Sobhi Sakallah, pare de tres fills i enginyer civil de la ciutat de Gaza, no va tenir ni noranta minuts per desallotjar casa seva. Seguidament, van caure al veïnat projectils de l’aviació israeliana. Dimarts dia 11 de maig al vespre, el conserge de l’edifici Burj Hanadi va dirigir-se a Sobhi Sakallah per dir-li que al cap de poca estona l’exèrcit israelià bombardejaria el bloc de pisos de davant del seu. Els residents van ser alertats prèviament.
El porter va ser breu, perquè aleshores encara havia d’informar la resta de veïns i, a més, totes les famílies del bloc de pisos en qüestió, explicava Sakallah per telèfon. L’edifici Burj Hanadi era un bloc de ciment blanc i enorme situat al centre de la ciutat de Gaza. A dintre hi havia diverses oficines de l’organització terrorista Hamas, que governa la Franja de Gaza i que durant la primera setmana d’enfrontaments va disparar més de mil míssils contra ciutats israelianes. D’ençà d’aleshores, l’exèrcit israelià contraatacava des de l’aire. Amb els seus dos milions d’habitants i tan sols 365 quilòmetres quadrats, la Franja de Gaza és una àrea densament poblada, i sovint els atacs es dirigeixen a objectius envoltats de civils.
El bloc de pisos ja havia sofert desperfectes durant l’última guerra, el 2014. Aquesta vegada, però, s’ensorraria del tot. Poc després que el conserge se n’anés, van caure els primers petits projectils al carrer de davant del bloc i a la teulada de l’edifici. “Llavors vam saber que anava de debò i vam fugir”, diu Sakallah per telèfon.
Té dos fills de 8 i 10 anys i una filla petita de 8 mesos. A la planta baixa de l’edifici, on viuen cinquanta persones, Sakallah hi tenia el despatx. “Ara totes les portes i finestres estan esberlades, els marcs de metall s’han desprès de les parets”, explica torbat. La seva vida està feta miques. A Sakallah se’l sent tossir pel telèfon, diu que es deu a una olor forta que ha quedat en l’aire de l’explosió.
Els darrers dies, el conflicte entre Israel i els palestins s’havia tornat a intensificar notablement. A Gaza, dilluns dia 10 al vespre, el primer dia de la represa dels atacs, Hamas va començar a llançar míssils després dels abusos de Jerusalem. L’exèrcit d’Israel hi va reaccionar amb força. Segons dades del mateix exèrcit, en més de 600 atacs, el cos armat va matar diversos membres d’alt rang de Hamas, entre ells un comandant, i la nit de dimarts a dimecres l’exèrcit també va destruir el quarter general de policia.
El Ministeri de Sanitat, controlat per Hamas, va registrar dijous 87 víctimes mortals a la Franja de Gaza com a conseqüència dels atacs aeris. Entre les víctimes hi havia, presumptament, divuit criatures i vuit dones. També hi va haver 530 ferits. Les dades, però, no les havia confirmat cap font independent. Hamas i Jihad Islàmica, per la seva banda, havien disparat durant la primera setmana d’atacs més de 1.600 míssils contra Israel, la majoria dels quals van ser abatuts pel sistema de defensa antiaèria Cúpula de Ferro. L’exèrcit israelià afirmava que, per error, prop d’una quarta part dels míssils havien caigut a Gaza mateix. De resultes d’això, també ha mort gent.
Des de fa uns quinze anys, aquesta franja costanera està en bona mesura aïllada del món: al nord i a l’est limita amb Israel, al sud amb Egipte i a l’oest amb el mar. Els darrers dies, a molts habitants els tornaven records traumàtics de les guerres passades, dels anys 2014, 2012 i 2008-2009, i creixia la por que esclatés una altra guerra.
Quan van caure els primers projectils, Sakallah va agafar diners, uns quants objectes personals i el portàtil. Tot seguit, va anar-se’n amb la seva esposa, els seus tres fills i altres parents que viuen a la mateixa casa. Van haver de portar a coll l’àvia, de 90 anys, que ja no pot caminar. “Ens vam allotjar a casa de la meva germana”, explica esgotat. “Però encara no sé on dormirem avui”.
La majoria de civils de Gaza es van sorprendre per la duresa dels contraatacs israelians. La periodista Maha Hussaini, que treballa per a Middle East Eye i dimecres dia 12 estava amagada al seu domicili, deia: “avui ha sigut el dia més sagnant per als palestins d’ençà de l’última gran ofensiva, la del 2014, en què van morir i van resultar ferits milers de persones”.
