El 30 de novembre de 1900, moria Oscar Wilde, als 46 anys, en una modesta habitació de l’Hotel d’Alsace de París, on vivia repudiat, exiliat, arruïnat i gairebé sol. Els últims cinc anys de vida del genial escriptor van ser un infern. Lluny quedava el reconeixement social i de la crítica literària, la glòria, la fama i els diners dels quals va gaudir abans.
L’ascens. Nascut a Dublín el 1854 com a Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde en una família benestant, tingué una educació selecte —finalitzada acadèmicament a Oxford—, que inclogué, com solia ser norma amb la majoria dels fills de la distinció social i econòmica d’aleshores, un llarg viatge, el 1877, al bressol de la civilització clàssica, Grècia i Roma. Un cop va tornar a Gran Bretanya començà a publicar poemes en diverses revistes, reunits en el llibre Poems by Oscar Wilde, editat el 1881, que fou editat també a Nova York. El reconeixement va ser immediat i Wilde començà a ser prou conegut entre els cercles literaris, tant del Regne Unit com dels Estats Units.
Es casà el 1884 amb Constanza Lloyd —filla d’un conseller de la reina Victòria—, que aportà una generosa dot econòmica a la parella i amb la qual tingué dos fills. El matrimoni i la descendència era el que s’esperava d’un jove de bona família com Wilde. Però no passava de ser pura façana. Era homosexual. Canviava d’amant contínuament i sovintejava ambients en què el sexe esporàdic esdevenia la norma. Ho va fer des de molt jove. I les noces no canviaren els seus costums. L’esposa n’era conscient. Però, com totes les dones en aquell temps, vivia de portes endins de casa seva, dedicada a cuidar i educar els dos fills. Per suposat, la societat britànica coetània abominava de l’homosexualitat. De fet, estava severament castigada per la llei. Fins el 1824 havia estat penada amb la mort. En aquells moments només suposava la privació de llibertat. No obstant, en un ambient tan classista com era el de l’època victoriana, tan marcat per les abismals diferències per raó econòmica, els homosexuals d’alta classe no tenien res a témer. Sempre que portessin el seu vici —com talment se’l considerava— de forma discreta.
Wilde s’anà fent famós progressivament tant pel geni literari que demostrava com per les seves excentricitats. Una paraula que en aquella societat tan puritana identificava els benestants que volien viure fora dels estrets marges del comportament social ben vist. Això no implicava per força el seu repudi, sinó, més aviat, una forma de disculpar els excessos d’alguns cavallers. En el cas de Wilde se li aplaudia el gust pel refinament, per l’estètica, pel vestir elegantment, per l’enginy —sempre tenia a punt originals frases ocurrents, quelcom molt apreciat en la vida social distingida—, i tot això combinat amb els èxits literaris —tant a Gran Bretanya com als Estats Units— el convertiren en una mena d’estrella social a la qual gairebé tothom es rendia i li perdonava tant la vida dissoluta dels excessos alcohòlics i les promíscues relacions homosexuals com les provocacions a la societat puritana que tant li agradava protagonitzar.
Més fama adquirí quan el 1887 acceptà dirigir una revista per a dones —The Woman’s World—, des de la qual defensà el paper socialment actiu que haurien de tenir —inclòs el dret a vot— i no dependre tant dels homes. Al cap de dos anys abandonà la direcció per diferències amb la propietat i se centrà en la seva carrera literària, que li suposava creixents èxits i reconeixements.
El 1891, Wilde, amb 37 anys, ja era molt famós i apreciat. I les excentricitats no suposaven cap entrebanc per a la seva brillant carrera, ni tan sols les relacions homosexuals de les quals, al contrari del que implicava la norma no escrita, no se n’amagava gaire. Aquell any publicà una sèrie de breus obres sota el títol de Lord Arthur Savile’s Crime, edità la novel·la The Picture of Dorian Grey, amb canvis i més capítols amb relació a la primera versió —publicada l’any anterior a una revista—, agrupà assajos anteriorment dispersos en diaris i revistes en l’obra Intentions, estrenà a Nova York la comèdia en vers The Duchess of Padua... Ja se’l considerava com un excel·lent autor que a ben segur es convertiria en un dels grans de la història literària en anglès. Wilde vivia en una mena de bombolla en què només hi havia èxits, honors, diners —majoritàriament de la dot de l’esposa— i discreció cap a la seva vida dissoluta. S’anà convertint en un vertader ídol social. Narcisista sense remei, gaudia de l’èxit, es deixava estimar per tothom i vivia sense fre, convençut, en la seva supèrbia, que ningú s’atreviria a atacar una estrella com ell.
La caiguda. Aquell gloriós any 1891 va ser rodó. No només pels èxits literaris i el reconeixement social., sinó també perquè en una festa conegué un efeb que tenia tot el que li agradava dels homes joves. Es deia Lord Alfred Douglas, un poeta de 21 anys, fill del marquès de Queensberry —un home que establí les regles de la boxa moderna i que abominava de l’homosexualitat—, del qual s’enamorà immediatament. El jove quedà emmirallat pel famós i brillant escriptor, i es convertiren en amants inseparables.
La relació amb Alfred —conegut com Bosie— no era com les ocasionals trobades eròtiques amb xapers de modesta condició social o el sexe igualment esporàdic amb joves de parella condició social que tant havia practicat, però tampoc semblava en principi molt diferent a algunes altres amistats íntimes més estables que havia tingut. Tanmateix va ser diferent. Molt diferent.
