Paisatges Barcelona. Contundent, indiscutible s’afirma aquesta marca turística que pretén focalitzar-se en la potència dels paisatges agroforestals de les comarques centrals de Catalunya. Per bé que cadascun d’ells conserva la seua singularitat, tots comparteixen un element comú: una ruralitat en actiu, secular, en la qual despunten ací i allà, mostres rellevants de patrimoni històric. L’itinerari que ens disposem a realitzar en les següents pàgines reclama del viatger, per la distància que hi ha que recórrer, una bona dosi de resistència.
Iniciarem el periple a la plaça Major de Vic. L’espai s’ho mereix, per qüestions estètiques i històriques, i especialment per la seua significació pel que fa a la vida vigatana. Hi ha l’Ajuntament i és, a més, on té lloc des del segle IX el mercat setmanal. La densitat de parades, paradistes i públic que s’hi aplega cada dimarts i dissabte ha esdevingut una de les imatges més característiques de la vila i per al foraster poc menys que un espectacle humà. Vic és molt més que la seua plaça, però la manca d’espai en aquestes pàgines, permet només d’esbossar-la. Vic és l’Ausa romana —amb un temple d’arquitectura equilibrada i elegant—, medieval —passegeu-vos pels seus carrers, contempleu-ne les muralles— i episcopal —amb el bisbat i la catedral. Vic és ciutat, també, de museus i epicentre del paisatge osonenc, amb la boira com a element identitari. I és que la Plana de Vic perviu immergida en aquesta solució vaporosa, entre els vessants de les serres de Bellmunt i de Cabrera, del Montseny i altres muntanyes de segon ordre. La boira, freda i humida, aïlla el lloc de la realitat exterior; tan sols caldrà agafar altura perquè torne a lluir el sol.
Marxem amb la intenció de descobrir els cingles que cauen a plom sobre el pantà de Sau. Si hi arribeu amb el sol ponent, el color rogenc de la roca adopta una saturació excessiva, oferint un joc de contrastos amb la foscor de la làmina d’aigua. Allà mateix, el Parador Vic-Sau cobrirà les necessitats del viatger exigent. Des d’aquest establiment, un camí ressegueix el fil de la carena fins a un acusat meandre, al cap del qual s’erigeix el monestir romànic de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’ordre benedictí que trobareu a la comarca d’Osona.
Al tractar-se d’un cul-de-sac, caldrà desfer el camí per a posar rumb, ara, als pobles de pedra del massís del Collsacabra: Tavertet i Rupit mereixen menció especial. Sedueixen, l’un i l’altre, per la calma que transmet un temps immobilitzat, aturat, congelat entre carrers i construccions tosques.