-Al llarg d’aquests mesos, vostè estava convençut que hi hauria govern o pensava que es repetirien eleccions?
-Jo tenia la sensació que no serien tan suïcides com per forçar una repetició electoral. Ara, he procurat controlar-me, perquè he estat molt enfadat amb Junts per Catalunya. S’han forçat les coses com en el joc de la gallina: dues persones que corren amb dos cotxes en paral·lel cap a un precipici i aviam qui s’espanta abans i frena. Trobo que no calia arribar fins aquí. No s’obtenia cap benefici d’aquest forçar les coses. Miri, jo m’he passat tota la vida portant a l’esquena l’etiqueta de «convergent de merda» i d’esbirro del pujolisme. I ara em trobo en la paradoxal circumstància que aquelles actituds per les quals jo valorava la vella Convergència les trobo, actualment, molt més a Esquerra Republicana.
-És un argument molt comú entre els enemics d’ERC, que titllen el partit com la «vella Convergència». Una etiqueta que no agrada a ERC.
-M’és igual qui s’incomodi. No m’ha preocupat mai. I menys ara, que tinc l’edat que tinc.
-El cert és que ERC aparenta certa moderació i JxCat exhibeix més confrontació. Abans es penalitzava la confrontació i es premiava la moderació. Ara, però, ambdues postures quasi empaten electoralment. La moderació i la confrontació tenen èxit entre l’electorat.
-És evident que durant dècades Convergència representava l’estabilitat, la centralitat, la moderació i el seny i que Esquerra Republicana representava l’estridència. Sembla que els paper s’han invertit. També és cert que a Junts, de la genètica de l’antiga Convergència, li queda francament poc.
-ERC va guanyar les eleccions per pocs vots de diferència. Per què ara, pensa, es valora electoralment el discurs allunyat de la moderació?
-S’ha creat una dinàmica nova. La política catalana, aquests últims anys, s’ha regit per lògiques distintes als trenta anys anteriors. Han canviat la major part dels partits. Jo vaig escriure un llibre el 2017, El Tsunami, sobre com un tsunami sacsejava la política catalana. Això encara continua. I l’últim any i mig hem assistit a la transformació de Junts, que era una coalició, i que en aquest temps s’ha trencat i després s’ha constituït com a partit polític. Les lògiques són distintes. I en aquest escenari, de ressaca de l’1 d’octubre, lògicament determinat per la repressió, és evident que hi ha un sector de la ciutadania que fa una dècada valorava la moderació i que ara considera que la moderació és covardia i, fins i tot, traïció. I que per tant, ara el que valora, el que premia amb el seu vot, és la radicalitat. Però parlem d’una radicalitat verbal. I cal subratllar el terme verbal. Perquè, on és la radicalitat de Junts? Perdoni que en faci una caricatura, però és que estan comprant armes al mercat negre i preparant-se per a una insurrecció armada? Celebro que no sigui així, evidentment. Si Junts arriba a guanyar les eleccions, haurien proclamat la independència i s’haurien atrinxerat al Parlament o al Palau de la Generalitat, mobilitzant els Mossos? Evidentment, no.
-En tot cas, la tensió verbal va marcar la legislatura anterior i la recent campanya electoral. Pensa que la radicalitat dels discursos tornarà a determinar aquest nou període?
-Jo desitjaria que no. Però és evident que Junts, que ara es troba en una segona posició al si del Govern, no voldrà renunciar a ser el partit promotor d’una certa tensió. Junts dirà que és una tensió davant l’Estat repressor, però inevitablement repercutirà en la tensió entre els dos socis. Fins on arribarà això? No ho sé. Crec que Pere Aragonès, com a president de la Generalitat, no desafiarà la Junta Electoral Central. Això no forma part de la lògica del seu partit. Però des de la presidència del Parlament potser Laura Borràs pensa que entre haver de dimitir o ser inhabilitada per tramitar una resolució contra la monarquia o per l’afer de la Institució de les Lletres Catalanes, quedaria millor el primer desenllaç que el segon. Quedaria més heroic i la persecució seria més evident. En tot cas, ves a saber.
-Pensa que la legislatura podria anar molt marcada pel pacte entre ERC i la CUP? Tenint en compte que aquest pacte incomoda una part de Junts per Catalunya i també, possiblement, una part de la mateixa ERC.
