La història dels Països Catalans, com la de qualsevol altre país, té els seus moments d’esplendor nacional, que —no ho oblidem— els té, i els moments atziacs, d’abaixar el cap i en algun cas, com el que avui us explicaré, els pantalons, que provocaren la dissolució del país en marcs nacionals aliens que neguen la nació dels catalans. Bé, no descobreixo la sopa d’all. És evident, a ulls de qualsevol observador interessat, que la comunitat nacional catalana està encabida, a la força, en dos estats nacionals, l’espanyol i el francès, que insisteixen a assimilar-la. Els espanyols, per obra i gràcia de les còpules al tàlem de la senyora Isabel, reina de Castella, amb el senyor Ferran, rei d’Aragó i dels Països Catalans, però —val a dir-ho— de sang i vocació castellanes, s’ensenyoriren d’aquella part oriental de la península Ibèrica i illes mediterrànies (incloses Sardenya i Sicília) on onejava la senyera d’or i gules i ressonava el dolç catalanesc. D’antuvi, un territori més de la corona dels Habsburg hispànics, com Flandes, el Franc Comtat o el ducat de Milà, però que el temps i la posició geogràfica peninsular el condemnaren a la prostració, a l’oblit del seu passat sobirà i a la descomposició en regions de la Monarquia Catòlica (Espanya), origen de les personalitats regionals i caïnites diferenciades que encara perduren en l’actualitat. Ah! Amb l’excepció dels comtats del Rosselló, part de la Cerdanya i algun bocí més, que França s’annexionà, amb el vistiplau del rei espanyol, en 1659. Altrament, Andorra, és un cas a banda, fruit d’un accident històric que garantí la semiindependència d’aquest territori.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer
La comunitat nacional catalana, malgrat les adversitats, encara cueja, encara que al ritme que anem cada vegada es més difícil assegurar que perduri en el futur. No esperem d’Espanya, ni de França, allò que mai no ens podran concedir. Per moltes besadetes, abraçades i somriures que repartim a banda i banda dels Pirineus, Espanya i França —i no és cap secret— pretenen la nació catalana esquarterada i liquidada. Què podem negociar els catalans a Madrid? Ras i curt, només la rendició incondicional. A Espanya (veiem l’exemple històric de l’Amèrica llatina) i a França (Algèria, Vietnam, etc.) se les guanya amb energia i decisió, no postrant-se a genollons. Mireu: la deriva que ha pres allò que denominen al nord del rierol de la Sènia procés em causa una basardosa sensació de vergonya, de pròpia, perquè afecta els meus connacionals i en conseqüència a tota la catalanitat, i d’aliena, per comprovar fins a quins punts de decrepitud arriba la histriònica, regionalista i bufonesca classe política autòctona. Cantava l’enyorat Ovidi Montllor a la seva cançó Tot explota pel cap o per la pota (1974): «Ja no ens alimenten molles, / ja volem el pa sencer. / Vostra raó es va desfent, / la nostra esforça, creixent. / Les molles volen al vent, / diuen: ‘si no et donen, pren’. / No és de lladres dir amén, / quan la suor del que fem, / no l’eixuga el que rebem. / Mullem d’hora al qui ens la pren». Els catalans hem arribat a un punt —l’evidència és aclaparadora— en què les engrunes autonòmiques i les concessions suplicades a genollons al govern de Madrid ja no ens satisfan. Volem el pa sencer i, d’antuvi, la lectura de les eleccions del proppassat 14 de febrer confirmen l’anhel per la llibertat nacional de la població del Principat. Ara bé, hi ha els qui perseveren a alimentar-se amb engrunes, que ja els van bé les molles de l’administració autonòmica, els que pretenen ajornar sine die la independència i que tenen el morro de sacrificar els ideals del poble a qui proclamen servir per les seves ambicions personals.
