-Hi ha qui dona per fet que Esquerra Republicana sempre ha sigut un partit independentista. Tot i que no sempre ha sigut així.
-No. ERC sempre ha tingut independentistes al seu interior. Gent important, a més a més. Però el partit no es defineix com a independentista fins a inicis dels noranta, quan hi va accedir a la secretaria general Àngel Colom i quan també hi havia a la direcció gent com Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, etc. Va ser llavors quan es va definir com a independentista. Entre altres coses, perquè això els donava una nova singularitat, després que als anys vuitanta ERC quedés desfigurat com a partit dins del món catalanista.
-Ja des de la seua fundació incorporava independentistes i federalistes. Com es gestionava aquesta heterodòxia?
-Es gestionava com es gestiona a tots els partits en què hi conviuen diferents ànimes. En cada època es gestiona d’una manera. ERC ha tingut conflictes interns des de la seva fundació. Com que ERC ja va ser un partit fundat per diverses ànimes, aquests equilibris sempre s’han hagut de fer. L’actual, en canvi, és un dels moments amb més cohesió interna al si del partit, molt distint de moments en què hi ha hagut escissions, etc.
-Entre Francesc Macià, independentista, i Lluís Companys, federalista, hi havia bona relació?
-Hi havia una relació política. No eren necessàriament amics. De fet, el 14 d’abril del 1931 es van barallar molt, perquè Companys va proclamar la República abans que Macià. La va proclamar des del balcó de l’Ajuntament. Macià considerava que Companys havia actuat pel seu compte, i va proclamar la República catalana des del balcó del Palau. Quan parlo de dues ànimes em refereixo, més aviat, a la intensitat que hi posa cadascú en els seus discursos: a l’ànima més nacionalista i catalanista, més centrada en l’eix nacional; i l’ànima més social, que dona més pes a la política social. Això no vol dir que una persona que es pugui identificar com a més esquerrana no sigui independentista, o viceversa. Simplement, és una cosa més d’accents.
-Com canvia el partit amb Josep Tarradellas a l’exili?
-La vida d’ERC a l’exili és molt complicada. Com la de tots els partits democràtics a l’exili. És molt difícil sobreviure en aquest context. Els partits deixen de ser de masses. I la vida d’ERC és un continu anar i tornar de discrepàncies i divergències, de debats sobre si fer o no aliances amb les forces antifranquistes espanyoles, sobre si s’ha de buscar o no un front nacional català... Tot és molt difícil, però igual de difícil havia de ser al PSOE o al Partit Comunista, que possiblement era el partit més fort de l’exili. Clar que, lluitar contra una dictadura des de l’exili, com també des de l’interior, és molt difícil.
-Dins de tots aquests protagonistes que han passat per ERC al llarg de la història, pensa que Pere Aragonès podria encaixar més amb algun perfil en particular?
-No és fàcil de dir. Les persones sempre estan condicionades pels moments històrics en què viuen. Aragonès seria un Macià? Un Colom? Un Carod? Ell té una personalitat pròpia que encara s’està forjant, perquè és molt jove. Pensa que Aragonès té exactament 100 anys menys que Lluís Companys. Van nàixer amb 100 anys de diferència. Ell es forjarà una personalitat pròpia, sobretot a partir d’ara, des que assumeixi la presidència de la Generalitat. Ell va arribar al partit, probablement, més per la via de l’independentisme. Però des que va assumir un perfil institucional ha accentuat molt, també, el seu perfil social. Ell insisteix molt en la lluita contra les desigualtats, en la política progressista, etc. I no m’atreveixo a comparar-lo amb cap altre predecessor.
-L’emergència d’Aragonès no hauria sigut possible sense l’aval d’Oriol Junqueras. En un altre període històric, en què ERC no haguera aspirat a l’hegemonia –tal com ocorria no fa tants anys–, sembla difícil que un perfil com el d’Aragonès, percebut com a moderat, fins i tot en certs moments d’aparença tecnòcrata, tinguera èxit al si del partit.
