Des del passat 17 de maig són molts els comentaris adreçats a establir un nexe entre l’ingrès en una clínica riojana del líder del Front Polisario, Brahim Ghali, i l’arribada massiva de migrants a Ceuta com a resultat d’una represàlia programada des de Rabat. Fins i tot algun «expert», amb tribuna en alguna televisió important d’àmbit estatal, ha arribat a incidir en com de «limitada» és la política exterior del Marroc, que no compta amb cap altre recurs que el de l’afrontament flagrant per pressionar i assolir els seus objectius. Ni una cosa ni l’altra són plausibles per se, de forma aïllada, i s’equivocarà qui pretengui veure en la crisi ceutí un pols directe amb Espanya. El laxisme en el control fronterer, que ha derivat en una arribada de migants sense precedents, és el desenllaç d’una estratègia diplomàtica ben definida, en marxa des de fa anys, recolzada per Donald Trump en el temps de descompte del seu mandat i que consolida el Marroc sobre una base ferma de suports per anar un pas més enllà i plantejar un desafiament a Europa. I, de passada, desviar l’atenció sobre els seus problemes interns perquè les realitats que amenacen l’estabilitat del règim passin desapercebudes.
Rol gregari a la UE i diversificació
L’adopció d’un estatut avançat al si de la UE el 13 d’octubre del 2008 no va significar per al Marroc el canvi esperat, com tampoc l’edificació de la Unió pel Mediterrani, al juliol d’aquell mateix any. Encara a canvi d’escasses contrapartides econòmiques, Rabat continuava sotmesa al constant escrutini d’Europa, objecte de contínues crítiques, qüestionant-se fins i tot els seus principis nacionals –déu, pàtria i rei–, i circumscrit al rol de «gendarme d’Europa», guardià avantatjat de la seua porta del darrere, davant hordes d’«immigrants», «criminals» i «terroristes». A més a més, continuaven les tensions bilaterals, els estira-i-arronsa amb governs, organitzacions i amplis sectors de l’opinió púbica de l’Estat espanyol, Alemanya o Itàlia. Mentrestant, França s’atrevia a obrir una causa judicial contra Abdellatif Hammouchi, màxim responsable dels serveis policials i contraespionatge, després d’una denúncia de Zakaria Moumni, un exlluitador de boxa que afirmava haver estat torturat sota la supervisió d’aquest personatge.
La condició feble de l’associació i el rol gregari assignat per Brussel·les al Marroc desemboca en una tasca conscient de diversificació diplomàtica. Entre altres qüestions, es restableixen i es consoliden lligams amb països pretesament pròxims al principal enemic, Algèria, com ara Rússia o la Xina, multiplicant-se els gestos, l’apropament, la densitat de les relacions i els interessos recíprocs. El regrés del Marroc a la Unió Africana, el 30 de gener del 2017, i la seua demanda d’integració a la Comunitat Econòmica de Països d’Àfrica de l’Oest sancionen la seua condició ineludible sobre el continent i l’eficàcia del soft power marroquí. Amb alts i baixos, es consolida el vincle amb els països del Consell de Cooperació del Golf, arribant a implicar-se Rabat de forma directa en la guerra del Iemen, membre destacat del bloc contra l’Iran, i presentat com a aliat del Front Polisario a través d’Alger. Es destinen així recursos a tasques de lobby i comunicació, que evidentment arriben a Brussel·les i altres països europeus, però que assoleix el seu paroxisme als Estats Units, amb qui Rabat no deixa de consolidar la relació. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha sigut ben aprofitada per Rabat, que davant qualsevol mostra de contrarietat per part de Brussel·les pretén recolzar-se en Londres, molt receptiu a reemplaçar Europea en tot allò que sigui possible.
L’empenta de Trump
Jared Kushner, gendre de l’expresident Donald Trump, va donar a Mohamed VI l’oportunitat de marcar pautes en el dossier sahrauí amb l’única condició de reconèixer l’Estat d’Israel. La contrapartida era temptadora per a Rabat, que no obstant va mostrar la seua versió més dura en les negociacions, exigint més i més coses, que se precisen durant els diferents viatges que efectuen al Marroc el mateix Kushner, el seu enviat especial Avi Berkowithz, i Mike Pompeo. Per a Trump, disposat al que calgui per aconseguir els seus objectius, reconèixer la condició marroquina del Sàhara Occidental no planteja cap problema. En un moment delicat, de crisi, l’acord inclou una important ajuda econòmica, flamants acords comercials, noves inversions i una reforçada cooperació militar. També aporta avantatges del costat israelià, atès que Rabat està cridat a convertir-se en un partner estratègic i tàctic, econòmic i financer, comercial i fins i tot turístic. La resolució final, imputable al Palau monàrquic del Marroc, que Trump anuncia a través d’un lacònic tweet el 10 de desembre de 2020, agafa a tots per sorpresa, inclòs el Govern del Marroc, elits polítiques i econòmiques. Però sobretot a la població.