Pocs minuts després de la conversa, els atacs aeris d’Israel ensorraven un altre bloc de pisos amb botigues i oficines d’empreses de comunicació. En vídeos enregistrats poc després dels impactes, es veien bolets de fum negre damunt una ciutat majoritàriament tranquil·la. El carrer de davant era un mar de runa. Amb aquest ja eren tres els blocs de pisos destruïts. Seguidament, Hamas disparava 130 míssils contra Israel.
“Estic asseguda sobre una maleta a punt per marxar”, explicava Hussaini. Estava preparada per fugir en qualsevol moment; l’únic que no tenia clar era cap a on. “Aquí cap lloc no ofereix protecció”. Qualsevol cosa que es bellugui pel carrer és “una amenaça” per a les forces aèries israelianes. Qui surt per la porta de casa posa en risc la seva vida.
Una altra trucada. Parlem amb Reham Owda, de 43 anys, científica i analista política de la ciutat de Gaza. Ella tampoc no s’atrevia a sortir de les habitacions on viu amb la seva família. Explicava que, quan els míssils van impactar a la nit, els llits del seu domicili van fer un bot. “Els sotracs van ser tan forts com un terratrèmol”. A Owda se la sentia angoixada.
Se’n va contínuament l’electricitat. La connexió telefònica es va tallar diversos cops. Owda deia que mirava Al Jazeera tot el dia i que seguia les notícies per internet. “Demanem a Déu que ens protegeixi”.
A la por se li sumava la ràbia: com a civil, ella no té res a veure amb la política. A Gaza, quan quedes atrapat entre dos fronts, ni tan sols hi ha refugis que ofereixin seguretat. “Només tenim la carretera i els hospitals”. Però ni tan sols als hospitals podien trobar ajuda.
“A causa del coronavirus, la situació a Gaza ja era catastròfica abans d’aquest esclat de violència”, afirma Owda. “Ara és insuportable”. Al març el seu pare va morir de COVID-19, i la pandèmia ha posat els hospitals al límit. “Ara on se suposa que hem de portar els ferits?”, preguntava Owda.
Fins i tot estava tancat el pas fronterer pel qual havien d’arribar les vacunes contra el coronavirus procedents d’Israel. “Ningú no té previst aturar l’escalada de violència”, temia Owda, que també expressava la seva indignació amb Hamas, cosa infreqüent en aquest territori sota control dels islamistes, ja que moltes persones temen patir repressió.
Owda deia que ja es temia que la situació seria greu quan dilluns dia 10 Hamas va disparar míssils contra Israel per deixar clar que Jerusalem i la qüestió dels assentaments eren una “línia vermella”. A Jerusalem es van desallotjar unes cases on vivien persones palestines per donar-les a colons jueus. Hamas es va presentar com “el defensor de la qüestió de Jerusalem” per fer augmentar la seva popularitat a Cisjordània i Jerusalem. El grup actua com “el salvador de la mesquita d’Al-Aqsa”, deia Owda amb amargor, “com un combatent per la causa palestina”. Malauradament, això té unes repercussions catastròfiques per a la situació dels palestins, conclou la dona.
La responsable de projectes de l’ONG Metges sense Fronteres a Gaza, Helen Ottens-Patterson, una dona britànica de 49 anys, tornava dimecres al vespre de treballar en un hospital. Aquesta infermera treballa a la Franja de Gaza des del 2018 i sap fins a quin punt la població civil ha patit a causa de la recent escalada de violència. “La pandèmia ha afectat durament la societat. Hi ha escassetat de productes mèdics bàsics, com ara antibiòtics”.
La crisi recent ha acostat Gaza encara més cap a l’abisme. “La població de la Franja viu des de fa 14 anys sota unes condicions de bloqueig”, deia la infermera, “i ha viscut unes quantes guerres. Els traumes estan augmentant”. La gent de Gaza ha estat extremadament nerviosa. Els nens xisclaven i ploraven. Alguns pares han explicat als seus fills que el soroll dels míssils era de focs artificials. A partir de dijous dia 13 al vespre, s’havia de celebrar el final del Ramadà, que de fet havia de ser una festa alegre.
Molts palestins explicaven que, a la nit, deixaven les finestres obertes perquè els vidres no es trenquessin com a conseqüència de les ones expansives de les bombes. Qui podia es traslladava a una habitació de la planta baixa.
