El 24 de març, Issa Tarmamade estava assegut entre les ruïnes de l’illa d’Ibo quan va començar la matança a Palma, al nord-est extrem de Moçambic, i els homes emmascarats van començar a apunyalar les seves víctimes. Estava preocupat per si ell i la seva illa serien els següents territoris a patir aquesta situació. Tarmamade és un home fort i adust de 71 anys, duu una barba blanca i el poc cabell que li queda està ben retallat. És l’administrador del districte d’Ibo, a uns 170 km de Palma, i té set illes al seu càrrec. Antany era un paradís pels estiuejants, ara és una regió controlada per la por i un exemple del conflicte que s’ha apoderat de tot el país.
Els combatents de la regió, que hissen la bandera negra de l’Estat Islàmic, també voldrien veure mort Tarmamade, ja que és un representant de l’Estat. Des de 2017, han fomentat el pànic amb matxets, armes de foc i granades RPG a la província de Cabo Delgado, que inclou les set illes de Tarmamade.
“Estic al càrrec d’Ibo”, diu. És responsable de la sanitat, l’educació, l’economia i les infraestructures. Ell és, essencialment, l’Estat. Diversos administradors com ell ja han mort assassinats, però Tarmamade diu que no es farà enrere. Altres funcionaris del govern fugen cap a un lloc segur quan s’apropa el perill, però Tarmamade un cop fins i tot va fer tornar l’helicòpter que havien enviat per evacuar-lo.
Ja han atacat el seu districte en sis ocasions. Però els fets del 24 de març el van impactar fins i tot a ell. La ciutat pesquera de Palma, amb uns 75.000 habitants, es va convertir en l’escenari d’un dels atacs més importants d’aquesta guerra cada cop més sanguinària. Els insurgents van entrar a la ciutat, van saquejar-ne les botigues, van incendiar edificis i van decapitar molts habitants. Els supervivents van explicar escenes espantoses a DER SPIEGEL.
Des d’octubre de 2017, s’han produït 858 atacs a la regió, amb més de 2.800 morts. Els experts en seguretat calculen que els responsables en són mil gihadistes, mentre que alguns analistes creuen que la xifra podria arribar als tres mil.
La violència al nord de Moçambic és la conseqüència de la decadència política. Després d’independitzar-se de Portugal l’any 1975, el país es va sumir en una guerra civil brutal, que va acabar l’any 1992. El partit governant, el Front d’Alliberament de Moçambic (o FRELIMO), va consolidar el seu poder a la capital, Maputo, establint xarxes de corrupció amb l’ajuda de militars, però descuidant les zones de l’interior. Mentre l’elit es va passar les dècades següents enriquint-se i permetent que els contrabandistes de drogues i els funcionaris corruptes amassessin beneficis immensos, Moçambic continuava sent un dels països més pobres del món. La població sobreviu principalment gràcies a l’agricultura, però l’augment de la pobresa alimenta la ira contra el govern.
En un costat de la lluita de Cabo Delgado estan els insurgents, que responen al nom d’Al-Shabaab, que significa “joventut” en àrab. No tenen cap relació amb el grup terrorista de Somàlia que té el mateix nom. Són homes armats plens d’ira, una ira arrelada a la negligència del govern i a la seva pròpia pobresa. Segons sembla, alguns d’ells tenen vincles amb altres islamistes de l’Àfrica Oriental. L’Estat està molt absent en aquesta part del país, cosa que fa de Cabo Delgado un lloc ideal per a reclutar extremistes.
A l’altre costat de la lluita està el govern corrupte de la capital, Maputo, i de les províncies, un govern que fa temps que intenta derrotar els rebels amb l’ajuda de mercenaris de Sud-àfrica. Amnistia Internacional ha acusat de greus violacions dels drets humans, com ara execucions, tortures i mutilacions, tant als mercenaris com a les tropes governamentals.
Nombrosos conflictes polítics, socials i religiosos han anat avivant la guerra. Els clergues musulmans han observat com ha augmentat la radicalització d’una part de la població. I és que són molt poques les persones que es beneficien de la riquesa de la província, que conté una economia submergida pròspera, relacionada amb el contraban de pedres precioses, fustes cares, fauna salvatge i, per damunt de tot, heroïna. Als anys 2010 i 2011, els geòlegs van descobrir grans reserves de gas natural a la costa nord, i les empreses occidentals van començar a invertir-hi. Però la majoria de gent tampoc no s’ha beneficiat d’aquest desenvolupament, i la seva ira s’ha traduït en més reclutaments per als islamistes.