Escrivia Salvador Espriu al poemari La pell de brau (1960): «De vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai que un poble / per un home sol». De segur, algú dirà: però Espriu interpel·lava a Sepharad (Espanya). I parla que Sepharad faci «que siguin segurs els ponts del diàleg» i miri «de comprendre i estimar». Ostres, la mesa de diàleg de Rufián i companyia! Però el desig de diàleg del poeta —a la vista està— és un impossible. Aquesta setmana la Mesa del Congrés espanyol ha rebutjat —ni tan sols discutir-la— la llei d’amnistia per als presos polítics processistes que, com a corderets, es lliuraren a les autoritats espanyoles. Però, ara bé, l’absència de diàleg —amb Espanya el diàleg és una utopia— no subestima els versos inicials del poema. I és que de vegades és necessari i forçós que algú entri en presó, que pateixi la repressió de l’estat opressor pels ideals del seu poble, però no mai que un poble romangui empresonat, renunciï a la seva llibertat, perquè el tal home (o homes), envilit, sacrifiqui, a canvi de sortir de la gàbia, el pa sencer per les molles. Què us diré? Definitivament, els engarjolats del procés no són cap Nelson Mandela ni Bobby Sands. Altrament, per a la causa que diuen defensar, la independència de Catalunya, no sembla que sigui apropiat que alguns s’erigeixin en una mena d’imitadors de Lucky Luciano i no renunciïn a controlar des de la garjola llurs respectius negocis, tot fent de Lledoners —una presó espanyola!— un succedani de la Dannemora novaiorquesa. Lucky Luciano col·laborà i el carceller li ho premià. El dit procés avança cap al desballestament i quan el Principat torni a estar amansit, Espanya —ja ho veureu— gratificarà els col·laboradors que han participat a fer tornar el ramat a la cleda.
La política convencional a Espanya, a la metròpoli central i a les perifèries autonòmiques, practica l’art de mudar de pensament a cada orinada o, dit d’una altra manera, en castís castellà, donde dije digo, digo Diego. Així, doncs, cultiva la innoble figura del fementit, amoral de solemnitat, capaç d’arribar amb mentides als més alts cims polítics. N’hi ha arreu del país. I entre mentides polítiques i esperances frustrades anem subsistint. Prometien la independència, però —ai llas!— aviat han oblidat el prefix in- i ara frisen per tornar a la bucòlica vida política del pujolisme. Això és llei de vida per als garlaires i els que somnien en una vida plàcida de prebendes i canongies, com el jurat en cap de València en 1707 Melcior Gàmir, exemple de venpàtries per a oprobi dels valencians, del qual us parlaré avui.
La borbonalla entra a València
El 25 d’abril de 1707 l’exèrcit aliat (anglesos, neerlandesos i portuguesos) que defensava el Regne de València de ser envaït per l’exèrcit borbònic de les Dues Corones (França i Espanya) fou vençut a la plana d’Almansa. Així, en maig de 1707 el País Valencià vivia una situació crítica, amenaçat per una tropa borbònic que entrava al Regne a sang i foc. Hi hagué herois valencians, com Francesc Garcia d’Àvila, cap de maulets, que sorprengué els borbònics a Aiora. La desfeta d’Almansa, però, animà els castellans i els seus aliats francesos a fer cendres, literalment, el Regne dels catalans meridionals. El Regne, confiat en l’exèrcit austriacista que lluità a Almansa, havia reservat els seus regiments en altres llocs del territori: els regiments d’infanteria Ciutat de València i Regne de València, comandats respectivament per Josep Nicolau i Boix i Josep Bellvís de Montcada, servien a la frontera de la Plana d’Utiel; el regiment d’Alacant servia sota les ordres del general britànic John Richards defensant la plaça forta que era la ciutat; mentre que el regiment de Josep Martí estava acantonat a Dénia. La València patriòtica estava en armes contra els espanyols i els francesos que pretenien imposar-li el rei. Els vencedors a Almansa arribaren a Xàtiva i la ciutat, defensada a ultrança per patriotes valencians, plantà cara. La ciutat fou assaltada i combatuda casa per casa. La batalla de Xàtiva s’inicià el 3 de maig i s’allargà fins al 6 de juny. Com a càstig, la ciutat fou cremada i els seus habitants, els que no foren assassinats brutalment pels invasors, deportats a la Manxa. Ah!. I entre els defensors de Xàtiva també hi havia catalans del Principat, integrats en la milícia comandada per Josep Marco «el Penjadet», patriota d’Algemesí. El país bullia de punta a punta contra l’enemic comú. Ara era el Principat qui enviava els seus fills a lluitar al Regne català meridional, després serien els valencians els que prosseguirien la guerra defensant el Principat.
