Km 285. Calaf. Circulem, ara, pels confins del Bages. La geografia es manifesta amb redundància, com un etern onatge que alterna bosc i conreu de cereal. La línia d’asfalt, estreta, invita a la conducció contemplativa. Penetrem tímidament i de manera puntual al Solsonès, en terres de Lleida. Passem Su, mínim, monosil·làbic; i Pinós, que presumeix de ser el centre geogràfic de Catalunya. Mantenim rumb al sud, perquè Calaf és la següent destinació.
La població s’assenta sobre un altiplà plenament agrícola. Desproveït de bosc, l’agricultura de secà domina l’estampa. Calaf és de clima fred i exposat a la inclemència meteorològica, i durant l’hivern la boira hi sovinteja. És antic: va nàixer al segle XI a redós del castell, i del seu nucli urbà no podrem deixar de trepitjar la plaça Gran. L’espai, irregular i porxat, ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, i va anar constituint-se orgànicament des de final del segle XIV.
A poca distància, en direcció a Igualada, els Prats de Rei ha quedat relegada injustament a població de pas. S’hi han localitzat fragments de muralla d’origen ibèric —tot apunta que es trobava ací l’antiga Sikarra. Fou la capital de la comarca natural de l’Alta Segarra en temps de romans, abans que Calaf prenguera el relleu en època medieval. El seu nom revela el nomenament com a vila reial per part d’Alfons el Cast, a la darreria del segle XII, tot i que fins el segle XV, se la coneixia com als Prats de Segarra. En qualsevol cas, els Prats de Rei i la seua quietud anuncien el final de l’altiplà i la davallada definitiva cap a la cota baixa de l’Anoia.
Km 309. Igualada. La primera impressió en acostar-se a Igualada és la d’una vila emprenedora, la qual abraça, no obstant, dues realitats contraposades: la rural i la industrial. Si la comarca ha estat capdavantera en la producció de paper —com veurem seguidament a Capellades—, Igualada s’ha centrat en el sector tèxtil i pelleter: les primeres notícies de l’activitat drapera tenen lloc al segle XII, i a principis de la dècada dels seixanta del segle passat Igualada comptava amb més d’un centenar d’empreses d’aquest sector. Per a fer-vos una idea de la magnitud del fenomen, visiteu Cal Boyer, que acull el Museu de la Pell. L’antiga fàbrica cotonera —coneguda com el Vapor Nou—, propietat de l’empresari Joan Boyer, va ser construïda a finals del XIX i cessà l’activitat el 1979. El 1996 obriria de nou les portes, ara com a Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia —secció del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Una passejada pel centre de la vila ens deixarà imatges del seu passat industrial, en especial, la plaça de Cal Font, convertida en epicentre de la vida igualadina, amb una biblioteca que s’obre sobre aquest ampli espai públic guanyat per a la ciutadania.
Les aigües del riu Anoia ens guien fins la propera parada: Capellades. El poble s’allunya del curs fluvial, instal·lat sobre els vessants segats del Capelló. Sense cap mena de dubte, som a la capital paperera de la comarca. El Museu Molí Paperer, amb la bassa annexa, condensa el relat productiu d’aquesta població que a final del segle XVII comptava amb tretze molins i el 1866 s’hi apinyaven, a més, dotze fàbriques papereres.
Km 352. Montserrat. En aquest viatge, el darrer acte depara un dels plats forts: el massís de Montserrat. La muntanya barreja l’atracció geològica, la potència tel·lúrica, la càrrega espiritual i el simbolisme en qüestions d’identitat catalana. Hi arribem pel vessant sud, assolellat, benevolent, amb els peus del rocam entapissats de camps d’olivera. Per la carretera que comunica el poble del Bruc amb Manresa, el coll de Can Maçana connecta les dues cares de la muntanya. Contràriament a l’anterior, el vessant septentrional, ombrívol, tètric, és format per una muralla infranquejable d’eternes parets i profundes canals. És el regne de l’escalada més aèria i de l’excursionisme agosarat i explorador.
Al peu de l’asfalt, l’ermita romànica de Santa Cecília anuncia que dins d’un parell de quilòmetres haurem assolit el monestir de Montserrat. No caldrà donar gaires pistes al respecte: és més que sabuda pel lector la càrrega espiritual que posseeix el complex religiós i, en concret, la Mare de Déu de Montserrat.
Abans de cloure el periple, serà necessària una mínima incursió entre les formes fantasioses del conglomerat montserratí. Podreu passejar pel camí de la Santa Cova, transitadíssim, ascendir amb el funicular de Sant Joan a l’ermita homònima, o bé caminar des de l’estació superior d’aquest elevador fins el cim de Sant Jeroni, punt culminant d’aquesta muntanya. L’esforç us haurà valgut una merescuda recompensa: abraçareu Catalunya gairebé al complet, del Pirineu al mar.