Dimecres de la setmana passada, la Mesa del Parlament balear hagué de decidir sobre una qüestió insòlita: la comunicació del relleu de la portaveu d’un grup parlamentari, de Ciutadans, imposada per la majoria dels diputats —3 de 5— en contra de la direcció del partit i de la mateixa interessada. Era l’enèsim rebrot de la tensió interna que es viu en el si del partit taronja des de fa temps. Una formació que té cada cop més en l’aire el seu futur. Tal com analitzava aquest setmanari en el número anterior, les seves possibilitats electorals per al 2023 se li estan estrenyent progressivament. I amb la crisi domèstica que no s’atura ben bé poden acabar per ser inexistents.
La degradació interna no pareix tenir fi. Ara formalment és un conflicte entre Patrícia Guasp, designada la tardor de 2020 per la direcció central d’Inés Arrimadas com a nova líder del partit i portaveu parlamentària, i Marc Pérez-Ribas, el cap de llista de 2019 i inicialment portaveu. Cada un amb el respectiu grup intern que li dona suport. Els interessats no parlen i altres militants diuen que no s’han de fer lectures en clau d’estratègia de futur, en el sentit de si està en joc la candidatura taronja el 2023 en solitari o si acabarà aliada amb el PP. Tanmateix, alguns indicadors suggereixen que això últim és el que sordament es podria estar dilucidant.
Guasp i Pérez-Ribas. Tal com s’ha informat en aquest setmanari en diverses ocasions, Marc Pérez-Ribas va irrompre en la vida política el mes de març de 2019, en guanyar les eleccions primàries per elegir el candidat a president del Govern per a les eleccions autonòmiques del mes de maig següent. No era poca cosa. Perquè les guanyà essent un absolut desconegut —es tracta d’un petit empresari de Sóller sense rellevància política anterior— que s’imposà a altres aspirants i en especial va derrotar la candidatura del líder orgànic i portaveu parlamentari d’aleshores, Xavier Pericay, un dels fundadors del partit a Barcelona i que havia aterrat a la política illenca quatre anys abans. La derrota deixà el cap taronja abatut, tant com que, passades les eleccions, renuncià a tots els càrrecs i a finals d’octubre de 2020 abandonà la formació.
Després dels comicis, Pérez-Ribas i el seu grup s’aprestaren a prendre el control del partit. Vana il·lusió. Mai tingué el suport de la direcció central. Ni la d’Albert Rivera ni, més tard, la d’Inés Arrimadas. I cal recordar que Ciutadans és un partit molt piramidal i que contra la central és molt difícil sobreviure, per no dir impossible. Justament Pérez-Ribas havia guanyat les primàries amb un discurs a favor de la democràcia interna, de més participació de les bases, cosa que no agradà a la direcció central. Malgrat les reticències que aixecava, quan es formà el Parlament, el juliol de 2019, es convertí en el portaveu del grup parlamentari. I també es preparà per la passa següent, del tot lògica: assolir el control del partit.
El problema fou que, de resultes de les primàries del març anterior, s’havien consolidat diferents grups interns i que les tensions entre uns i altres no paraven. Pérez-Ribas no va poder assumir el lideratge del partit. Els enfrontaments interns provocaren que algunes importants agrupacions perdessin molts d’afiliats, com fou el cas de la més nombrosa, la de Palma, la qual abandonaren almenys la meitat dels seus efectius. Això debilità la posició del guanyador de les primàries com a possible futur líder orgànic.
En efecte, el desastre intern va fer que a Madrid optessin per imposar la pau i per designar un nou màxim dirigent balear. Rivera havia fitxat com a cap de llista al Congrés per a les eleccions d’abril de 2019 l’exsocialista Joan Mesquida —antic conseller d’Hisenda del Govern balear entre 1999 i 2003 i, posteriorment, director general de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i secretari d’Estat de Turisme en els Governs de José Luis Rodríguez Zapatero—, al qual ungí com a nou cap orgànic de Ciutadans a les Illes. Malgrat que a les eleccions de novembre de 2019 el mallorquí es quedà sense l’escó al Congrés que havia guanyat en els comicis de l’abril del mateix any, la nova direcció —després de la dimissió de Rivera i del congrés extraordinari de març de 2020—, encapçalada per Inés Arrimadas, confirmà Mesquida com a nou líder taronja a Balears. Quedava encarregat de posar pau i dirigir el partit cap al cicle electoral de 2023. Internament ningú el va discutir. Tot pareixia clar. Les coses, però, canviaren dramàticament ben aviat. L’exsocialista caigué greument malalt, li detectaren un càncer molt agressiu, necessità hospitalització i finalment morí el mes d’octubre de 2020, de manera que la direcció central hagué de pensar en un altre liderat.
Mentrestant, la situació interna no va fer més que empitjorar. El nombre de baixes seguí incrementant-se en totes les agrupacions. És molt significatiu que a la de Sóller, d’on és Pérez-Ribas, l’únic regidor de la formació, Sebastià Aguiló, l’abandonés el setembre de l’any passat perquè «la direcció aparta els guanyadores de les primàries». Gairebé tots els altres afiliats seguiren el mateix camí. Com passà a altres localitats.
La tardor de 2020, Arrimadas decidí imposar la diputada Patricia Guasp com a nova portaveu i líder orgànica a Balears. Una nova bufetada i humiliació per a Pérez-Ribas, perquè havia estat la número dos de la candidatura a les eleccions, rere d’ell.
Quan esclatà la crisi a Múrcia per la moció de censura i, després, tot el que passà a Madrid, a Balears cap dels grups interns de Ciutadans es va plantejar rompre l’acord amb el PP, a través del qual governen al Consell d’Eivissa i a quatre municipis. Però fou el moment que triaren Pérez-Ribas i altres dos diputats per plantejar la substitució de Guasp com a portaveu. Ho feren per sorpresa en una reunió del grup parlamentari, cosa que va deixar descol·locada la portaveu, la qual ho comunicà immediatament a la direcció central, des d’on s’envià un delegat d’Arrimadas per imposar la pau. Els díscols acceptaren no insistir-hi. Tanmateix, fa quinze dies tornaren a la càrrega. Presentaren a la Mesa del Parlament la petició de substituir la portaveu, Guasp, per Pérez-Ribas. En el moment de tancar aquesta edició no s’havia resolt del tot el conflicte, les parts estaven negociant i hi havia l’amenaça de Madrid que si la rebel·lió culminava hi hauria expulsions.
En realitat poca importància té com acabi l’enèsim episodi de la crisi taronja. Aquesta batalla en concret supera els aspectes personals —que també hi són i hi influeixen força— i cada cop més es va filtrant la idea als mitjans que el que s’està plantejant, encara que sigui de forma implícita, és la confrontació entre dues formes d’entendre l’estratègia electoral en vistes a 2023. Guasp i el grup que li dona suport estan per seguir fil per randa les consignes i indicacions que rebin de Madrid, de la direcció d’Arrimadas, que pareixen tendir a intentar sobreviure al marge del PP. A l’altra banda s’entén que cal decidir segons els interessos locals, inclús si això implica pactar amb els conservadors.