L’any 2018, els insurgents van prometre lleialtat a l’Estat Islàmic. Tot i això, és dubtós que els vincles amb l’Estat Islàmic siguin tan estrets com afirmen alguns experts i el govern dels Estats Units. Altres experts creuen que l’aliança entre Al-Shabaab i l’Estat Islàmic és, de fet, força dèbil.
“No és una guerra per la religió, és una guerra pels diners”, diu un sacerdot de la capital provincial de Pemba.
Però encara que la violència no comencés com un conflicte religiós, creix la por que el nord del país es converteixi en el focus del terror islamista al sud d’Àfrica. A més, creix el perill que l’aixecament s’estengui dins de Moçambic. El govern dels Estats Units ha anunciat la seva intenció d’enviar forces especials per entrenar les tropes de Moçambic, de la mateixa manera que Portugal. Els països veïns, per altra banda, estan preocupats per la possibilitat que el terror de Moçambic s’estengui a través de la frontera, si la violència rebel que es va viure el 24 de març continua sense obstacles.
Aquella tarda es van produir els primers trets a la zona sud de la ciutat de Palma. Alguns treballadors d’una empresa de construcció es dirigien al mercat a comprar peix i begudes per sopar. Quan va començar l’atac, els insurgents van esquarterar un guàrdia que estava davant d’una sucursal del Standard Bank. Els treballadors de l’empresa de construcció van fugir a l’hotel Amarula, que es va omplir ràpidament amb 200 persones que buscaven protecció.
Van quedar-s’hi durant tres dies, rodejats de gent que temia per la seva vida. A l’exterior, fins a 300 insurgents emmascarats recorrien els carrers, i incendiaven bancs i edificis governamentals al seu pas. Van ensenyar-li a una dona el cap degollat del seu marit mentre cridaven: “Corre!” Els combatents bramaven: “Allahu akbar!”, o “Déu és gran”. “Us perseguirem fins a Pemba”, cridaven altres.
Els trets ressonaven pels carrers. Els helicòpters de l’empresa mercenària sud-africana DAG van evacuar els ostatges del complex de l’hotel Amarula i van disparar als atacants amb metralladores.
El tercer dia, un grup va decidir fugir de l’hotel. Volien dirigir-se a la costa amb un comboi de cotxes, amb l’esperança de poder escapar amb vaixell després. En lloc d’això, van caure en una emboscada i van ser atacats amb granades propulsades per coets i rifles d’assalt. Els que van aconseguir sobreviure a l’emboscada van passar per davant de dos camions abandonats a la vorera. En una de les cabines hi regalimava la sang del cap degollat d’un home.
“Tots els que van saber què va passar, van sentir por”, diu Issa Tarmamade. No pot entendre la brutalitat dels seus oponents en aquesta guerra.
El conflicte del nord s’ha agreujat i ha guanyat importància estratègica pels jaciments de gas natural de la costa. Són uns dels més grans a l’Àfrica. Les empreses, sota la direcció de la multinacional francesa Total, estan invertint 20.000 milions de dòlars en una instal·lació de liqüefacció de gas natural a la península d’Afungi, a tan sols 10 quilòmetres de Palma, i en l’explotació de dos jaciments de gas natural. També hi ha altres projectes controlats per la companyia estatunidenca ExxonMobil i la italiana Eni. El projecte Total està suspès des d’aquests fets, i l’empresa ha anunciat la retirada de tot el seu personal d’Afungi.
L’atemptat a Palma va ser una punyalada al cor de l’elit del país, que ja havia començat a somiar amb la creació d’una Qatar africana a Cabo Delgado. Però en lloc d’obtenir milers de milions de beneficis pel gas natural, els homes del partit governant, el FRELIMO, ara han de veure com es descontrola el conflicte i com les perspectives econòmiques del país pateixen un fort revés.
L’exèrcit de Moçambic sembla no estar preparat. Sovint, els soldats estripen els seus uniformes i fugen al bosc quan els insurgents ataquen. Les Nacions Unides han advertit que la situació de seguretat del país s’ha deteriorat massivament. Al voltant de 700.000 persones s’han vist desplaçades i molt poques s’atreveixen a tornar a casa.
Des de 2019, els rebels també han atacat el districte d’Ibo de Tarmamade. Al voltant de 27.000 persones del continent han buscat protecció al seu districte, portant amb elles històries d’expulsions, violacions, patiment i assassinats.
Han passat setze dies des de l’atac, i Tarmamade està a la platja de la capital provincial de Pemba, després d’una reunió d’urgència amb el governador. Està preocupat. Segueixen augmentant els rumors d’un imminent atac a la ciutat portuària, que durant molt de temps s’ha considerat segura. Cada cop més empresaris internacionals, que esperaven beneficiar-se dels diners que portaria el gas natural a Palma, estan abandonant el país.
