Km 10. La Garriga. Paral·lels al Congost, tot remuntant el seu curs, aviat assolim la Garriga. Resulta inevitable dissociar la població de la seua tradició termal, regada per les aigües calentes que brollen a 60 graus i que van conformar-ne el nucli de la població en temps antics. La vil·la romana de Can Terrers —i els seus banys—, una de les més importants a Catalunya, delata el seu origen. Si bé, l’aigua calenta ha estat aprofitada al llarg de la història, seria a cavall dels segles XIX i XX quan la burgesia barcelonina i la febre de l’estiueig posarien en voga aquest recurs natural. El termalisme modern —igual que l’estiueig a poblacions com Viladrau o Camprodon— ha deixat a la Garriga una quantitat ingent d’obres d’estil modernista i noucentista, de caràcter eminentment urbà, però exportat a entorns rurals i de muntanya. Per tal de no perdre’s cap mostra d’aquest patrimoni, feu la Ruta pel Modernisme d’Estiueig que ha dissenyat l’Ajuntament de la Garriga.
Voregem el contrafort meridional del massís del Montseny per la carretera BV-5107, que ens permet connectar amb Cànoves, tot passant per Samalús, que forma municipi amb el primer. L’asfalt dibuixa a la perfecció la divisòria entre la muntanya i un espai agrícola de cota baixa. La carretera és estreta, tranquil·la, sensiblement elevada, suficient perquè es desplegue als nostres peus la plana de conreus. Hi abunda el cereal i, també, alguna mostra d’olivera i d’ametler.
Cànoves és una de les portes del Montseny. Des del poble, una pista mena al pantà de Vallforners, contingut i entaforat entre l’alzinar infranquejable i els vessants que s’eleven cap al cel. Els camins circumdants deparen passejades plaents, però assolir la part superior d’aquesta geografia —el pla de la Calma, el Sui...— imposa una empresa exigent i reservada a l’individu avesat a trescar.
Per tal de penetrar de ple en el massís del Montseny, decidim posar rumb a Sant Celoni. De camí, toquem Sant Pere de Vilamajor i Sant Antoni de Vilamajor, i desemboquem en la carretera C-35. Uns quilòmetres abans de Sant Celoni, podríem enfilar —però no ho farem— la carretera de Collformic: travessa Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i el poble del Montseny —hi arribarem per una altra via—, per a deixar-nos al peu del cim del Matagalls. Optem, des de Sant Celoni, dirigir-nos a Santa Fe de Montseny. La raó és clara: hi ha el Centre d’Informació del Parc Natural del Montseny i, a més, el lloc representa una base excel·lent d’excursions per a tots els nivells. La carretera que hi mena guanya altitud progressivament, entre l’alzinar perseverant i una agricultura que és substituïda per l’aprofitament silvícola. Masies aïllades permeten imaginar com s’hi devia donar la vida fa tan sols mig segle.
Una vintena de quilòmetres i mil metres de desnivell ens separen del nostre objectiu. A mesura que ascendim, la carretera es regira, s’aprima i s’opera un canvi perceptible en la vegetació. Santa Fe de Montseny es troba al vessant septentrional del massís, protegit per una extensa fageda, ombrívola i caduca. Per sobre dels nostres caps, s’eleven el turó de l’Home i les Agudes, dos dels principals cims, junt amb el Matagalls, que coronen aquestes muntanyes.
El Centre d’Informació del Parc Natural posa a l’abast del visitant els detalls necessaris per a explorar i valorar aquest entorn, el qual és, a més, Reserva de la Biosfera de la UNESCO.
Decidim circumval·lar el Montseny i ens dirigim cap a la seua cara meridional, de nou eixuta i mediterrània. L’asfalt que ens ho permet llueix una estretor excessiva que dificulta puntualment el pas de dos vehicles. El poble del Montseny acull el turista al grapat de terrasses que poblen la seua placeta arbrada. El racó és encantador, fresc i equilibrat, amb el petit edifici consistorial i l’església de Sant Julià, romànica, però amb una intervenció a mitjan segle XVIII.
Seguim la carretera cap a Collformic, que s’enfila impertorbablement, amb alguns revolts arriscats que torpedinen el turista amb perspectives vertiginoses. I coronem el port, a més de 1.000 metres d’altitud. Podrem aparcar-hi, perquè la bellesa del lloc imposa una caminada. D’una banda, una pista penetra en l’anomenat Pla de la Calma, una extensió erma, d’orografia suau i exposada a les inclemències. En sentit oposat, un camí de muntanya, costerut i abrupte, és la via més directa fins al cim del Matagalls. Arrodonida i pelada, la muntanya és coronada per una creu de proporcions considerables en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer.
Des de Collformic, la carretera davalla cap a Seva. Uns quilòmetres abans, però, haurem travessat el Brull. Del nucli de població —un disseminat de masies— els únics elements visibles a peu de carretera són l’ajuntament i l’església romànica de Sant Martí, tots dos construïts amb pedra sorrenca vermella. Si decidiu aturar-vos-hi, feu una ullada, també, a les anomenades muralles del Montgròs, que tancaven un important recinte fortificat dels ausetans.