-Potser sí, però cal dir que ja fa molt de temps que ERC busca l’hegemonia. És cert, això sí, que en alguns moments de la seva història això era una utopia molt llunyana. La generació de Colom, Carod, etc. va coincidir amb un temps en què era impensable que ERC pogués recuperar la força que havia tingut durant la República. De tota manera, fa molt de temps que el partit no aposta per la radicalitat, sinó per ocupar una certa centralitat política. I en aquest sentit, aquesta imatge que vostè comenta de tecnòcrata de Pere Aragonès no xoca gens amb el partit.
-Tot i que Carod-Rovira no desprenia necessàriament una aparença de radicalitat, s’imagina vostè que en aquell moment un perfil com el de Pere Aragonès haguera sigut designat per liderar el partit?
-Carod va marcar una mica la línia ideològica que actualment predomina al si d’ERC. Parlo de la línia de dir que no anirem a convèncer de la independència els que ja estan convençuts, sinó que convencerem gent no independentista que la independència és una aposta social. Per tant, gent que mai no hauria votat un partit independentista va acabar votant ERC. Amb aquest discurs, Pere Aragonès es troba molt còmode. És, de fet, la seva aposta.
-El partit encara aposta per perfils no independentistes. Parle degent incorporada a les llistes electorals dominades per ERC: Joan Josep Nuet, Carles Castillo, Elisenda Alamany... Això encaixa amb la història del partit, però pensa que és legítim que aquesta aposta sobte altres independentistes, que no entenen que un partit que es diu independentista aculla polítics no independentistes?
-En aquest cas parlem de coalicions, d’incorporacions momentànies d’una gent que ha fet una aposta sobiranista. Les coalicions mai no busquen una unanimitat al 100%.
-D’altra banda, governar en solitari hauria reforçat el partit? O la minoria parlamentària hauria jugat a la contra?
-Costa molt fer hipòtesis sobre què hagués pogut passar. Crec que governar en solitari hagués obligat ERC a una negociació permanent. Segons com ho gestionis, això pot anar bé o malament. Però és molt difícil de saber què hauria passat. A més, això no només hauria depès del paper d’ERC, sinó també del comportament dels altres partits.
-Perdone que li demane un altre pronòstic, però comimagina la presidència de Pere Aragonès, tenint en compte el context en què es desenvoluparà?
-Crec que tothom, quan assumeix un càrrec institucional, s’acaba reforçant personalment. O gairebé tothom. És veritat que les circumstàncies poden ajudar o no. Però crec que, en tot cas, la presidència de la Generalitat pot ajudar Pere Aragonès a assumir, definitivament, el lideratge del partit, que en aquest moment encara no l’ha assumit del tot.
-Hi ha qui analitza que ERC, amb Aragonès i Junqueras, es vol convertir en «la nova Convergència» a Catalunya, en el sentit que hi vol aconseguir l’hegemonia política. Creu que, tal com funciona avui la política, i amb les condicions que hi ha, aquest objectiu és possible?
-És difícil, però al final és el que ells volen. Fa temps que volen ocupar aquest espai central per convertir-se en el pal de paller de la política catalana, virant una mica cap a l’esquerra si ho comparem amb el que van ser els anys del pujolisme. Un dels esglaons bàsics per aconseguir això és la presidència de la Generalitat. Ara ja la tenen, però caldrà veure si l’aprofiten o no. Quan Jordi Pujol i el seu partit eren l’eix central de la política catalana, aquesta estava menys atomitzada. Hi havia menys opcions. El PSC es quedava el poder a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Convergència a la Generalitat... I ara hi ha altres partits en joc. Per tant, és difícil de preveure.
-Per últim, fa quasi noranta anys que ERC no ostentava la presidència de la Generalitat. És cert que enmig hi ha hagut una dictadura de quasi quaranta anys. Però, tot i així, han passat molts anys.
-ERC va afrontar l’inici de la Transició amb una situació de feblesa important. Precisament, ERC va estar a punt de desaparèixer, i la va acabar salvant Heribert Barrera. Durant molt de temps va ser un partit feble, més colpejat per l’exili que altres partits. La imatge que molts tenien d’ERC com «la crossa independentista de Convergència» tampoc va ajudar. Això els va obligar a buscar un lloc propi, que el van aconseguir trobar gràcies a Àngel Colom, primer. Però oferir només la independència als votants era una aposta limitada. Calia alguna cosa més. Tot això porta temps. Més encara quan al davant hi havia uns gegants –CiU i PSC– amb molt de pes polític.