A Tarmamade li preocupa que els rebels puguin arribar a l’illa. Però diu que ell no cedirà. “Soc com un capità”.
Camina per la platja cap al seu vaixell. Les palmeres reposen sobre la sorra. Tarmamade i un parell d’ajudants es preparen per navegar fins a l’illa d’Ibo i comprovar com està allà la situació. El trajecte durarà set hores, en direcció a la guerra i als combatents que s’amaguen a les muntanyes.
El vaixell s’obre pas cap al nord, a través d’un mar cada cop més pesat. “Hem de saber com està la gent”, diu Tarmamade. “Si no estan bé, podrien unir-se als rebels”. Explica que el conflicte té les seves arrels en les poques esperances de futur que tenen moltes persones, i en la falta d’educació, no en el fonamentalisme.
Tarmamade ha trobat la millor manera d’enfrontar-se als insurgents: creu que és fonamental fer entendre a la població que l’Estat està allà per a ells. Perquè gairebé no hi ha cap província a Moçambic tan pobra com Cabo Delgado, malgrat la seva riquesa en recursos naturals. Té el jaciment de robins més gran del món, una mina de grafit i or, i, evidentment, el gas natural de la costa. Però a la majoria dels governants no els importa massa la gent.
A això se li suma el contraban de drogues. Segons l’expert en Moçambic Joseph Hanlon, professor de la London School of Economics, cada any passarien pel país fins a 800 milions de dòlars en droga. Uns 100 milions d’aquests diners acabarien en mans de funcionaris corruptes. Cabo Delgado és el centre principal del país per a l’heroïna i les amfetamines provinents d’Afganistan.
La negativa del govern de permetre l’entrada de tropes estrangeres al país probablement té a veure amb la seva preocupació que fer-ho podria revelar el seu paper en el comerç il·lícit de la província. Alguns analistes creuen que els insurgents també hi poden estar implicats en certa manera.
Tarmamade fa la seva primera parada a l’illa de Mefunvo i compra pa per a un grup de nens. Escolta les preocupacions de la gent gran, que es queixa de la malària i es lamenta de la pesca escassa. Sense l’ajuda del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU, la gana esdevindrà un problema important a les illes. Però Tarmamade també sap que una mica de pa no és suficient. Actualment està fent construir dues escoles en un intent de millorar les perspectives de futur.
Tarmamade recorre les illes del seu districte tres cops per setmana, i parla amb els residents i els refugiats. Vol que la gent sàpiga que està amb ells i vol saber si algú ha vist a algun nouvingut sospitós.
“La gent és pobra i està desesperada”, diu. Sovint, continua, són incapaços de comprendre les conseqüències dels seus actes. “Sempre els hi dic: no us deixeu seduir. Mataran a les vostres famílies. Són els vostres pobles els que estan cremant”.
El modus operandi dels combatents de l’Al-Shabaab és esgarrifós. No només maten el personal de seguretat i els representants de l’Estat, sinó que també ataquen a civils i cremen pobles sencers. Els supervivents escullen entre dues paraules a l’hora d’explicar els assassinats a ganivetades dels insurgents: decapitats o esquarterats.
A primera hora de la tarda, després de passar per l’illa principal d’Ibo, Tarmamade camina pels assentaments de refugiats, un conjunt de barraques fetes de pedra i plàstic. Quan es deté a preguntar a una família per la seva experiència, l’àvia està asseguda a l’entrada de la barraca. “Bababa”, diu sense parar, mentre colpeja la seva mà esquerra amb la dreta com si fos un matxet. La seva filla diu que els insurgents van assassinar sis membres de la seva família. L’àvia segueix corejant “bababa”.
Tarmamade diu que sovint escolta històries com aquesta, i cada cop sent com si li hagués passat a ell. Els insurgents es presenten als pobles, ordenen als residents que desapareguin i després en maten a uns quants. “El seu objectiu sempre és allunyar la gent”.
A Orient Mitjà, a diferència de l’Estat Islàmic, els insurgents de Moçambic no semblen interessats a desenvolupar un califat, on puguin controlar el nombre més gran possible de persones. Més aviat, segueixen l’estratègia de la terra cremada, despoblant regions senceres. Sovint també segresten nois i noies. A les noies les violen i entrenen alguns dels nois per convertir-los en combatents.
L’endemà, Tarmamade es dirigeix amb una escolta militar a l’illa veïna de Quirimba, que va ser atacada pels gihadistes fa un any, durant la matinada del 10 d’abril de 2020. Van cremar per complet quaranta-cinc edificis i va morir almenys un civil.
