Seria molt desgavellat si, a la fi, la salvació al coronavirus fos un esprai nasal? Després de gairebé un any i mig de pandèmia, centenars de medicaments, estudis sobre les vacunes, i incomptables animals d’experimentació que han perdut la vida en pro de la cerca d’un fàrmac eficaç?
El viròleg Amos Panet, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, ja s’ho imagina: “imaginem que volem anar aquesta nit a l'Òpera. Només necessitaríem una polvorització d’esprai al nas i ja tindríem una capa de protecció extra contra el virus”.
La pandèmia del segle, reduïda finalment a un refredat lleu, amb prou feines. Un somni potser no tan llunyà.
Amos Panet no viu d’il·lusions. És un científic experimentat i respectat, com la seva companya Dana Wolf, cap del departament de Virologia Clínica de la Universitat Hebrea. Han desenvolupat plegats un sofisticat model de laboratori per testar què funciona contra el SARS-CoV-2. Tot just ara, la prestigiosa revista científica Journal of Virology ha reconegut el seu treball.
Wolf i Panet mostren com el sistema immunitari es defensa del coronavirus: al principi ho fa al nas. “La reacció desbordant del sistema immunitari al virus a les fases finals de la COVID-19 greu ja s’ha estudiat exhaustivament”, diu Wolf. “Però s’ha parat menys atenció al començament de la infecció, a la mucosa nasal, i aquesta és la porta d’entrada al virus”.
De fet, molts científics han desenvolupat complexos experiments com els dels israelians, incloent-hi un equip liderat pel pneumòleg Stefan Hippenstiel, de l’Hospital Universitari Charité de Berlín. Però aquests estudien sobretot les vies respiratòries inferiors.
Per testar la reacció del sistema immunitari al SARS-CoV-2, l’equip de viròlegs de Jerusalem ha utilitzat teixit de la mucosa nasal i dels pulmons de pacients que havien patit operacions a causa d’altres malalties. Els investigadors van poder mantenir i cultivar aquests petits fragments de teixit amb tota la seva complexitat i forma. “Tan bé”, diu Wolf, “que el borrissol de la mucosa nasal va continuar movent-se durant set dies”. Bàsicament, els viròlegs van transferir un tros de cada teixit del nas i del pulmó a la placa de petri i els van deixar allà, mentre observaven.
Aleshores, a aquests fragments, “tallats en peces microscòpiques”, diu WolF, se’ls infecta amb el SARS-CoV-2. Els científics inoculen virus de la grip en altres fragments de teixits del mateix pacient per comparar-los. Als dies següents, avaluen l’èxit dels dos tipus de virus per multiplicar-se al nas i als pulmons i com l’anomenat sistema immunitari innat intenta fer front als patògens intrusos.
La qüestió és saber quins gens són especialment actius en els fragments de teixit. A partir d’aquí, es pot determinar quines hormones i anticossos produeixen les cèl·lules. Finalment, els metges poden veure si les quimiocines, importants missatgeres del sistema immunitari, es formen a la mucosa nasal, o si passa el mateix amb els interferons, els quals tenen un paper important en el mateix sistema immunitari pel seu efecte antiviral.
El que va passar a les plaques de Petri del grup de recerca israelià dona una explicació a les “dues cares” de la infecció per SARS-CoV-2: per una banda, a la majoria dels casos és lleu o fins i tot asimptomàtica. Per l’altra, pot ser letal.
S’ha demostrat que la mucosa nasal és una barrera bastant efectiva al virus. “La resposta immune al SARS-CoV-2 va ser una mica més forta que amb els virus de la grip”, diu Dana Wold, “perquè es va activar un ventall de gens més gran”.
El problema és quan el virus aconsegueix esquivar la primera línia de defensa i baixar cap als pulmons. Aleshores el sistema immunitari innat es debilita, tal com va revelar la comparació dels fragments.
Mentre que les cèl·lules dels pulmons van fer front al virus de la grip amb totes les armes biològiques que estaven a la seva disposició, no van fer gaire cosa per combatre als coronavirus. Els patògens es van reproduir sense control fins que el cos, com a conseqüència, desencadena l’anomenada tempesta de citocines, una inflamació excessiva que pot destruir el teixit pulmonar.
També es tracta de reforçar la primera línia de defensa perquè el virus no vagi tan lluny. Heus aquí on es mostra la sofisticació dels models de Wolf i Panet: poden testar possibles medicaments en aplicar-los als cornets nasals i veure si aturen al virus.
“És un sistema ideal, perquè d’altra manera necessitaríem animals d’experimentació per trobar substàncies efectives”, diu el viròleg Panet. “Ratolins o hàmsters, en els quals la infecció es manifesta de forma diferent, o bé micos, els quals són un millor model, però èticament problemàtics pel que fa al seu ús”.
Els científics israelians no volen revelar quines substàncies estan testant avui dia ni tampoc quins semblen ser els candidats prometedors. Tot i això, Panet no pot evitar contenir el seu entusiasme pel treball dels seus companys de la Universitat de Califòrnia a San Diego: han descobert que el virus s’adhereix primer en una molècula molt especifica del cos humà, l’heparan sulfat. Es troba a l’anomenada matriu extracel·lular, l’espai entre les cèl·lules que hi ha en tots els teixits, incloent-hi la mucosa nasal.
“La idea és bloquejar el contacte més primerenc amb el virus, abans que arribi a les cèl·lules i fins i tot abans que es trobi amb els anticossos”, explica Panet. “Si podem aconseguir-ho, podríem, prevenir la infecció ja de bon principi”.
Traducció de Joan Marc Muelas