-No ho sé. Aquests últims temps han passat coses que si fa uns mesos ens haguessin dit que passarien no ens ho hauríem cregut. Hem vist que la CUP semblava la veu de la moderació i del seny. Quan es van trencar les negociacions entre els dos partits grans, la CUP feia de pont. No ho hauria imaginat mai. Semblava que la missió històrica de la CUP era tot el contrari a això. I no. És cert que el pacte incomoda una part de Junts. I no precisament perquè trobin que la CUP és massa radical en clau nacional, sinó per les mesures de caràcter socioeconòmic. Aquí toquem la que crec que és la gran contradicció de l’espai de Junts. Que és una contradicció intrínseca, estructural. Junts és hereu d’un espai d’ordre, el de Convergència. Va néixer de la metamorfosi d’aquest espai d’ordre. I com a tal, conserva en el seu ADN polític plantejaments d’ordre en matèria socioeconòmica. Però al mateix temps, en el terreny nacional i de les relacions amb l’Estat, Junts té el plantejament més revolucionari i subversiu del mercat. Perquè dir que hem de fer la independència i que l’hem de fer ja, això, objectivament, és la proposta més desestabilitzadora que avui et pots trobar a la política catalana. O almenys això em sembla a mi. Aquesta dualitat de Junts, un partit que en alguns aspectes encara és de centre-dreta, però amb plantejaments en alguns casos més rupturistes que els de la CUP, això no sé si pot aguantar molt de temps. És una contradicció molt profunda.
-Vol dir que JxCat podria ser un partit efímer o amb tensions internes que el podrien desestabilitzar?
-Jo diria que podria passar, sí. De moment és un partit a mig fer. Per als qui hem conegut i estudiat els grans partits catalans de fa trenta anys, Convergència i PSC, Junts és un artefacte inestable i fràgil. I això sembla que ho hem vist amb l’episodi de l’Elsa Artadi. Perquè això que ella digui que no vol deixar l’Ajuntament de Barcelona, miri, ja em perdonarà, però hem sentit altres versions. El problema de Junts és que no se sap gaire qui mana. Hi ha un triangle Waterloo-Lledoners-Barcelona i no se sap ben bé on està el poder de decisió. Això, en un partit polític, és mala peça de teler. Una multicefàlia, i damunt condicionada per la repressió –uns a la presó, altres a l’exili, altres en llibertat–, sempre és difícil de gestionar. Ja fa un mes i mig em va dir una persona important que a Junts no se sap qui mana. I com s’ha resolt això? Amb un cos a cos entre Jordi Sànchez i Pere Aragonès. Això vol dir que és Jordi Sànchez qui mana? En aquest moment ha semblat que sí, almenys en la negociació. Però l’autoritat de Jordi Sànchez ha quedat contestada dins de Junts? No serà discutida? O sí? Quan hi hagi la primera turbulència al nou govern alguns sectors de Junts protestaran? A mi no m’estranyaria. Junts encara no és un partit polític. Almenys en el sentit convencional. I no sé si ho serà mai. De fet, en termes estrictament orgànics, la CUP és un partit polític molt més estructurat que Junts.
-El líder sobre el paper de Junts, i inspirador d’aquest partit, és el president Carles Puigdemont. Pensa que el seu valor polític ha quedat tocat després de les darreres eleccions?
-No hauria de ser així. La derrota de Junts, com deia vostè abans, va ser per la mínima. Més enllà dels números electorals, si recorda, el 21 de desembre del 2017, Junts per Catalunya, amb Puigdemont com a candidat, va guanyar les eleccions totalment contra pronòstic. Tothom donava Esquerra Republicana com a partit guanyador. I en l’últim moment Junts va aconseguir imposar-se. Penso que molts independentistes de bona fe es van fer a la idea que el president Puigdemont tenia una mena de vareta màgica. Que si havia guanyat aquelles eleccions amb el 155 és que era invencible. Que qualsevol llista encapçalada per ell guanyaria les eleccions. Per això va tornar a anar de cap de llista aquest febrer. Quan no tenia massa sentit, per cert, en tant que ell ja havia dit que no aspiraria a presidir la Generalitat. I per què, doncs, va anar de número u a les eleccions? Perquè hi havia la idea que Puigdemont era un talismà. Com que no va guanyar, encara que no fes en absolut un mal resultat, és possible que altra gent s’hagi preguntat si el talismà potser ja no funcioni. I si això podria afectar la seva aureola. Una cosa sí que és indiscutible: que durant aquestes setmanes d’acords, desacords i negociacions per fer govern, Puigdemont s’ha fet invisible. Suposo que ho ha fet expressament, però s’ha fet invisible. Suposo que de manera discreta haurà intervingut en alguna qüestió. Però aparentment, i ja sap vostè que en política no és tant allò que és com allò que sembla, per a un espectador convencional, el president Puigdemont ha estat desaparegut aquest temps. Molt desaparegut. No s’ha vist que tingués un paper gaire actiu. Alguna cosa ha de significar. Ara caldrà veure si un cop format el Govern, Puigdemont manté o no aquesta discreció.
-Mes enllà del president Puigdemont, vostè coneix el president Pere Aragonès. Creu que serà un bon president?