Una noia jove està asseguda davant d’una barraca en un poble de la costa nord de l’illa. Té divuit anys i duu un top taronja i una faldilla llarga amb la qual s’eixuga les llàgrimes dels ulls. Davant seu hi ha una reixa on s’està assecant el peix que ha pescat el seu germà.
L’antiga vida d’Ancha Bundau va acabar fa un any. Acostumava a ballar i cantar amb els seus amics. Estava embarassada i enamorada, tot i que encara anava a l’escola. I llavors, van arribar els rebels.
Van atacar a les onze de la nit. Dos homes la van agafar i la van arrossegar a l’interior de l’escola, on altres persones ja estaven acovardides per la por. A l’alba, els homes van dur als ostatges a la platja, la majoria dones i noies. Els helicòpters dels mercenaris sud-africans sobrevolaven la zona i van disparar contra un vaixell ple d’aliments saquejats.
Per fugir dels mercenaris, els rebels es van dispersar entre els ostatges. Amb la marea baixa, el grup va poder arribar a terra ferma: 17 rebels i 32 captius. Van travessar pobles incendiats. Els gihadistes no paraven de repetir: “Volem enderrocar el vostre govern. Volem que les nostres banderes negres onegin sobre Moçambic”. Bundau diu que després de tres dies van arribar al campament dels insurgents.
Allà hi havia “més de 100 homes”, diu, eixugant-se les llàgrimes. Tots anaven armats. “Primer, els líders van triar les dones que els agradaven”. Després, la resta van ser repartides. “Ens van fer coses horribles”. No s’atreveix a dir res més.
Tant ella com les altres dones es van veure obligades a casar-se amb els segrestadors. Havien de cuinar i resar cinc cops al dia. “Les dones, deien, havien de servir als seus marits”. Ella obeïa, patia per la seva vida i per la vida del nen que creixia dins seu. Els nois segrestats o bé eren entrenats per a ser combatents o utilitzats per a treballs forçats: tallant fusta, netejant i preparant el menjar saquejat. Els que es negaven a obeir-los rebien pallisses. Els que sabien resar en àrab rebien un tracte millor.
Després de quatre setmanes no va poder aguantar més. Una nit es va endinsar al bosc i va passar-se dies vagant a cegues, famèlica i assedegada, fins que va arribar a un poble abandonat. Allà va perdre el seu fill.
Finalment, va arribar al poble de Macomia, però va continuar fugint quan també hi van arribar els rebels. No va ser fins uns mesos més tard que va poder trobar el camí de tornada a casa. Ara ha tornat a l’escola i vol ser com la resta, però no pot oblidar les paraules dels seus segrestadors: “Tornarem”.
El seu germà també va aconseguir escapar. Ara està assegut al costat de la seva germana, corbat sobre el marc de la porta. “Són com animals salvatges”, diu. “Bojos, maten sense raó”. Els que els responien, diu, s’arriscaven a ser colpejats, disparats o decapitats.
Dues noies i quatre nois van aconseguir escapar després de l’atac de l’any passat, diu Issa Tarmamade. Mai no va saber res de la resta. El seu vaixell es dirigeix de nou cap a Ibo, en silenci a través dels manglars.
A la nit, assegut a la terrassa de la vila colonial on viu, mira cap al mar. El silenci dels rebels el desespera, no tenen cap exigència. I sense exigències, no hi poden haver negociacions. “No diuen gairebé res”, diu. Rebutgen l’Estat i exigeixen la introducció de la llei xaria, evidentment. Però, a part d’això?
Hi ha poc coneixement sobre qui són els insurgents i sobre com estan organitzats. Tampoc es coneix gaire sobre les influències externes o els combatents estrangers.
Tarmamade sembla cansat. Fa molt de temps que està ficat en la política, la gent de l’illa diu que és un bon home. El seu treball actual com a administrador del districte a la seva illa natal serà l’últim, però no s’imaginava que acabaria així.
Diu que volia dedicar-se a la pesca i al cultiu del cafè. El que està passant ara al voltant de les seves illes li recorda als fets del delta del Níger. Des que s’hi va trobar petroli, la regió ha lluitat molt per retrobar la pau. Han destruït el medi ambient, i la llei i l’ordre s’han esfondrat. Tarmamade diu que el petroli i el gas no han sigut bons per a la gent a cap lloc de l’Àfrica.
Mira l’aigua i diu: “Tant de bo mai s’hagués trobat el gas natural”.
Traducció d’Ariadna Gil Besolí