Els carrers de Lod feien olor de cendres refredades. L’olor arribava dels cotxes cremats que hi havia aparcats al carrer. De contenidors encesos que encara fumejaven. D’una escola on s’ensenya la Torà, en què el foc havia fos cadires i taules metàl·liques. A Lod, una ciutat del centre d’Israel, durant la segona setmana de maig cremaven vehicles i edificis. I no és l’única ciutat que ha estat en flames.
El dia 10 de maig, Israel i els territoris palestins començaven a viure un nou esclat de violència sense precedents. La violència va començar amb el desallotjament forçat d’edificis a Jerusalem Est, zona habitada per palestins, i va desembocar en excessos de violència al turó del temple. A poc a poc, la situació prenia la forma d’una nova guerra de Gaza.
Hamas, organització islàmica radical, havia llançat fins llavors 1.600 míssils contra ciutats israelianes, mentre que l’exèrcit israelià havia bombardejat més de 600 objectius de Hamas. Ha mort gent de tots bàndols. Fins el 14 de maig, sis civils israelians i un soldat a causa dels trets. Entre els palestins, fins la data esmentada, s’enregistraven 87 víctimes.
Els enfrontaments militars entre Israel i Hamas semblen una rutina sagnant: el 2008, el 2012 i el 2014 ja van volar míssils i bombes d’un costat a l’altre. Aleshores van morir milers de palestins, però també soldats i civils israelians.
Tanmateix, aquesta vegada els atacs procedents de Gaza eren més potents que mai. L’exèrcit israelià ha contraatacat de manera massiva des de l’aire. Els objectius de l’exèrcit són, entre altres, punts de comandament de Hamas i localitzacions on l’organització oculta míssils, segons afirmava un portaveu. Alhora, però, l’exèrcit preparava una possible ofensiva terrestre contra Gaza: la guerra podia ser llarga i sagnant. I en l’enfrontament que va començar dilluns dia 10 hi havia una altra cosa que és diferent d’ocasions anteriors.
Aquest cop ja no s’enfrontaven només l’exèrcit israelià i les milícies de Hamas. La guerra ara s’havia estès també als habitants d’Israel. Com passa aquí, a Lod.
Aquesta petita ciutat es troba en terra de ningú, en una àrea entre la moderna Tel-Aviv i la sagrada Jerusalem. Només passa per Lod qui ha d’anar a l’aeroport internacional Ben-Gurion, situat en aquella zona. Si no és el cas, la majoria d’israelians eviten aquest lloc de nom bíblic.
Lod té 80.000 habitants: dos terços són jueus i un terç són àrabs israelians. La ciutat és considerada un refugi de criminals. Com que els tirotejos i la violència són el pa de cada dia, un diari israelià va batejar Lod com “la ciutat dels assassinats”. Si la situació s’hagués allargat més, a Lod aviat se li podria atorgar un altre títol: la ciutat on va començar una guerra civil israeliana.
Dilluns dia 10 de maig, quan hi va haver disturbis a Jerusalem, aquí un jueu va matar a trets l’àrab israelià Moussa Hassouna. Les circumstàncies dels fets encara no s’han aclarit: testimonis jueus expliquen que l’home va disparar en legítima defensa. Un jutge no considera demostrat que fos així i hi ha uns quants homes en presó preventiva. Si bé les circumstàncies de la mort són poc clares, sí que ho són les seves conseqüències.
L’endemà de l’enterrament de Hassouna al vespre, un grup d’àrabs enfurismats va recórrer Lod. Van tirar pedres a la policia i van calar foc a alguns cotxes. A més, van entrar en una escola on s’ensenya la Torà, van encendre foc en una aula i van cremar llibres per a la pregària.
Dimecres dia 12 de maig, l’endemà d’aquests desordres, gairebé totes les flames estaven apagades. Unes excavadores treballaven per retirar les restes dels cotxes calcinats. Però el mal més gros no es pot eliminar. La por i la ràbia havien envaït els habitants i divideixen la ciutat.
A Gil Gabay se li esquerdava la veu quan descrivia els fets del dia anterior. Gabay és una israeliana jueva i viu en un pis que dona al carrer per on van passar centenars de palestins enfurismats. Els cotxes que van incendiar aparquen just davant la porta de Gabay. Els tenia tan a prop que el fum se li va ficar dins el pis.
“Quasi no podíem respirar”, explica Gabay. Mentre al carrer cremaven coses, també se’n va anar la llum. Sembla que es va fer malbé una línia elèctrica.
La dona explicava que, mentre a casa estaven a les fosques, sentia explotar les granades lluminoses de la policia israeliana. I l’espetec de les pedres que, utilitzades com a projectils, repicaven en caure a l’asfalt. “Tenia una por terrible”, diu. Els seus quatre fills ploraven i tremolaven.