Per ventura fou l’única vegada que el gran escriptor s’enamorà de bon de veres. I com era previsible, acostumat a desafiar totes les cotilles socials, passejà públicament el seu amor per tot Londres. La parella trencà la discreció que s’esperava de dos cavallers d’alta classe que patien l’excentricitat de la seva homosexualitat. Aviat les notícies arribaren al pare de Bosie. El marquès intentà que el fill deixés de veure Wilde. Però el jove, capriciós i decidit a ser com el seu amant —desafiador i superb davant de tot i tothom—, intensificà les aparicions públiques com a resposta a son pare, el qual començà a fustigar el gran escriptor. Es presentava al seu domicili familiar amenaçant-lo de muntar un escàndol públic si no deixava el seu fill, intentà subornar —o els amenaçava— els propietaris de restaurants i tuguris perquè no servissin la parella; almenys en una ocasió va voler rebentar una estrena teatral del reconegut dramaturg... En un dels locals que sovintejava la parella el marquès hi deixà una nota adreçada a «Oscar Wilde, que presumeix de sodomita», en la qual l’acusava del que socialment es considerava un nefand vici i que era un greu delicte. L’escriptor, convençut que no tenia res que témer i fart de l’assetjament, denuncià per difamació el marquès. I aquest formalitzà l’acusació d’homosexual.
La vista fou un espectacle: cada dia una gernació volia assistir-hi, inclosos una trentena de periodistes que amplificaren en els seus periòdics tant del Regne Unit com dels Estats Units tot el que allà es deia. Tot plegat durà setmanes, entre l’abril i el maig de 1895. Wilde desplegà tots les seves dots escenogràfiques, la ironia, la mordacitat... Es mostrà en tot moment provocatiu i menyspreador de les argumentacions contràries, cosa que encisava el públic que assistia a la vista. El tribunal decretà una pausa d’una setmana i Wilde, convençut que estava guanyant, se n’anà amb el seu amant de viatge. Sense ser conscient que el marquès havia preparat el testimoni de xapers que confirmarien les relacions sexuals amb l’escriptor.
Quan es reinicià el judici, alguns dels amics de Wilde, en conèixer l’existència de testimonis, li recomanaren prendre’s seriosament l’acusació que el podia portar a la presó i li aconsellaren fugir a França. Però ell s’hi va negar, convençut que podria seguir ridiculitzant les acusacions i el marquès. Seguí, en efecte, amb la seva tàctica provocadora, fins que amb el testimoni d’un dels xapers el geni caigué en la trampa que li havia parat el de Queensberry. El jovenet no era de físic molt agraciat i Wilde, acostumat a respondre amb brillantor despectiva tant el fiscal com l’advocat del marquès, quan li demanaren si havia fet sexe amb aquell jove, contestà: «Amb aquest? Però si és molt lleig!». La gentada que seguia el procés esclafí en rialles. Tanmateix fou una terrible errada que serví perquè el tribunal raonés que era tant com una confessió implícita que si el xaper hagués estat atractiu no hauria tingut problema en tenir sexe amb ell.
Entre això, els altres testimonis, i que l’actitud de Wilde —que encisava tant al públic com irritava al tribunal— no l’ajudà gens i que és probable que la justícia volgués enviar un missatge rotund a altres homes benestants homosexuals —en el sentit que el seu vici no havia de transcendir mai la imprescindible discreció—, el veredicte va ser de culpabilitat: es considerà provada la seva homosexualitat i fou condemnat a dos anys. Ingressà a la presó de Reading, on va viure un infern de treballs forçats, humiliacions contínues, mala alimentació i destrucció de la seva forma de ser.
Quan sortí ja no era el mateix home. En una carta al seu amor, escrita durant el confinament, li confessava que es penedia de la seva actitud anterior i que en sortir d’aquell malson volia canviar de vida radicalment. Quan fou alliberat no passà ni un dia a Anglaterra. Mai hi tornà. Se n’anà a França. El seu nom, que fins dos anys abans s’identificava amb la glòria literària i l’èxit social, passà a ser sinònim de vici i perversió, s’arribà a usar com a insult. No el feu servir mai més. A partir d’aleshores, per passar desapercebut, es digué Sebastian Melmoth.
Gràcies als diners d’alguns amics, el primer estiu després de sortir de la presó viatjà per Normandia, Niça i Nàpols —a Itàlia—, i en diverses ocasions es veié amb el seu amor Alfred. Finalment, sense ingressos, arruïnat, amargat, alcoholitzat i greument emmalaltit per una meningitis que sempre s’ha suposat provocada per una sífilis —l’any passat, però, dos metges sud-africans publicaren a The Lancet la teoria que patia una greu infecció de l’oïda que degenerà en meningitis, cosa que el conduí a la mort—, acabà els seus dies malvivint a París, repudiat per tothom excepte per un reduït grapat d’amics que li pagaren l’habitació del modest hotel on s’allotjava, el poc menjar que consumia i el molt d’alcohol que seguia ingerint.
El 30 de novembre, morí i el funeral i l’enterrament es van celebrar el 3 de desembre de 1900. Hi assistiren 56 persones. L’Hotel d’Alsace, on no pagà l’última botella de xampany que consumí ni el compte per l’estada, passà a dir-se L’Hotel el 1967; avui és de luxe i exhibeix orgullosament la factura que no pagà el genial Oscar Wilde.