Km 122. Castell de Montesquiu. No triguem a davallar a la plana, i tot remuntant el Ter, creuem fugaçment Manlleu; ens n’allunyem i circulem de nou al fil de les aigües d’aquest riu que naix al cor del Pirineu oriental. Des de Sant Quirze de Besora, enfilarem muntanya amunt, fins al Parc del Castell de Montesquiu. El casalot fortificat s’eleva per sobre del Ter i en conforma una talaia de primer ordre. A jutjar per la seua posició privilegiada, degué tenir funció de control en el camí entre el Pirineu i la Plana de Vic. En qualsevol cas, avui ha esdevingut un lloc encantador, que respira, com una clariana, entre la densa massa forestal de roure i pi roig.
Érem a Sant Quirze de Besora. La carretera BP-4654 penetra amb suavitat al cor del Lluçanès. A través del collet de Sant Agustí —el diminutiu no deixa dubte de l’exigència del port— assolim Sant Agustí de Lluçanès. El conreu alterna rítmicament amb la superfície forestal, i tot sembla tocat per una humitat i una fredor característiques d’aquesta cota que frega els 1.000 metres d’altitud. Plans i lleugers turons salten el Lluçanès, en una solució equilibrada on cap d’ambdós destaca més que l’altre. La masia, d’arquitectura estovada i elegant, es deixa veure ací i allà, com també el bestiar, inert, sobre l’herba. L’asfalt ens manté a una certa altitud, i contemplem, al nostre pas, Olost, la Torre d’Oristà i Oristà; i per l’Estany penetrem a la comarca del Moianès. Fareu bé d’aturar-vos en aquest darrer i fer un cop d’ull al monestir romànic de Santa Maria. El conjunt agustinià, fundat el segle XI, domina la planúria que 11.000 anys enrere era coberta per l’extensió d’aigua que va inspirar el nom del poble. Continuem carretera enllà, a través d’un seguit de plans —com el dels Ginebres o la Bassa—, i arribarem a Moià, capital de comarca. El poble se situa a l’encreuament de quatre vies, de les quals destaca la que uneix les comarques d’Osona i el Bages. És fill del lloc Rafael Casanova, i de la seua casa natal, se n’ha fet un museu amb dades biogràfiques de qui fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona durant el setge borbònic del 1714.
Poc abans de Calders, canviem de comarca: el Bages ens acull, i en pocs quilòmetres vindrà Artés, amb tota probabilitat un dels pobles cabdals pel que fa a la producció vinícola de la DO Pla de Bages. La vinya local ha apostat pel conreu del picapoll com a varietat blanca autòctona.
La tradició en l’elaboració de vins sembla que va rebre un fort impuls allà cap al segle X, per part dels monjos del monestir de Sant Benet de Bages —la visita del qual no hauríeu d’estalviar, perquè en l’actualitat alberga, a més, un centre d’experimentació culinària on es barreja cultura, turisme i lleure. Mostra d’això són la quantitat de barraques de pedra seca, i amb una singularitat major, les anomenades tines, que permeteren fer, fa 150 anys, la verema a peu de vinya. Recorreu la vall del Flequer, tot seguint la Ruta de les Tines que proposa la DO Pla de Bages: l’espectacle visual el tindreu assegurat.
Km 215. Manresa. Som a la llera del riu Llobregat i no lluny d’ací queda Manresa. Erigida sobre el marge esquerre del Cardener, la capital del Bages assegura un condensat de cultura i patrimoni indefugibles. El nucli medieval i la catedral i els ponts, i les reminiscències de l’estada de Sant Ignasi de Loiola a l’anomenada Cova ignasiana, traduïdes per mitjà d’una arquitectura monumental, hiperbòlica, d’estils barroc i neoclàssic.
Remuntem la vall del Cardener, amb l’objectiu d’assolir Cardona. El camí fluvial tingué, a imatge del Llobregat, una especial transcendència durant el procés d’industrialització de Catalunya: fàbriques tèxtils i les corresponents colònies, així com algunes factories farineres, aprofitaren els rius per a la generació d’energia elèctrica per mitjà de petites centrals, com la de Malagarriga.
Aigües amunt, Súria apareix minera. Malgrat el passat medieval que conserva el seu nucli antic, el conjunt extractiu en monopolitza la imatge actual. Súria viu de la potassa des de la dècada dels anys vint del segle passat, i aquest fet n’ha alterat la fesomia i la realitat econòmica i social. Un cop superada la població, el paisatge torna a la calma: la carretera transita entre un tapís de pineda que acompanyen les aigües del Cardener. La vall és tancada, i tan sols uns quilòmetres abans de Cardona, la perspectiva s’eixampla. Enlairat, apareix al fons el seu castell.
Cardona posseeix massa elements singulars com per a passar-hi de llarg. De fet, representa un dels moments àlgids d’aquest viatge i dels imprescindibles de la marca Paisatges Barcelona: perquè Cardona és història, però també fenomen geològic excepcional, i per tot això caldrà viure-la com una experiència única. D’entrada, el castell. Considerat una de les fortaleses més importants de Catalunya —del qual apareixen referències al segle VIII—, corona el cim d’un turó i la seua imatge fa ostentació del caràcter inexpugnable. Entre les seues muralles trobareu, d’altra banda, la col·legiata de Sant Vicenç, una de les joies romàniques de Catalunya. No estalvieu enrolar-vos en una visita teatralitzada: us traslladarà directament als temps de guerres i setges, des de la dels Segadors fins a la del Francès, passant per la de Successió.
I segon, la Muntanya de Sal. La geologia ha volgut que Cardona fora punt de referència en aquest àmbit, amb un fenomen únic al món. La muntanya en qüestió viu una condició contradictòria: continua creixent, alhora que la pluja l’erosiona. Durant anys, va ser aprofitada per a l’extracció de sal potàssica. La que va ser una de les mines de sal potàssica més importants del món va esdevenir l’any 2003 un espai cultural —el Parc Cultural de la Muntanya de Sal—, amb l’objectiu de mostrar la història de la mineria local. Una visita guiada ofereix, a més, un recorregut per les galeries, a una profunditat de 86 metres.