La Guerra de Successió a la Corona Catòlica (així oficialment dita), per als valencians, fou una guerra patriòtica en què el vell Regne fundat per Jaume I recuperà la dignitat. Els valencians deixaren de ser els muelles ―comte-duc d’Olivares dixit― que els castellans volien que foren, o els banyuts que paguen el beure, abraonats menjadors de paella, com els imaginen la intel·liguèntsia madrilenya del present. Ara bé, també hi havia el galifardeu autòcton de tarannà servil, capaç de vendre la pàtria i la mare. En 1707 ja tragueren el nas, eren els botiflers. Quan l’exèrcit del duc d’Orleans, el general en cap borbònic, s’acostà a València, sortiren de les clavegueres, quintacolumnistes, a sembrar la zitzània que encara avui pertorba aquesta terra. València no fou una altra heroica Xàtiva, o com ho seria Barcelona anys després, en 1714. València ―ah vergonya!― no tenia el líder necessari per al moment històric que s’esdevenia. El seu jurat en cap, Melcior Gàmir, s’escagassà a la primera que un fuseller borbònic s’acostà a la plana de València i el resultat la rendició vergonyosa, sense condicions a l’espera de la gràcia, la prebenda, del nou senyor Borbó.
Tanmateix, el poble de València, patriota (aleshores no hi havia blaveros ni, d’antuvi, se’ls esperava), demanà armes per a la defensa de la ciutat. Però Melcior Gàmir les hi negà. Aquest Gàmir era un d’aquells que es pensaven —i que encara es pensen— que amb petonets, abraçades, somriures i genuflexions anava a aplacar la ira borbònica. Aleshores hi havia voluntat de resistir entre els valencians, convençuts que la desfeta d’Almansa era un capítol de la guerra que podia superar-se. Melcior Gàmir, però, no ho creia així, o més aviat no li venia de gust que fóra així. El duc d’Orleans, el capitost borbònic, exigia la rendició incondicional, o sia, fer de València el que li eixís dels dídims. A la sessió del Consell de la Ciutat, que era, en definitiva, l’òrgan de govern efectiu del Regne, aparegué alguna veu crítica. No tuitejava, que aleshores no s’estilava, ni escrivia cursileries a la premsa; ho digué a la cara, clar i català: traïdors! El seu nom: Felip Domènec. Quasi acaben a galtades. Insults, enrenou, alguna cadira per l’aire... El típic «tu què et penses, que ets més valencià que jo?». Els ànims, com podeu imaginar, estaven sobreexcitats. Què us diré?
I ―vatua!― a algú se li acudí que la culpa ―la culpa!― la tenien els catalans. Vet ací l’aparició del primer homo blavericus de la història per obra i gràcia de la mala bava botiflera. Els catalans?, però que s’empatollen? Nosaltres som catalans. El poble s’esvalotà, assaltà la Casa de la Ciutat, precisament situada al costat d’on avui és el Palau de la Generalitat. Un edifici magnífic que la desídia per les glòries pàtries derrocà en la dècada dels cinquanta del segle XIX. I, és cert, entre els que defensaven la ciutat hi havia catalans del Principat, enquadrats en les companyies de miquelets valencianes. El cas és que el poble, el valencià patriota, interrompé la reunió dels consellers. Ara sí, el Gàmir s’escagarrinà de debò. Gràcies, però, que hi havia un conseller del bàndol patriota entre els presents, Melcior Mascarós, que apel·là al diàleg. Ai el diàleg! L’home féu el que pogué. No deixà els seus companys de consistori en l’estacada i els defensà. Els convencé perquè lliuressin armes al poble i alliberessin el líder maulet Caratxolí, nebot del general Basset, que fou nomenat de seguida sergent militar de la plaça.
