Tot i que set magistrats del Tribunal Constitucional avalen la condemna del Suprem contra Jordi Turull i Josep Rull per sedició, en ambdós casos hi ha hagut dos vots particulars contraris a aquesta sentència. I no és casual que aquesta discrepància siga escoltada per tothom, atès que la condemna del Suprem va comptar amb la unanimitat dels magistrats. Ara sobre una nova interpretació que contradiu la que fins ara s’ha imposat.
Els dos magistrats expliquen que el seu vot particular “s’expressa amb la intenció de posar de manifest la possibilitat, tècnica també, de formular un judici distint sobre la proporcionalitat de les penes imposades, més d’acord amb una interpretació oberta del principi de legalitat i en sintonia amb el que està present en l’àmbit de la cultura jurídica comuna dels països de la Unió Europea”.
Tots dos invoquen el principi de proporcionalitat penal, concretament pel que fa a la “quantificació de la pena realitzada per l’òrgan sentenciador, que s’allunya d’allò que considerem una visió més flexible del principi de legalitat penal”. “Flexibilitat que associem a una perspectiva en què la defensa de l’Estat de Dret i dels principis associats a aquesta noció bàsica de les democràcies modernes s’han de conjugar amb una protecció i garantia dels drets fonamentals, inclús d’aquells que no comparteixen la mateixa visió de l’Estat de dret”.
El delicte de sedició és posat en dubte en aquest cas, atès que “es configura legalment a partir d’elements d’un fort caràcter normatiu que, davant d’altres de caràcter descriptiu, tenen una més complicada aprehensió per part del ciutadà”. Perquè els elements de caràcter normatiu, assenyalats en la sentència, han de ser segons aquests dos magistrats “interpretats a partir d’un procés complex en què influeixen criteris que transcendeixen dels merament gramaticals”, i no interpretats “a partir de de la seua directa comprensió en el llenguatge comú”.
Segons els magistrats, “la indeterminació del delicte de sedició resulta difícilment rebatible”. Així, el delicte de sedició comporta “la presència de trets de relativa incertesa per al ciutadà potencial d’aquest delicte”.
També es posa en qüestió la comissió de delicte en dates com la del 20 de setembre del 2017, dia en què es va improvisar una concentració davant el Departament d’Economia quan es va saber que la Guàrdia Civil estava organitzant un escorcoll. “Són fonamentals els dubtes sobre la construcció de la responsabilitat per autoria que s’ha desenvolupat en la sentència impugnada amb l’argument d’una suposada posició de garantia solidària de tots els membres del Govern per la seua condició com a tals, especialment en relació als fets del 20 de setembre del 2017, per tractar-se d’una manifestació convocada per diverses organitzacions de la societat civil, en principi aliena a la tasca de decisió política o administrativa del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya”.
Al següent paràgraf, a més a més, els dos magistrats argumenten que “també són acceptables els dubtes relatius a que els actes del 20 de setembre i de l’1 d’octubre de 2017 representen actes típics d’alçament públic i tumultuari desenvolupats a partir de conductes de força o vies de fet (...) admet dubtes projectar la idea d’alçament tumultuari sobre les mobilitzacions esmentades”. I és que “els esdeveniments del 20 de setembre del 2017 es desenvolupen en el curs d’una concentració en la qual, en principi, es troba emparada en l’exercici del dret de reunió, sense prejudici dels excessos en què alguns manifestants pogueren haver incorregut en l’exercici d’aquest dret. En relació amb la multitudinària mobilització ciutadana del dia 1 d’octubre del 2017, els incidents es van produir, tot i que importants, van tindre un caràcter aïllat, per la qual cosa no resulta fàcil atribuir a aquesta mobilització ciutadana, que es va celebrar aquell dia, amb la finalitat d’exercir un presumpte dret de vot, elements tumultuaris”.
Alhora, tots dos expliquen també, per dubtar de l’aplicació del delicte de sedició, que aquest “no criminalitza actes col·lectius de ciutadans intentant l’incompliment d’ordres judicials, sinó ‘l’atac i el derivat risc efectiu per al mode democràtic de convivència que es van voler atorgar tots els ciutadans espanyols’”. L’escepticisme procedeix del fet que hi havia un “molt alt control institucional que el propi sistema democràtic tenia sobre els riscos pretesos o generats amb aquests actes col·lectius, singularment la suspensió de qualsevol tipus d’eficàcia de la normativa que pretenia donar legitimitat a l’esmentat referèndum de l’1 d’octubre i als seus resultats”. Alhora, “reconeixen que la pretensió reals dels condemnats era ‘pressionar el Govern de la nació per negociar un referèndum, aquest sí, susceptible d’homologació’”. Segons els magistrats, “els dos aspectes són importants pel que fa al delicte de sedició, atès que servirien per projectar dubtes seriosos de tipicitat de la conducta respecte a l’exigència, reconeguda pel mateix tribunal, de l’existència d’un efectiu risc per al sistema democràtic, quan la pretensió real no era la declaració unilateral d’independència sinó la pressió política per poder aconseguir, en el seu cas, l’esmentada pretensió per procediments homologats per l’actual règim constitucional”.
El vot particular, que inclou diverses referències als tribunals europeus, sobretot a la manera com aquests tribunals apliquen els delictes atorgats als condemnats pel procés, serà una eina més perquè els presos polítics catalans intenten guanyar el seu cas a Estrasburg. Tot i que aquest parer siga minoritari al si del Tribunal Constitucional, no deixa de ser un nou argument.