini amb Stanley, amb una inversió anual de 3,5 milions d’euros. Per a aquesta temporada, l’equip femení projecta uns ingressos de 4,8 milions d’euros, i unes pèrdues acumulades d’1,1 milions d’euros. “En l’actualitat, només el 35% de tots els grans clubs europeus tenen un patrocinador exclusiu per al femení —explica Xavier Bové, que és consultor en màrqueting esportiu—. A més a més, l’acord històric amb Stanley ha obert la porta a altres partners”. El 77,6% del negoci de la secció femenina de l’equip blaugrana prové actualment de l’àrea comercial i de la publicitat.
El bon comportament esportiu del Barça coincideix en el temps amb el boom del futbol femení a Europa. Perquè fins fa uns anys eren els EUA els que duien la davantera en aquesta matèria. A l’altre costat de l’oceà el soccer ha estat un esport que, al contrari que a la Unió Europea, no ha estat patrimonialitzat pels homes i, de fet, se’n fomentava la pràctica des de menudes. Des que el 1991 es jugara el primer Mundial de Futbol, que es disputa cada quatre anys, les nord-americanes se n’han proclamat campiones en quatre ocasions. La darrera, que va convertir a la jugadora Megan Rapinoe en una icona, fou l’estiu de 2019.
A aquesta banda de l’Atlàntic, i especialment en països com França, Itàlia o Espanya, no ha estat fins els últims anys que el futbol femení ha guanyat protagonisme. És curiós, tot plegat: mentre les dones han anat fent-se un lloc en pràcticament totes les modalitats esportives, la pràctica de futbol, en les nostres latituds, ha estat durant molt de temps un territori vedat i hostil per a les dones; un territori només digne dels homes. “El futbol femení ni és futbol ni és femení”, és un rum-rum que s’ha fet escoltar en moltes ocasions.
Canviar de marxa
Les coses, tanmateix, han començat a canviar a poc a poc. Són diverses les raons. Una és la necessitat dels clubs de futbol d’ampliar les seues àrees d’interés en un moment en què el futbol masculí sembla haver assaciat el seu creixement. L’altra, més important, és la quarta onada del feminisme, que ha provocat un qüestionament de l’statu quo, també pel que fa a visibilitat i repercussió de l’esport femení i especialment l’anomenat esport rei. Perquè al capdavall el futbol és un esport, sí, però és sobretot un negoci multimilionari que funciona com una roda: si no hi ha visibilitat, no hi ha patrocini; si no hi ha patrocini, no hi ha recursos econòmics; si no hi ha recursos econòmics, no hi ha possibilitats de professionalització i, en última instància, tampoc no hi ha atenció mediàtica. I així, s’alimenta un peix que es mossega la cua.
El que ha fet la quarta onada ha sigut posar el feminisme de moda, i per tant, transformar la percepció social respecte del paper de les dones en el món del futbol. En termes de responsabilitat social corporativa, invertir en allò que fan les dones és ben vist i transmet una imatge de marca compromesa amb la igualtat entre homes i dones. La companyia de cervesa Budweiser ho va fer amb la lliga nord-americana. Barclays, per la seua banda, ha invertit 13 milions d’euros en la lliga femenina anglesa, mentre que Visa va destinar 30 milions d’euros en publicitat a la darrera Copa del Món, la mateixa quantitat destinada al torneig masculí.
En el cas d’ací, resulta essencial l’entrada d’Iberdrola com a gran patrocinador, l’any 2016. La companyia que presideix Ignacio Sánchez Galán, que dona nom tant a la primera divisió com a la segona —Reto Iberdrola— ha fet una aposta decidida en aquest camp. No només fa costat al futbol femení sinó a altres 16 federacions i 135 competicions i 22 lligues professionals d’elit. “L’arribada d’Iberdrola, com les retransmissions per televisió, són essencials per explicar l’interés creixent que desperta el futbol”, assevera Xavi Bové.
Des de 2016 s’han emés més de 500 partits per la televisió amb una audiència anual de sis milions de persones. Els partits de les dones, que fins fa no gaire eren invisibles per als mitjans de comunicació, van fent-se, a poc a poc, un forat en telenotícies, periòdics i carrusels esportius. En la temporada prèvia a la irrupció del coronavirus, s’anotaren algunes fites històriques: el partit entre l’Atlético de Madrid i el Futbol Club Barcelona, disputat en el Wanda Metropolità el març de 2019, va congregar 60.000 espectadors, més del doble que el partit amb més assistència de la temporada anterior i més del triple que la temporada 2016-2017. La final de la Copa de la Reina, entre l’Atlético i la Reial Societat corresponent a aquella temporada fou seguida en televisió per 2,1 milions d’espectadors. La final de la Champions del Barça contra el Chelsea, que es va poder seguir a través de TV3, Gol i BarçaTV, va obtenir una quota de pantalla del 28%, això és al voltant d’1,6 milions d’espectadors.
Un negoci que roda
De cara a la temporada pròxima, la UEFA repartirà 24 milions d’euros entre els equips que disputen el nou format de Champions, l’anomenada Women’s Champions League. Això serà possible, en gran mesura, perquè els drets audiovisuals i de patrocini de la Champions femenina es vendran de forma centralitzada a partir de la fase de grups. Tot plegat suposarà quadruplicar el repartiment econòmic d’aquest any. Dels 24 milions d’euros, un 23%, és a dir, al voltant de 5,5 milions d’euros, es destinaran a pagaments de solidaritat, per la qual cosa es repartiran entre els clubs de les lligues domèstiques no aconseguisquen classificar-se per a la Champions. Es calcula que qui alce la copa s’embutxacarà al voltant d’1,4 milions d’euros. La xifra és ridícula en comparació als 82,4 milions d’euros que es va embutxacar el Liverpool masculí, però constitueix un salt qualitatiu respecte dels 460.000 euros amb que s’ha premiat el Barça aquest any.
