El Teatre la Gleva de Barcelona acull durant aquest mes de maig l’obra «Speer», d’Esther Vilar, sobre un dels personatges més fascinantsde l’univers nazi, de la mort del qual es compleixen enguany quaranta anys: Albert Speer, amic, arquitecte i ministre d’Adolf Hitler. Un dels pocs capitosts del règim genocida que, de forma increïble, s’estalvià la pena de mort en els judicis de Nuremberg i quan sortí de la presó al cap de vint anys aconseguí netejar la seva imatge fins al punt deser considerat una mena de «nazi bo», cosa que, en realitat, mai no fou.
Speer. Succintament la biografia d’Albert Speer mostra que va néixer a Manhheim, Alemanya, el 1905 i que morí a Londres el 1981, on hi tenia una amant, a la que visitava amb freqüència, tot i que residia a Alemanya amb la seva esposa, amb la qual tingué una filla, destacada política d'esquerres, i un fill, admirat arquitecte. Nascut en una família benestant, es va fer arquitecte. El 1931, quan la situació política a la República de Weimar bullia i sovintejaven els enfrontaments entre el paramilitars del Partit Nazi i del Partit Comunista, Speer optà per afiliar-se a la formació liderada per Adolf Hitler. Tot d’una que el cap nazi fou nomenat canceller i inicià el desmantellament de la democràcia, Speer escalà posicions fins convertir-se en un dels fidels membres del cercle més íntim del Führer. Gràcies a la proximitat amb Hitler rebé multitud d’encàrrecs per dissenyar i dirigir nombrosos projectes. Alguns foren encàrrecs directes del dictador, un enamorat de l’arquitectura. Entre les seves obres destacaren la Gran Cancelleria, l’Arc de Triomf de Berlí, l’estadi Zeppelin de Nuremberg i, sobretot, la projecció de Germània, la futura ciutat que s’havia d’erigir sobre Berlín per ser la capital del Reich i del món occidental després que el règim de l’esvàstica hagués derrotat les democràcies. La seva eficiència en la direcció d’obres va fer que el Führer es fixés amb ell per dirigir la part més important de l’esforç de guerra. El 1942 el nomenà ministre d’Armament i Munició. Fou inculpat pels vencedors de la Segona Guerra Mundial i jutjat en el procés de Nuremberg contra una part de la cúpula nazi. Durant el judici assegurà, a pesar d’haver ocupat un càrrec tan important, que no havia sabut res de la Solució Final -l’intent d’aniquilar la totalitat dels jueus – i que estava molt penedit de no haver fet res per intentar aturar Hitler, cosa de la que se'n confessava responsable.
Totes les excuses eren puerils i mai s’ha entès exactament per què el tribunal el va creure, almenys parcialment. Fos pel que fos, gràcies a aquesta estratègia defensiva, Speer salvà la vida. En sortí amb una condemna a vint anys que complí a la presó de Spandau.
En sortir de la presó, el 1966, l’estranya admiració que aixecava el personatge en molts àmbits de la societat alemanya li permeteren publicar una sèrie de llibres d’auto justificació del seu passat nazi que li reportaren una enorme fama mediàtica i prou diners a través dels drets d’autor. Es convertí en una vertadera estrella social. Les entrevistes que li feien a les televisions -no només d’Alemanya, també a les d’altres països - assolien alts índexs d’audiència. Ell sempre repetia la mateixa història auto exculpatòria. I l’aconseguí fer quallar. Tant com que arribà a ser conegut com «el nazi bo», quelcom delirant però això fou.
El personatge va ser objecte de nombrosos llibres que des de la postguerra fins els anys setanta sempre begueren de les fantasies que ell mzteix publicà. A partir dels vuitanta les coses canviaren i s’anaren coneixent proves que el relacionaren directament amb la criminal persecució dels jueus, entre d’altres qüestions que deixaven clara la seva sintonia total amb el règim genocida.
No ha estat fins fa molts pocs anys que diferents historiadors han entrar en l’anàlisi de com fou possible que un entusiasta de Hitler, que dirigí l’esforç de guerra quant a producció d’armament a costa de milers d’assassinats a les fàbriques on hi feien treball forçat, que mentia descarament quan deia que no coneixia l’Holocaust, blanquejàs d’un forma tan grollera i tanmateix tan efectiva la seva biografia criminal per acabar essent una estrella mediàtica, estimada pel públic i enriquit gràcies a la publicació de memòries del seu passat nazi tan auto exculpatòries com falses.
Un d’aquests treballs el publicà ara fa 4 anys Manfrend Brechtken, subdirector del Institut de d’Història Contemporània de Munic, amb el títol «Albert Speer, una carrera alemanya» (maig de 2017). L’autor fixa l’atenció en el fet que molts historiadors professionals foren els responsables de la neteja de la biografia del cap nazi, creient-se el que ell assegurava en els «Diaris de Spandau» i d’altres llibres de pseudo memòries per l’estil, on es presentava com un tecnòcrata sense responsabilitats polítiques. Quelcom impossible, atès el ministeri que ocupà. Però tothom ho acceptà. «Durant anys s’acceptaren les mentides de Speer» per una mescla «de comoditat, ignorància i per temor a la dimensió i complexitat de les fonts» que si s’haguessin consultat haurien revelat la realitat. Presenta Brechken com a exemple el fet que una tesi doctoral en la que quedava clar que Speer havia tingut protagonismedirecta en la persecució dels jueus fou rebutjava pel catedràtic que la jutjava,Jost Dülffer, de la Universitat de Colònia, perquè assegurà que el treball «pareixia més propi d’una revista de varietats» que d’una investigació acadèmica. Anys després Dülffer reconegué l’error i escriuria críticament cap al nazi, però la seva anterior posició era l’habitual «entre els historiadors» que es creien el que escrivia a les memòries Speer, com si fos documentació fiable per entendre el nazisme i a ell mateix.
Diu l’autor que en el fons Speer fou com una mena de ressort psicològic d’autodefensa per a l’opinió pública alemanya, en el sentit que «si un ministre del Reich» i «un dels jerarques més propers a Hitler» no tenia responsabilitat perquè res no sabia de l’Holocaust, quina responsabilitat podia tenir el ciutadà alemany comú i corrent coetani del nazisme?.
A partir dels anys vuitanta es publicaren treballs que anaren deixar clara la responsabilitat criminal de Speer. Diu l’autor que «si els jutges de Nuremberg haguessin sabut el que ara se sap el ministre d’Armament de Hitler no s’hauria lliurat de la forca». I què és el que s’ha anat sabent? Doncs entre d’altres moltes coses, per exemple que ell en persona ordenà la canalització de materials diversos cap per als camps d’extermini, com el d’Auschwitz. Quelcom que, òbviament, resulta incompatible amb la ignorància absoluta de l’Holocaust, tal i com ella assegurava.
Però el cert és que funcionà la immensa cortina de fum que el personatge es creà. I va ser tan eficaç com que, segons recorda l’historiador citat, quan sortí de la presó el 1966 el cap del Partit Socialdemòcrata de la República Federal, Willy Brandt, li envià un ram de flors com a felicitació per l’alliberament; i el 1975 el president de la Unió Crisitianodemòcrata (CDU), Helmult Kohl, el felicità en ocasió del 70è aniversari.