Des del gabinet reial es fa, a més, una lectura favorable del context internacional. Algèria es troba replegada sobre els seus grans problemes polítics, econòmics i socials, amb un cap d’Estat absent i un Govern incapaç d’afrontar les urgències i restablir la confiança amb una població en efervescència, dotant l’Hirak, el moviment algerià d’oposició, d’un impuls renovat. L’ONU tampoc representa una amenaça, atès que els responsables designats per resoldre el conflicte sahrauí des del 1991 només col·leccionen fracassos i es mostren incapaços de nomenar, des de fa més d’un any, l’enèsim enviat especial per a l’antiga colònia espanyola. La Unió Europea està massa ocupada fent front als seus propis incendis relacionats amb la COVID-19, aprofundint en les seves divergències internes, concentrant esforços en la gestió del Brexit i veient-se incapaç per erigir-se en potència diplomàtica amb perfil unificat. A tot això cal afegir que altres països àrabs havien obert, prèviament, la via cap a la normalització amb Tel Aviv, sumant-se a una decisió favorable a Rabat en una estratègia lògica que permetria un apropament a unes monarquies sunnites amb les quals, amb Qatar al mig, s’havia instal·lat des de feia temps certa tensió.
Una provocació ben calculada
El Palau marroquí dedueix que el reconeixement de Washington ha de comportar una onada de gestos en el mateix sentit arreu d’Europa, obtenint una victòria total i evitant l’opció de l’autodeterminació per al Sàhara Occidental. En aquesta línia, el titular marroquí d’Exteriors, Naser Burita, no dubta a impel·lir Brussel·les a «sortir de la seva zona de confort i donar suport a aquesta tendència internacional». Burita dona importància al fet que fins febrer del 2021, un total de 42 estats s’han sumat a aquesta dinàmica. El reconeixement nord-americà n’és un més, i no un posicionament aïllat. Per si l’exemple de Washington no és suficient, el ministre esmentat va llançar un avís afirmant que «Europa necessita una zona saheliana-sahrauí estable i segura». És a dir, o el Marroc o el caos. L’ofensiva al Parlament i a les institucions europees és patent, de la mateixa manera que al si de la classe política dels països membres. També ha augmentat la política de gestos, arribant a bloquejar les activitats de cooperació d’Alemanya al Marroc i cridant a consultes l’ambaixador a Berlín per la bandera del Polisario que va onejar al Parlament de Bremen.
Fa mesos que a l’Estat espanyol l’ofensiva ha pres una altra dimensió d’acord amb la història, realitat i conflictivitat latent entre veïns. La posició del Marroc, explicitada de manera burda per propagandistes marroquins en mitjans conservadors espanyols, exigeix a Madrid el final del seu posicionament «tebi» i «ambigüitat irritant» cap a la integritat territorial del Marroc. No en falten les al·lusions a Ceuta i Melilla, considerant el bàndol marroquí que, arribat el moment, s’hauria d’explorar un estatut. Empentats pel reconeixement de Trump, exhibint fortalesa, una sort de potència diplomàtica, prioritzant sempre el to d’amenaça, s’afirma que és millor «deixar que els interessos econòmics i de seguretat siguin prioritzats sobre qüestions potencialment conflictives» (Ceuta i Melilla, emigració, criminalitat i terrorisme). Perquè, i aquesta és la conclusió a la qual finalment s’arriba, la prosperitat i la seguretat d’Espanya depèn del Marroc, convicció àmpliament compartida per les elits polítiques i econòmiques del Regne.
Abans de l’arribada de Ghali, Rabat ja exigia clarificacions del costat espanyol, tenint presents les simpaties d’Unides Podem pel Polisario i exigint una «posició favorable» sobre la carpeta sahrauí. Segur dels seus suports internacionals, fins i tot dins de la UE, jugant sobre les escletxes de cada Estat –les divisions govern-oposició, progressistes-conservadors i d’altres, amb accent directe en mitjans de comunicació i sectors d’influència–, el Marroc havia resolt prioritzar l’agressivitat i arribar fins on fos necessari. La crisi de Ceuta només és un capítol més sobre la base d’uns ferms suports internacionals. Rabat és conscient de les febleses del seu oponent, amb un volum d’informació i coneixement del seu adversari que dista de la caricatura que Occident fa del Marroc, i amb xarxes denses i actives a Europa al servei dels seus interessos. Es preveu complicat que els Estats Units, amb Biden, girin l’esquena al Marroc. O que la UE faci un front comú contra Rabat. I menys encara que Brussel·les opti per una política de sancions i represàlies. «El Marroc no acceptarà més que li passin per sobre. Som la gran potència de la regió i Europa ha de començar a tractar-nos amb respecte», sentencia una font diplomàtica del Marroc. Mentre l’enemic estigui a fora, i pugui desviar l’atenció, les grans crisis socioeconòmiques internes i de legitimitat del règim quedaran suspeses, minimitzades i silenciades.