El 14 de novembre de l’any passat, el secretari general del Front Polisario i president de la República Àrab Sahariana, Brahim Ghali, anunciava que el moviment donava per acabat l'alto el foc amb el Marroc, que estava vigent des de feia 29 anys, després que el seu adversari hagués trencat la treva dies abans.
Les primeres accions armades no es torbaren. Ghali anuncià, així mateix, que el Front Polisario havia atacat quatre bases militars i dos punts de vigilància de l'exèrcit marroquí al llarg de diferents punts de la línia fronterera al desert. El Govern marroquí contestà assegurant que les seves tropes treballen per "consolidar l'alto el foc evitant que es repeteixin fets tan greus i inadmissibles que violen l'acord militar i amenacen la seguretat i l'estabilitat regional".
La tensió no ha parat de créixer des d’aleshores. El fet que Ghali fos posteriorment acollit a Espanya per raons mèdiques irrità molt les autoritats marroquines. Amb el resultat dels fets que s’han esdevingut aquesta setmana a Ceuta. I que han posat de bell de nou d’actualitat aquest moviment de resistència del poble sahrauí així com la responsabilitat d’Espanya en el conflicte.
Front Polisario. El seu nom oficial és Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro i habitualment se’l coneix senzillament per Front Polisario. Es va fundar el 10 de maig de 1973 amb l’objectiu d’assolir la independència del seu territori, el Sahara Occidental, aleshores sota dominació espanyola. L’antecedent del Polisario cal buscar-lo en l'Organització d'Avantguarda per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, que actuà durant la dècada dels anys seixanta del segle XX contra l’ocupació espanyola.
El 1973 un grup d’estudiant, liderats per Mustafà Said Al-Uali, crearen la nova organització per lluitar contra la presència espanyola i per evitar la potencial penetració marroquina. Reivindicaven la concreció a la pràctica del referèndum d’autodeterminació que l’ONU aprovà a través de la Resolució 2711 de 1970. Des del primer moment l’estratègia militar fou la de guerrilles, atacs selectius contra les posicions militars de l’enemic. Després de la sortida d’Espanya del Sáhara Occidental, el febrer de 1976 el Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), amb un govern a l’exili. La RASD és membre de l’Organització per la Unitat Africana i ha estat reconeguda per una setantena de països, la majoria africans i llatinoamericans. Les Nacions Unides reconegueren el moviment el 1976 com a representant del seu poble.
A pesar dels intents diplomàtics, no hi hagué acord i la guerra seguí viva a la zona després de la sortida espanyola, el 1976. La població desplaçada de la zona del conflicte trobà refugi a la regió algeriana de Tindouf, on el Polisario hi creà diversos campaments per allotjar tant les famílies dels combatents com els refugiats, a més de tenir-hi les instal.lacions de l'organització. Actualment hi viuen aproximadament 170.000 persones.
El conflicte entrà en una nova fase el 6 de setembre de 1991, quan s’arribà a un alto el foc que si més no obria la porta a una solució que, d’acord amb el que ha reconegut l’ONU, havia de passar per acceptar el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. A tal efecte es creà la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) i la mateixa organització internacional es va responsabilitzar de mantenir la treva entre els enemics. Però Marroc, amb el suport dels Estats Units i, també, de França, ha aconseguit durant aquests últims trenta anys anar endarrerint una vegada i una altra la concreció del dret reconegut per Nacions Unides. De tal manera que segueix existint sobre el paper però a la pràctica es veu cada cop com més improbable que es pugui portar a terme.
La Marxa Verda. La situació política al Sàhara Occidental és responsabilitat directa d’Espanya. Era la potència colonitzadora i com a tal tenia la responsabilitat, d’acord amb allò que decidí l’ONU el 1970, de canalitzar correctament el futur procés de descolonització. Marroc, que reivindicava que el territori era seu, sabia que si les coses anaven com tot indicava que anirien, Espanya abandonaria la zona ordenadament, l’ONU se’n faria càrrec i en un moment o un altre els sahrauís tindrien l’oportunitat de crear-hi un estat propi. I ho sabia ben bé perquè quan recorregué davant del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) l'anunci d' Espanya, el 1974, que organitzaria el referèndum, argumentant que hi tenia drets directes, el TIJ rebutjà la possibilitat l’aturar la consulta adduint que no existia cap dret marroquí a reclamar la sobirania del territori.
A Madrid el dictador Francisco Franco estava greument malalt, el seu Govern estava també molt debilitat i enmig d’un gran desprestigi internacional –per mor de l’increment de la repressió política interior – la posició espanyola en el Sàhara era més que dèbil, insostenible. Així que quan els enfrontament militars s’intensificaren a la zona, Madrid, poruc, anuncià que ajornava el referèndum
Aleshores el rei marroquí, Hassan II, pare de l’actual monarca, i el seu Govern idearen un cop de força, una sorprenent i original operació de desplaçament massiu de persones des del Marroc que entrés i literalment ocupés el Sàhara Occidental. Així es va fer. Es van mobilitzar entre 350.000 i 400.000 persones que desarmades, a peu i portant grans banderes verdes –d’aquí el nom de la marxa -, somrient i cantant, començaren a caminar a finals d’octubre de 1975 des de moltes localitats marroquines cap al Sàhara Occidental. Confluïren en diverses enormes columnes que superaren la frontera el 6 de novembre, davant l’espant dels militars espanyols que, seguint ordres de Madrid, no feren res per evitar la invasió.
Tot i que al cap de pocs dies Hassan II ordenà la retirada, la Marxa Verda fou un gran èxit per a Marroc. Perquè amb el dictador espanyol agonitzant, el rei Joan Carles I pactà amb el seu col.lega marroquí el que foren els Acords Tripartits –Marroc, Espanya i Mauritània - de Madrid que suposaren la retirada de la potència colonitzadora el febrer de 1976. La fugida espanyola obrí la porta perquè Marroc ocupés il.legalment el territori. Així ho feu i comunicà a l’ONU que d’acord amb el dret consuetudinari de la zona, les assemblees de caps de tribu o Djema’a havien decidit que el Sàhara Occidental passava a ser part del Marroc. Era una farsa, però amb el suport dels Estats Units i de França serví per ajornar el referèndum i per beneir l’ocupació marroquina.
S’inicià aleshores un complex joc diplomàtic -mentre seguia la guerra a la zona- que a la pràctica suposà l’endarreriment permanent del referèndum. L’alto el foc de 1991 semblava que podria ser una sortida del bucle. Però no. De bell de nou amb el suport dels Estats Units i França el Marroc ha aconseguit, durant aquest trenta anys, que no es faci el referèndum. I avui sembla més lluny que mai.