-En la política catalana ha passat un fenomen gairebé físic. La política, com altres activitats de la vida, funciona una mica per franges d’edat. Per promocions, tal com es diu en l’argot universitari. La repressió, la ressaca de l’1 d’octubre, en poc temps va deixar fora de combat tota una promoció de polítics catalans que, per raons d’edat, encara tenien corda per temps: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Marta Rovira... Què ha passat? Que la desaparició d’aquesta promoció va fer que la que estava per sota emergís molt ràpidament. Això és com quan un exèrcit en una batalla perd quasi tots els coronels, i els capitans són ascendits d’un dia per l’altre per omplir el buit que han deixat els seus superiors. És una mica el mateix. En aquest sentit, és evident que a Pere Aragonès, si no s’hagués produït aquest fenomen, no li hagués tocat ara ser president de la Generalitat, quan no ha fet ni els quaranta anys. En altres condicions, ell i la gent de la seva edat hagués d’hagut esperar una dècada per aspirar a presidir la Generalitat. Però les coses han anat com han anat, i s’ha produït aquest ascens tan anormalment ràpid. Sigui com sigui, tot i que per ell i por tothom hagués sigut millor que l’ascens es produís una dècada més tard, espero que estigui a l’alçada. Durant el bienni de vicepresidència amb Quim Torra no s’ha vist que vulgui usurpar-li el càrrec, no ha competit amb el president, li ha deixat el seu espai, fer el seu paper i el seu discurs i no ha disputat la imatge presidencial. Són bons antecedents, en principi. Si tornem a la metàfora militar, generalment, aquells que ascendeixen en pocs són dies són capaços d’adaptar-s’hi i tirar endavant. Confio que el Pere Aragonès sigui d’aquests. A més a més, cal pensar que ell ja porta un temps exercint, tot i que en funcions, com a màxima autoritat política a Catalunya, arran la inhabilitació de Quim Torra. El seu ascens no és com el de Puigdemont, que va saber que seria president 24 hores abans de ser investit. I Torra dos o tres dies abans. Aragonès, en canvi, ha tingut mesos per anar-se mentalitzant per ser president. I aquest petit calvari que ha passat abans de ser investit, amb una investidura fallida inclosa, i amb la tensió de les negociacions, tal com diu la dita castellana, «allò que no et mata t’enforteix». I a ell tot això no l’ha matat. Per tant, confio i espero que Pere Aragonès estigui a l’alçada del càrrec.
-Per últim, sembla que el punt principal en què estan d’acord els tres partits que han desencallat la investidura és en l’objectiu de tornar a exercir el dret a l’autodeterminació. La CUP va marcar l’any 2025 com a màxim. Ho veu possible?
-Lamento dir el que diré. Però jo, sincerament, després del que va passar el 2017 i de les conseqüències que hi va haver, crec que l’actitud intel·ligent de l’independentisme ha de ser, sense cap renúncia, disculpa ni penediment, mirar d’enfortir la seva musculatura social i electoral. I per fer això, l’única fórmula que se m’acut és demostrar una bona capacitat de gestió en el dia a dia. Sé que el que dic és un tòpic, però què hi farem. Cal que l’independentisme demostri bona capacitat de gestió. Més encara ara, amb la situació econòmica que ha deixat la COVID. Crec que és això el que interessa, el que pot fer que d’aquí a tres anys hi hagi més gent disposada a votar la independència. Ho sento, però em posa molt dels nervis el discurs típic de l’Assemblea Nacional Catalana i d’alguns polítics que diuen que amb el 52% dels vots ja tenim molt fet. Perdoni, però ja sabem quin va ser el percentatge de participació en les eleccions del 14 de febrer. I va ser ben baix. De fet, els independentistes van traure molts menys vots que en les anteriors eleccions. Discursos com els de Quim Torra o Clara Ponsatí, limitant-ho tot a la legitimitat de l’1 d’octubre... Miri, l’1 d’octubre va ser molt important, i dona una gran legitimitat, però no una legitimitat democràtica suficient com per proclamar la independència. Aquell dia va votar un 40% de la gent. Aquesta idea que alguns defineixen com «independentisme màgic» s’allunya molt de la realitat, que és molt més tossuda i complicada. Insisteixo: no estic exigint cap mena de renúncia, de rectificació ni res similar. No ho propugno, a més a més, perquè no veig en el camp espanyol el més mínim indici o moviment que pogués donar peu a una rectificació per part de l’independentisme. Absolutament res. Per tant, res de demanar perdó. Ara, crec que si t’has estavellat contra una paret de roca una vegada, abans de tornar-ho a intentar has de constatar que tens la força suficient com per fer caure la paret. Perquè si es torna a fer exactament allò que es va fer el 2017, seria fer el kamikaze. I no veig que aquest sistema porti enlloc. De fet, la tàctica dels kamikazes era una tàctica dels perdedors. Quan els japonesos empraven aquesta tàctica de pilots suïcides ja tenien perduda la guerra. I ho sabien. Era un recurs desesperat per ser derrotats, sí, però amb honor. Aquesta era la lògica. Per tant, em sembla magnífic, i lògic, preparar un segon embat democràtic. Però per fer-ho, cal que en les properes eleccions el vot independentista torni a ser del 52%. I si és del 55%, encara millor. Per aconseguir això no cal anar repartint estelades, sinó que molta gent relativament indiferent sobre aquest tema comprovi que els independentistes saben governar millor que els altres.