Km 105. Tona. El viatge continua per Seva, i a Tona visitarem el Camp de les Lloses, un assentament romà del segle II aC, un dels primers a Catalunya, hereu d’una ocupació antiga que remunta a temps dels ibers. Es tracta d’un vicus associat a l’àmbit militar i molt vinculat a la presència de la via de Mani Sergi, una de les més antigues de la península Ibèrica. Des de l’any 2006, el Camp de les Lloses ha estat museïtzat i el jaciment ha esdevingut un parc arqueològic obert al públic, que permet comprendre l’organització urbana, la vida i els rituals de la cultura romana.
Superem els Hostalets de Balenyà, i a Centelles ens elevem per sobre de la vall del Congost. Viatgem entre camps de conreu i mates de bosc, un espai delimitat per cingleres contundents i rotundes: són els cingles de Bertí.
Abandonem la carretera principal, per no saltar-nos Sant Miquel del Fai. El racó és, amb tota probabilitat, un dels més estètics i corprenedors de les comarques barcelonines. El 2017, la Diputació de Barcelona va adquirir aquest espai de més de 70 hectàrees, amb la voluntat de preservar-lo i posar-ne en valor el patrimoni natural i cultural. Sant Miquel del Fai és molt més que el monestir benedictí medieval. El racó sedueix per la barreja magistral d’elements: el conjunt monàstic, els cingles en què s’emmarca i un parell de salts d’aigua — el del Rossinyol i el del Tenes— que es precipiten al buit. En l’actualitat, el recinte es troba temporalment tancat per reformes.
Desemboquem a Sant Feliu de Codines, sorollós, agitat i concorregut durant els caps de setmana. La quantitat d’establiments permet deduir que és la població que capitaneja la zona. Des d’ací, enfilem els passos cap al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Sant Llorenç Savall serpenteja pels vessants abruptes d’aquest laberint montuós. I arribem a Gallifa, documentada fa més de mil anys, la qual es manté a recer dels cingles de Sant Sadurní. Quatre ermites romàniques i un castell medieval en confirmen l’antiguitat.
Km 153. Sant Llorenç Savall. Una desena de quilòmetres enllà apareix Sant Llorenç Savall, enclotat, al peu del riu Ripoll. Igual que Sant Feliu de Codines, el poble s’anima durant els caps de setmana i els dies festius. Sant Llorenç és la porta oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. De la quantitat d’excursions, l’ascensió al Montcau és un imprescindible. Però si no esteu avesats a caminar, penetreu en vehicle a la vall d’Horta fins al Marquet de les Roques, un casalot de caire historicista, un punt fantasiós, que contrasta amb els contraforts minerals, austers, que l’envolten.
Ja que hi som, rodegem pel nord aquestes muntanyes; és la millor manera d’accedir a Mura. El poblet ostenta una petrificació en carrers, carrerons i façanes, que sembla haver congelat el temps. La incursió ens retorna inevitablement a l’edat mitjana, a l’època de construcció de l’església de Sant Martí, d’estil romànic. A més, Mura és un dels municipis amb més punts d’interès geològic de l’anomenat Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya central.
De l’immens cabal d’aigua que arrossegà sediments fa 40 milions d’anys, resten les formes capricioses del conglomerat, a través de les quals la carretera ascendeix al coll d’Estenalles, pas estratègic i divisòria entre el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. L’afluència de públic a Estenalles en dies festius denota l’atracció del lloc per a la pràctica del senderisme o la contemplació d’aquest espectacle rocós, coronat pel monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
De baixada, freguem Matadepera i fem parada a Terrassa. Entre molts altres elements, la vila destaca pel seu llegat industrial. És evident que hom no pot ignorar els seus orígens, de quan Terrassa era l’Ègara romana i, abans i tot, l’Egosa ibèrica. Però la ciutat va ser punta de llança en el procés de canvi productiu a Catalunya: vapors, magatzems, fàbriques o habitatges, a més de teatres i casinos de finals de segle XIX i principis del XX, poblen els carrers de la vila i són motiu suficient per a retre-hi visita. I, com no, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), ubicat al Vapor Aymerich, Amat i Jover, una antiga fàbrica tèxtil i un dels principals exponents de l’arquitectura industrial modernista a Catalunya.
Km 209. Caldes de Montbui. Poc queda ja d’aquest viatge. Pels contraforts del massís de Sant Llorenç del Munt, assolim Caldes de Montbui. Igual que la Garriga, Caldes s’ha fet un nom gràcies a les seues aigües termals i n’ha fet l’element identitari. El nom ho diu tot, i en llatí encara més: Aquae Calidae. El topònim ha generat, tanmateix, controvèrsia i una certa rivalitat a l’hora d’atribuir-se’l entre la Caldes que ens ocupa i Caldes de Malavella. En qualsevol cas, la temperatura calida de l’aigua no enganya: poseu la mà, si goseu, a la font del Lleó, que raja a 70 graus; i visiteu les termes romanes i el museu Thermalia que, a banda de ser centre d’art, aporta informacions sobre el termalisme; i els balnearis i safarejos, altres dels espais aquàtics indefugibles.
Ara sí, el viatge toca a la seua fi. El periple per les terres d’interior de la marca Costa Barcelona ha estat intens, muntanyós, rebregat. De nou a Granollers, el recés ens serà ben merescut.