Durant les primàries que van propulsar-lo a la presidència del PP, va autoproclamar-se “el candidat de les bases, no dels notables” i “el candidat del carrer, no dels despatxos”, però ja erigit en notable, des de la confortabilitat del seu despatx, Pablo Casado ha pervertit aquell esperit pretesament rebel. Tant el relleu generacional —amb Teodoro García Egea en el paper d’escuder fidel— com la posada a la venda de la seu de Gènova —un gest de cara a la galeria— tenen molt de gattopardisme. Canviar-ho tot perquè res no canvie.
Si Casado va poder fer el cim del PP va ser gràcies a unes eleccions primàries que van situar-lo en igualtat de condicions amb les seues dues rivals. D’inici, partia com el tercer en discòrdia entre el continuisme rajoyista que encarnava Soraya Sáenz de Santamaría i la línia més rocosa de la seua secretària general, María Dolores de Cospedal.
“Donde dije primarias, digo dedazo”, podria afirmar-se ara en una revisió de la famosa dita castellana. Casado i García Egea s’han proposat eliminar-les de facto sota la premissa de la unitat interna com la millor drecera de recuperar el poder.
La manera com la direcció estatal del PP s’ha desempallegat d’Isabel Bonig n’és un exemple. Després d’haver-li garantit que comptaven amb el seu suport, els darrers mesos —i, més intensament, les darreres setmanes— ha vist com era apartada en les preferències en favor del president de la Diputació d’Alacant i del PP provincial, Carlos Mazón.
A Bonig, el tàndem Casado-Egea va oferir-li diverses eixides que compensaren, ni que fora cosmèticament, el sacrifici d’haver d’abandonar la presidència del PPCV ara que les expectatives electorals són més lluents. Cap ni una no va acceptar Bonig, erigida —ella, sí— en una ànima lliure. Per això va parlar amb tanta claredat a la compareixença davant la premsa del 6 de maig, en què no va evitar les llàgrimes, en una escena repetida una hora després a les Corts, mentre s’acomiadava del parlamentarisme que l'apassiona.
Així com José María Aznar va deixar la presidència en herència a Rajoy, aquest podria haver fet igual amb Sáenz de Santamaría. Hauria rebut, sens dubte, l'adhesió incondicional de les principals direccions regionals del partit. El gallec Alberto Núñez-Feijóo, l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla, el castellano-lleonès Alfonso Fernández Mañueco i el basc Alfonso Alonso s’alineaven amb ella, igual com també la pròpia Bonig (això deixava intuir el seu comportament, per bé que algunes veus suggereixen que, si va votar en consciència, potser va decantar-se per Casado, ideològicament més a afí).
Que els populars s’obriren a la democràcia interna i accediren a celebrar unes primàries per escollir el nou màxim dirigent de la formació —o reduir la competició a dos noms, com va succeir en el cas de Sáenz de Santamaría i Casado— significava un avanç considerable en un partit al·lèrgic als canvis, sotmès a la jerarquia pura i dura. Les dues persones que van insistir més per adoptar un model d'aquestes característiques van ser Bonig i la madrilenya Cristina Cifuentes. La presidenta del PPCV ja havia estrenat aquesta fórmula en el congrés de 2017.
Casado ni tan sols no va imposar-se en aquelles primàries. Va fer-ho qui havia estat l’omnipotent vicepresidenta de Rajoy. Però a continuació, al congrés, sí que va obtenir la majoria de suports dels compromissaris, en bona mesura gràcies als vots dels qui s'havien arrenglerat amb Cospedal, enemiga íntima de Sáenz de Santamaría. Aquell conclave i el discurs contundent de Casado contra Vox durant la moció de censura presentada per Santiago Abascal constituïen dos emblemes del que podia ser un PP modern, homologable als grans partits del centredreta europeu.
Un miratge, perquè Casado ha acabat naturalitzant la realitat dels acords amb l’extrema dreta com l’única manera d'arribar al poder, i perquè ara, a més, imposa la seua voluntat en els congressos autonòmics del PP. El cas més evident ha estat el de Bonig.
Recelós d’una revolta territorial en cas que no destrone Pedro Sánchez al pròxim intent, Casado vol tenir el partit tan lligat com ja té el grup del Congrés dels Diputats. Per això va accelerar els terminis i va exercir tantíssima pressió sobre Bonig —a través de García Egea— a fi que convocara el congrés valencià i comunicara la seua renúncia a concórrer-hi.
En efecte, l’anunci es va efectuar dilluns 3 de maig, durant la jornada de reflexió a Madrid, no fora cas que els populars perderen aquell Govern i es desencadenara una crisi de conseqüències imprevisibles.
La jugada de Casado i García Egea ha situat Mazón com a únic candidat amb opcions reals de victòria. Res a veure amb les primàries del PSOE andalús que aquests dies enfronten l'expresidenta Susana Díaz i l'alcalde de Sevilla, Juan Espadas. I és que el PP lloa la democràcia participativa portes enfora, però portes endins ha decidit restringir-la tant com resulte possible.
La defenestració forçada de Bonig ens ha mostrat el costat més tenebrós de la vida política. La seua solitud en l'acte de comiat —acompanyada, a penes, per la seua mà dreta, Eva Ortiz— i les exhibicions immediates de suport entuasiasta en favor de Mazón per part de la caterva de càrrecs públics del PPCV sintetitza prou bé les misèries que abunden en una funció, la de servidor públic, que molts practicants han pervertit fins convertir-la en una professió a l'ús. En la seua professió exclusiva.
És possible que la principal diferència entre Bonig i Mazón siga que ella volia presidir la Generalitat, i ell, tenir la signatura més important del ‘DOCV’
Les llàgrimes de Bonig eren les llàgrimes de qui creu fermament en el projecte que defensa, encara que li haja tocat patir una dècada horrible. Les llàgrimes de qui va ser consellera els quatre anys més difícils: els de les retallades, els de l’ensorrament d’un model construït amb peus de fang pels seus companys. Les llàgrimes de qui va heretar un partit en fallida que ara, sis anys després, comença a tenir esperances de futur. Les llàgrimes de qui, per damunt de tot, albergava la il·lusió de governar els valencians. És possible que la principal diferència entre Bonig i Mazón siga precisament aquesta: ella volia presidir la Generalitat, i ell, tenir la signatura més important del DOCV.
D’ací el seu pesar, el sentiment d’injustícia que l’envaeix. D’ací la seua negativa a acceptar un premi de consolació. No hi ha consol que atenue el dolor causat. Respondre amb un “no” a tots els oferiments n’era el millor antídot: el seu orgull no tenia un preu.
Dos mesos enrere, amb motiu de la convocatòria electoral madrilenya, la candidata de Més Madrid, Mónica García, va respondre amb eloqüència la proposta de Pablo Iglesias d’anar units. “Les dones ja estem cansades de fer la feina bruta per què en els moments històrics ens demanen que ens apartem”, va dir.
El somriure permanent de l’ungit Mazón —el grup popular a la Diputació alacantina, per cert, està integrat per 11 homes i només tres dones— és el somriure de qui sap que li han posat un catifa roja perquè hi desfile. L’antítesi perfecta de les llàgrimes de Bonig.
Un partit testosterònic en què la confrontació de projectes sembla un delicte i en què Gènova exerceix l’ordeno y mando. Gattopardisme en essència. Tot va canviar perquè res no hi canviara.