Aleshores l’alarma antiaèria va recordar a Gabay que la guerra no era només davant la porta de casa seva, sinó també a la Franja de Gaza.
La nit de l’11 al 12 de maig, els militants de Hamas i de Jihad Islàmica van tornar a llançar salves de míssils al centre d’Israel. A Lod també van udolar les sirenes, que indicaven als residents que es refugiessin en un lloc segur. “Nosaltres no tenim cap lloc per protegir-nos”, deia Gabay. “Normalment esperàvem que passés el moment d’alarma a l’escala”. Però aquella nit la família es va quedar al seu pis, no es va atrevir a sortir al replà. “És la primera vegada que tinc por dels meus veïns”, diu la dona jueva.
Aproximadament una cinquena part dels israelians són àrabs. Alguns jueus i àrabs mantenen entre ells una distància de seguretat. Hi ha llocs a Israel en què pràcticament no es veu ningú que porti vel islàmic, però també hi ha ciutats en què el muetzí crida a la pregària i els supermercats i els restaurants tenen noms àrabs.
En algunes ciutats, en canvi, la població àrab i la jueva comparteixen l’espai. Haifa, al nord d’Israel, ha estat considerada durant molt de temps un exemple de convivència, i Jaffa, al costat de Tel-Aviv, té una nombrosa comunitat palestina.
Lod també és una localitat barrejada, tal com se solen anomenar aquests llocs on jueus i palestins viuen a prop els uns dels altres. Tan a prop que a vegades viuen a la mateixa escala.
A l’edifici on viu la família jueva dels Gabay, als muntants d’algunes portes hi ha penjats uns receptacles que contenen escriptures jueves per protegir la casa. Unes quantes portes més enllà, a la paret hi ha escrites paraules en àrab. En aquest edifici de quatre pisos hi viuen setze famílies: nou de jueves i set d’àrabs.
Abans, quan sonava l’alarma antimíssils, tots els veïns es trobaven a l’escala. Junts s’esperaven allà fins que deixaven de sonar les sirenes i era segur tornar als pisos. Així ho explicaven diversos residents. Però, aquest cop, afegeixen, tot era diferent. Tots dos grups s’estimaven més quedar-se als pisos respectius que coincidir a l’escala.
En pocs dies, a Israel els veïns s’han tornat enemics polítics, i la cortesia dona pas a la desconfiança. Què pensa de mi “l’altre bàndol”? Encara soc un dels seus o ja soc un enemic? Al bloc de pisos número 9 molts es feien aquesta pregunta.
“Vaig trobar un veí àrab”, explica Gil Gabay. “Tenia una ferida al cap a causa d’un tret de la policia israeliana”. La dona creu que el veí la va mirar com si l’acusés dels fets. “Em va mirar enrabiat, com si jo tingués alguna cosa a veure amb la seva ferida”.
Ara els jueus són vistos pels àrabs com els representants de la policia israeliana; i els àrabs pels jueus com una prolongació de Hamas.
“Aquí els veïns sempre havien tingut bona relació”, diu Muhamed Khalili, un palestí de 36 anys que viu amb la seva esposa i quatre fills al segon pis de l’edifici número 9. “Però ara li he dit a la meva família: no sortiu a l’escala quan soni l’alarma antimíssils. Que no sé què en pensen, de nosaltres, els jueus”. Potser, diu Khalili, a ell el fan responsable dels cotxes cremats davant l’edifici. És més segur, conclou, quedar-se a casa.
Khalili també explicava que mai no havia tingut por dels veïns. Però des d’aquesta setmana s’estima més no coincidir amb ells.
Els fets de la nit següent posaren de manifest que la preocupació de Khalili està justificada. A Bat Yam, un barri perifèric de Tel-Aviv, una multitud de nacionalistes jueus atacava un home d’aspecte àrab. L’home ha de ser traslladat a l’hospital amb ferides greus. A la ciutat d’Acre, aquella mateixa nit un jueu era atacat i ferit per àrabs israelians.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, condemnava totes dues accions. Però, a banda d’això, no s’ha esforçat gaire per apaivagar el conflicte. Ni en ciutats com Lod, ni a Jerusalem ni a Gaza.
Netanyahu anunciava que ampliaria els atacs contra objectius de Hamas a la Franja de Gaza. El primer ministre comentava que s’enfrontaven parts de la seva pròpia població entre elles. Ho comentava, com fa tan sovint, amb duresa. Segons un comunicat de premsa, deia que “posarien fi a l’anarquia” i que recuperarien el control de les ciutats d’Israel. “Si cal, amb mà de ferro”.
El malestar que s’està covant a les comunitats arabòfones d’Israel és una bomba de rellotgeria. Oficialment els àrabs israelians que viuen al país tenen els mateixos drets que els jueus. També tenen dret a votar: la Llista Unida, que els representa, va obtenir no fa gaire sis dels 120 escons de la Knesset, el parlament d’Israel. Els àrabs israelians poden treballar, estudiar i viure als mateixos llocs que els jueus. Si més no, sobre el paper.