L’augment de la violència a Jerusalem ha estat un regal per a Hamas, que té el suport de l’Iran i que és considerada una organització terrorista per la UE. Els islamistes tornaven a trobar-se en un atzucac: en els quinze anys que fa que governen, la Franja de Gaza no s’ha pogut alliberar del seu aïllament. La situació econòmica és desastrosa; i amb la pandèmia, més que mai. Durant les últimes setmanes, a Jerusalem ha guanyat força un moviment de protesta palestí que la policia israeliana ha combatut amb agressivitat. Hamas ha pujat al tren del moviment de protesta palestí, cosa que als ulls d’alguns observadors podria haver desembocat en una “tercera intifada”.
El preu que paguen els habitants de Gaza pels atacs contra Israel és alt, i Hamas ho hauria de tenir en compte. Fet i fet, no és la primera vegada. Què hi deia un dels representants més destacats de Hamas sobre aquesta situació? Bassem Naïm, de 58 anys, exministre de Sanitat, que va estudiar a Bochum i ara és membre de la direcció de Hamas, es mostra combatiu. Explicava que, per por dels míssils, ell també va abandonar casa seva. “A Gaza ningú està segur”. “L’agressió israeliana” no s’aturava davant de res. L’exèrcit israelià, en canvi, assenyalava que disparava exclusivament contra objectius militars, com ara magatzems d’armes o centres de comandament de Hamas. Ara bé, aquests objectius sovint es troben, segons Israel, de manera intencionada en zones habitades.
L’escalada dels últims dies no va començar dilluns dia 10, sinó un mes abans, quan les forces de seguretat israelianes van entrar a la mesquita d’Al-Aqsa, a Jerusalem, arran d’unes protestes, i van importunar els que hi resaven. El lloc més sagrat dels musulmans, afirmen, va ser profanat. La policia israeliana ha assegurat reiteradament que des de la mesquita d’Al-Aqsa tiraven pedres i petards contra els agents.
Naïm diu que la comunitat internacional veu la situació però no mou ni un dit. El líder islamista afirma que Hamas no tenia cap altra opció que atacar.
En preguntar-li quin objectiu té la violència, ell exposa xifres: Gaza fa quinze anys que està sota bloqueig israelià, diu. “El 85% dels habitants de la Franja de Gaza depenen de l’ajuda internacional. El 80% viuen per sota del llindar de la pobresa. El 60% dels joves no tenen feina. El 95% de la nostra aigua no és potable. Tenim una generació sencera que no ha sortit mai de Gaza. Que no ha experimentat mai què és tenir electricitat les 24 hores del dia”. La història, per tant, conclou Naïm, no va pas començar amb els míssils de Hamas.
No es pot acorralar contínuament una víctima, diu el líder de Hamas, i exigir que es mori sense defensar-se. El bloqueig de Gaza, afegeix, només té una conseqüència: “Aplana el terreny per a l’extremisme. No es pot pretendre que algú que no té prou per menjar i que no es pot desplaçar lliurement actuï i pensi de manera racional”. La catàstrofe humanitària de Gaza crea el terreny ideal “perquè es produeixin explosions més greus”. Tanmateix, Naïm diu que a Gaza no els interessava que continués l’escalada de violència. Ell tenia l’esperança que la situació es calmés “com més aviat millor”.
Sakallah, el pare de família i enginyer, és originari de la ciutat de Gaza, però, a diferència de molta gent de la Franja, no prové d’una família de refugiats. “Però dimarts” dia 11, diu l’home, “em vaig convertir en refugiat”.
Al matí, quan va tornar a casa amb la seva família després de l’expulsió, els seus dos fills de seguida van anar a comprovar si trobaven les seves joguines. “Intento explicar-los que aquí on vivim nosaltres aquestes coses passen, que les guerres no s’acaben tan de pressa, que hem de ser forts”. Els nens, diu, han passat molta por. “Però tinc la sensació que als nens per dintre els passa alguna cosa que no saben expressar”.
Algunes famílies de Gaza diuen que estan traumatitzades, ho estan sobretot els més joves. Sakallah explicava com al vespre abraçava els seus dos fills perquè tinguessin tant de contacte corporal com fos possible: “El tacte ajuda els nens”, diu. Ara bé, d’esperança, en té poca.
Traducció d’Arnau Figueras