Fa un parell de setmanes, a les planes de The New Yorker, Adam Mann @adamspacemann, un dels divulgadors científics més interessants dels Estats Units, va recuperar un debat que ja s’havia plantejat a les planes del The Wahington Post (22 de gener de 2016) quan Elon Musk va anunciar la seva intenció de colonitzar Mart el 2026. Si s’estableixen colònies humanes fora del nostre planeta: com es governarien? Quina llei caldria seguir? L’empresari de Tesla i SpaceX va deixar forca clara la seva posició fent arribar als usuaris del seu servici Starlink a finals del 2020 un contracte amb una clàusula que ha aixecat tota mena d’alarmes: “... les parts reconeixen Mart com un planeta lliure i que cap govern de la Terra té autoritat o sobirania sobre les activitats marcianes. En conseqüència, les disputes es resoldran mitjançant principis d’autogovern, establerts de bona fe en el moment de l’assentament marcià”. Això és dret a decidir i la resta, bajanades. Fins no fa gaire el tema del govern de Mart era literalment qüestió de friquis i afeccionats a la ciència-ficció. Però el contracte de Musk ha fet pujar la mosca al nas a molta gent. Al darrera hi ha, ni més ni menys, la explotació que es pugui fer dels minerals que sabem que existeixen tant a la Lluna com a Mart.
Per posar un exemple, als telèfons mòbils hi ha entre 60 i 64 elements, molts d’ells rars, que potser no s’esgotaran mai del tot al nostre planeta, però que cada vegada resultaran més difícils d’extreure i de comercialitzar. Es dona com a molt possible que al ritme actual tinguem iridi per a 10 anys, platí per a 15 i plata per a una vintena. Caldrà, doncs, buscar-los més enllà de la Terra i és aquí on totes les alarmes estan més que enceses. Ja ho va dir Donald Trump, en el seu discurs de l'Estat de la Unió de 2020, alhora que va descriure les renovades ambicions per assentar-se a la Lluna. "Ara hem d'abraçar la següent frontera: el Destí Manifest d'Amèrica a les estrelles". Més clar, impossible.
Mart té drets? I si fos així: qui s’hauria d’encarregar de fer-los complir? En principi aquesta qüestió està resolta des que l’any 1967 Estats Units, la Unió Soviètica i altres estats van signar el Tractat sobre l’espai ultraterrestre (Outer Space Treaty) sota l’empara de Nacions Unides. Aquest tractat avui agrupa 110 països i no és cap broma. Per exemple, Estats Units ara no podria desplegar la seva bandera a Mart, com ho va fer a la Lluna, i el Curiosity Ranger no ha pogut prendre mostres del que es pensa que són restes d’aigua salada a Mart perquè ho impedeix el tractat. El que hi ha acordat sobre la propietat de l’espai és homologable a la situació de les aigües internacionals que no són de ningú i en teoria es regeixen principis de cooperació i assistència mútua.
L’article segon del tractat és clar: “L’espai extraterrestre, inclosa la Lluna i altres cossos celestes, no podrà ser objecte d’apropiació nacional per reivindicació de sobirania, ús o ocupació, ni de cap altre manera”. Principis com la no-interferència, la no-contaminació i la no-degradació de l’espai i dels planetes llunyans semblen teòricament força obvis. Però què passaria si a Mart es formés una colònia estable i es consolidessin vincles comercials, cosa actualment del tot previsible?
Musk té clar que el sistema polític de Mart no podria ser democràtic-parlamentari i que, en canvi, hauria de ser assembleari, amb democràcia directa, vist que la problemàtica que es podria plantejar allí no té per què ser homologable a la que s’hauria conegut a la Terra. Caldria un 60% de vots per aprovar una llei i només un 40% per derogar-la i les lleis tindrien totes una clàusula d’extinció, que les consideraria derogades al cap d’un cert temps. Es fa difícil saber quin sentit podria tenir la llibertat a Mar, perquè la mateixa escassedat de l’oxigen limita extraordinàriament la quantitat de coses que s’hi podrien fer. Qui controlés l’oxigen inevitablement acabaria decidint també qui mana. El dret a marxar de Mart –i en general la lliure circulació– seria també molt difícil de portar a la pràctica.
D’altra banda, que cap estat terraqüi no es pugui apropiar d’un planeta (o de la Lluna) no impedeix que ho pugui fer una empresa privada, que al cap i a la fi inverteix els seus diners i té dret a esperar-ne un retorn. Fins i tot d’en tant en tant apareixen individus curiosos que afirmen ser propietaris de la Lluna o del Sol. A Xile, l’any 1954 un tal Jenaro Gajardo Vera va aconseguir que un notari li atorgués la propietat del nostre satèl·lit. Més recentment, l’any 2016 un jutjat d’Alcobendas (aquestes coses només poden passar a Alcobendas!) va admetre a tràmit la demanda contra eBay de la suposada propietària del Sol, una senyora de Galícia, de nom Ángeles Durán, a qui la plataforma li havia impedit posar a la venda l’astre rei en parcel·les a la mòdica quantitat d’un euro el metre quadrat. No cal dir que aquestes notícies només se les agafa seriosament el diari El Mundo, però no tot és cosa de friquis.
Elon Musk, però no tan sols ell, veu Mart amb la mateixa mentalitat que colonitzadors, pioners i colons veien Amèrica en la conquista de l’Oest, com un terra nullius, una terra d'oportunitats que està simplement allí esperant que algú la prengui... El perill de repetir els errors del passat colonial i “terraformar” el planeta vermell no és cap fantasia. Adam Mann a l’article del New Yorker proposa reflexionar sobre si la protecció jurídica de Mart hauria de ser com la d’un Parc Nacional (intocable) o com la d’un recurs estratègic, que, per tant, pot ser usat amb condicions més o menys restrictives i pignorat en cas de necessitat. Una vegada arribats aquí el debat s’escapa...