Ara bé, sovint la seva vida està determinada pel fet que a Israel no hi són del tot benvinguts. L’Estat jueu els discrimina obertament en alguns aspectes: el 2018, la Knesset va aprovar una llei que declara Israel com a “Estat nacional del poble jueu”. Israel és “la pàtria històrica del poble jueu”, on aquest poble exerceix el seu dret a l’autodeterminació cultural i religiosa.
Si bé s’esmenta que a Israel també es parla àrab, a aquesta llengua no se li concedeix cap estatus especial. A la llei no es fa cap menció als àrabs israelians. I en canvi, Israel sí que es compromet a promoure i reforçar els assentaments jueus.
I no solament la llei indica fins a quin punt tenen preferència els jueus a Israel. En comparació amb les poblacions jueves, molts barris i municipis àrabs són desatesos per l’Estat. Mentre Estat i policia es retiren cada cop més dels municipis de parla àrab, en aquests indrets hi ha bandes que hi assumeixen el control.
L’any 2020, segons el diari Haaretz, van tenir lloc 95 assassinats d’àrabs israelians. Un nombre molt superior al de jueus. A més, és molt menys freqüent que es presentin acusacions contra els presumptes criminals. I aquest és només un exemple d’una societat dividida en dues classes, cosa que lamenten molts àrabs israelians.
Tamer Nafar en té més exemples. “Quan truques a una ambulància, els has de dir: han disparat a un jueu”, explica Nafar. “Així venen més de pressa. Si els dius que el ferit és palestí, s’ho prenen amb calma”.
A Israel. Ramer Nafar, de 41 anys, no sols és un personatge famós, sinó tota una autoritat. És un dels rapers més coneguts i és una veu de la qual fan cas els joves palestins. Per això fa dies que es presenten a casa seva periodistes israelians i li pregunten si condemna els fets violents ocorreguts darrerament. Perquè no cremen cotxes només a Lod, sinó també en altres poblacions, com Acre, Tiberíades o Hadera.
Nafar diu que ell no vol justificar cap forma de violència i que desitja que els seus fills creixin en pau. Però el raper i actor també s’enfada per l’actitud dels periodistes.
“Quan els jueus tenen problemes, de sobte tothom vol parlar amb mi, aleshores existeixo per a ells”, diu amb to de crítica. “Però on són quan els que tenen problemes són els palestins? Quan a nosaltres no ens donen permís per construir però a una família jueva sí?”.
Nafar és de Lod. Ell va créixer enmig de les tensions de la ciutat i d’aquesta experiència en fa rap. “El meu amic està estirat a terra a punt de morir, té onze forats al cos”, diu el vers d’una cançó de la seva banda, DAM.
El raper diu que fa anys que veu la insatisfacció dels adolescents àrabs. “La convivència israeliana es limita al fet que el dissabte els jueus mengen humus amb nosaltres”, explica. “Ningú truca a la porta de casa meva el dia de la independència d’Israel i em pregunta: i com eren les coses quan vau ser expulsats?” No el sorprèn que ara molts joves palestins que viuen a Israel expressin com se senten.
Dimecres dia 12 de maig, la policia israeliana imposava un confinament a Lod i unitats de la policia fronterera acordonaven la població. Així es volien impedir nous disturbis. Però l’estratègia no surt bé. En moltes comunitats judeoàrabs, es tornaven a produir enfrontaments i resultaren ferits tant jueus com palestins.
Al mateix temps continuava causant estralls la guerra amb Hamas i queien míssils en ciutats israelianes. Afectaven tant els àrabs com els jueus. No gaire lluny de Lod morien un pare de família de 52 anys, araboisraelià, i la seva filla quan un míssil procedent de Gaza queia sobre el seu cotxe. A Sderot moria un nen jueu de cinc anys quan un projectil entrava a casa de la seva família.
També hi havia, però, un senyal d’esperança: en diverses localitats, jueus i palestins volien manifestar-se conjuntament a favor de la pau.
A Lod, per contra, els grups continuaven evitant-se.
“Les tensions són pitjors cada dia que passa”, deia Muhamed Khalili, que viu a l’edifici número 9. “No sé què passarà. Tinc por que hi hagi una catàstrofe”.
Dijous dia 13 de maig, la jueva Gil Gabay, que viu al mateix edifici, veia com els seus pitjors temors es feien realitat. Al matí, quan el seu marit tornava de la sinagoga, un àrab israelià li clavava un ganivet a l’esquena. Va sobreviure, però amb lesions.
Gabay deia que l’atac havia tingut lloc just davant de casa seva. Un edifici on abans jueus i palestins tenien una bona relació de veïns. •
Traducció d’Arnau Figueras