El peix torna a mossegar-se la cua, però ara, sembla, en la direcció contrària. El futbol femení està de moda i els equips grans i poderosos no volen quedar-se al marge. El Reial Madrid, que mai no hi havia tingut interés, ha tirat mà de talonari per no quedar-se arrere. El setembre de 2019, l’Assemblea del Reial Madrid, a instàncies de Florentino Pérez va aprovar la compra del C.D. Tacón, un equip madrileny creat el 2014 que jugava en primera divisió. Tres-cents mil euros els va costar l’operació als blancs, destinada a tapar un forat —el de no disposar d’un equip femení— que la majoria de clubs europeus de primera fila havien resolt molt abans. En aquests dos anys, el club de Florentino Pérez ha fet alguns fitxatges galàctics.
“El futbol femení encara està enlairant-se. A hores d’ara encara és un producte que dona pèrdues perquè necessita temps i paciència. Cal continuar treballant el producte i donar-li visibilitat. S’ha d’aconseguir oferir una experiència tant digital com presencial als aficionats a partir dels partits per així continuar guanyant aficionats”, explica l’analista Xavi Bové, el qual no s’està de recalcar, tanmateix, que si bé hi ha encontres que poden —com aquella final al Wanda Metropolitano— despertar molta expectació, la mitjana d’assistents setmanals als camps de futbol era d’entre 1.500 i 2.000 aficionats. Arantxa Uria, que és assessora jurídica de l’Associació per a Dones en l’Esport Professional, albira un futur prometedor: “El creixement del futbol femení és imparable. Cada volta hi ha més xiques joves que volen ser futbolistes. Ens cal continuar reforçant el camí que anem fent. A mitjà i llarg termini, soc optimista”, relata.
Deures pendents
Amb tot, però, la pandèmia ha suposat un sotrac en la línia ascendent que havia marcat el futbol femení en l’última dècada. La impossibilitat d’assistir presencialment als partits ha estat un greu hàndicap. També el futbol masculí s’hi ha vist afectat, òbviament, però aquest disposa d’una xarxa de suport moltíssim més consistent. A més a més, l’esport rei femení té a hores d’ara diversos fronts oberts si no vol fer alguns passos enrere.
La primera pota coixa és la de la professionalització, que les jugadores reclamen de forma insistent. La signatura del conveni col·lectiu, el maig de 2020, amb durada d’un any, ha deixat un gust agredolç entre moltes jugadores. El document obligava els clubs a establir sous de 16.000 euros bruts, si bé, segons denuncia l’Associació per a Dones en l’Esport Professional, hi ha clubs que han fet tripijocs per evitar el pagament d’aquestes quanties. De fet, ja l’any passat, els clubs més modestos, com el Granadilla Tenerife o el Santa Teresa, ja van advertir que no podrien fer front a aquestes obligacions salarials. “Sempre hi ha declaracions de la FIFA i de la Federació on diuen i repeteixen que aposten pel futbol femení. Però, després, a l’hora de la veritat, això no se substancia en fets”, explica Arantxa Uria, que és, a més, intermediària de la Reial Federació Espanyola de Futbol.
Segons va publicar el portal especialitzat 2playbook el passat març, la intenció del Consell Superior d’Esports (CSE) és que la temporada pròxima la lliga femenina estiga ja professionalitzada. Per això aposten per una mena de refundació. La Reial Federació Espanyola de Futbol, sempre segons aquest portal, deixaria de ser l’organitzadora. La nova competició, que portaria per nom la Liga Ellas estaria organitzada per una associació de clubs i per a la gestió i la venda dels drets audiovisuals i de patrocini, el Govern espanyol té en ment l’entrada d’una agència especialitzada o bé alguns fons d’inversió que també puga participar en el negoci.
És en aquesta negociació pel control de drets audiovisuals on hi ha el moll de l’os. La federació anglesa va anunciar el passat març que venia els drets televisius de la Premier femenina (anomenada Women’s Super League) a la BBC i Sky per 28 milions d’euros fins 2024, és a dir, vuit milions d’euros per temporada. El 75% dels ingressos aniran a mans dels equips de la primera divisió, però l’altre 25% es reserva per als clubs de la segona divisió, un repartiment que persegueix premiar els equips modestos. Es tracta, per tant, d’una qüestió cabdal per assegurar i potenciar la competició anglesa. Fins ara, en el cas de la Lliga Iberdrola, la major part dels clubs havien venut els seus drets a MediaPro. Equips com el Barça, l’Athletic o el Reial Madrid, en canvi, van preferir dur aquestes negociacions de forma unilateral.
L’advocada Arantxa Uria, tanmateix, veu poc definit el model dissenyat des del CSE i censura que les jugadores no n’hagen estat consultades. “Una setmana abans que s’anunciara la incorporació d’Irene Lozano a la llista electoral de Madrid i, per tant, la seua eixida del CSE, va anunciar per sorpresa un projecte de professionalització per a les dones futbolistes. Però després, per la via oficial, no n’hem sabut res més. Les jugadores estan absolutament desorientades i ningú no en sap res”, es queixa Uria, la qual no s’està d’advertir que, més enllà dels equips més potents, encara existeix molta precarietat en el món del futbol femení. “Encara ens trobem moltes jugadores que signen contractes on cedeixen els 100% dels seus drets d’imatge, una circumstància del tot anòmala que les perjudica econòmicament”, rebla.
Amb tot, la pilota és al camp i, pel que sembla, són molts els qui volen tenir-ne el control i marcar en la porteria de l’altre. Qui guanyarà?