Com veieu, els valencians no eren individus molls i consentidors. Què és això de lliurar la ciutat al Borbó? No! Ara bé: Gàmir, quan s’alliberà de la pressió popular, aconseguí d’amagat i amb traïdoria que els gremis, els encarregats de la vigilància i l’ordre públic, no feren costat a Caratxolí. Hi hagué brega, això que diuen ara «fractura social» o «disputa partidista» segons el cas, i, finalment, per a vergonya dels valencians, s’imposaren els partidaris d’ensenyar el cul a l’invasor. Caratxolí, valencià, i els seus foren desarmats i —atenció!— acusats de «catalans», foragitats de la ciutat, com explica l’historiador botifler Josep Manel Minyana a De bello rustico valentino.
Gàmir i el seu partit de derrotistes, on eren els també jurats Josep Monsoriu i Francesc Franc, anaren a Xest, on era acampat el duc d’Orleans. Tots tres s’agenollaren davant d’ell i li pregaren perdó. Poc faltà perquè li feren una fel·lació. Quina vergonya! I aquell què digué? Se’n féu un fart de riure i proferí: «valenciens, à partir d’aujourd’hui cocus et à payer la boisson» (valencians, a partir de hui banyuts i a pagar el beure). I d’aleshores ençà ja veieu: pagar i callar.
Això, però, de pagar, callar i damunt banyuts no ho entenia llavors el poble. Els caps dels gremis s’havien conxorxat amb la tríada de traïdors, però no el fuseller del carrer. No estava clar el pacte del Gàmir amb els francesots. El tio salvava vida i hisendes, les seves, però, i les dels altres? A València ―recordem-ho― havia triomfat la revolució maulet i era plena de partidaris del general Basset. Havien marxat alguns, els de Caratxolí, els més arrauxats, però no la gran majoria. I vet ací que aparegué l’Església. Ai l’Església valenciana sempre tan botiflera, fementida i ―permeteu l’exabrupte― cabrona! Envià els seus capellans a les muralles a predicar la rendició. La desmoralització fou total. Finalment, per manca de municions i les prèdiques comminatòries, els milicians abandonaren les posicions. València, amb vergonya, llençava la tovallola. Al front d’Utiel també s’havien desarmat les milícies del Regne. Desastre total. Hi hagué escenes de ràbia, desesperació, i alguns preferiren trencar els fusells abans de lliurar-los a l’enemic. A tot això, Xàtiva encara resistia.
El 8 de maig el duc de Berwick, el vencedor a Almansa, entrava a València. No ho féu en papa mòbil però quasi. Els botiflers i l’Església, fellons de solemnitat, li feren la pilota tot el que pogueren i més. Berwick nomenà un espanyol espanyolíssim, Antonio del Valle y Monsoriu, administrador de la plaça, i marxà. Al marquès d’Asfeld, entretingut encara a Xàtiva (l’havia de socarrar), se li encomanà el comandament militar del Regne ocupat. I després vingué Vila-real, també cremada, i continuà la conquesta del país meridional de la catalanitat. València, la capital, havia sucumbit. Hi ha tres jurats, tanmateix, que no acudiren a sotmetre’s a Berwick i paga la pena ―és de justícia― dir els seus noms: un era Vicent Montes, que morí al poc d’entrar els francocastellans a la ciutat del Túria; l’altre, misser Onofre Esquerdo, que preferí l’exili abans d’acatar un rei Borbó; i, òbviament, el citat Melcior Mascarós.
Els exiliats, com el president legítim del Principat català d’avui, exiliat a Brussel·les, reclamaren l’atenció d’Europa: de l’Imperi (Àustria) i d’Anglaterra. Fou debades. La geopolítica s’imposà. Potser si València hagués resistit, tal vegada el front valencià es podria haver recuperat i potser la història hagués estat d’una altra manera o, si més no, un xic diferent. El cert és que, comptat i debatut, València no plantà cara i el país es perdé. La borbonalla es convertí en vomitiva normalitat per acció dels qui pensant en el seu interès personal traïren els de la col·lectivitat. I així continua avui. El 29 de juny d’aquell infaust 1707 foren abolits per justo derecho de conquista els Furs valencians i el país fou annexionat a Castella. I a partir d’ací castigats: cara a la paret i a ofrenar glòries i diners al país de ponent. Veieu quin terrabastall provocà el Melcior Gàmir de les punyetes. Com diria l’admirat Vicent Andrés Estellés, poeta i patriota: «que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand».