A vegades són petites coses el que fa que algú s’enfonsi. Quan la japonesa Eriko Kobayashi va robar un bric de caldo en un supermercat, es va sentir més indigna que mai. Tenia 21 anys. Vivia sola a la capital, Tòquio, i treballava fins a l’extenuació en una empresa que li pagava un sou amb el qual amb prou feines podia subsistir. Només menjava arròs amb salsa de soia, perquè era barat.
Un dia, tornant de la feina, va veure el bric al supermercat, se’l va ficar a la bossa i va sortir de l’establiment sense pagar. Un cop a casa, es va avergonyir del que havia fet. A la llibreta d’estalvis només li quedaven mil iens, uns set euros. La seva mare li va dir per telèfon: “No et puc donar res més”. Aquell vespre va intentar treure’s la vida per primera vegada.
A Eriko Kobayashi li hauria agradat que en aquell moment algú l’hagués ajudat a trobar una altra vida. Ara té 43 anys, és una dona de cara arrodonida i porta uns cabells negres que li cauen llisos damunt les espatlles. En l’entrevista que li fem per Skype parla tranquil·lament sobre els seus problemes psicològics amb una franquesa que és infreqüent a l’Àsia oriental. Fins i tot riu quan explica que més tard es va disculpar al supermercat.
La història de patiment de Kobayashi comença a l’escola. Explica que durant anys va ser víctima d’abusos. Va començar una teràpia. Quan es va emancipar, es va poder escapar de casa dels pares. Primer es va sentir alliberada. Però les penúries financeres a Tòquio són aclaparadores, com també el sentiment de tenir-ne un la culpa. Després del seu primer intent de suïcidi, Kobayashi va ser internada a l’hospital. Quan es va despertar, al cap de tres dies, el primer que va sentir va ser decepció. Pel fet d’haver de continuar vivint.
A Kobayashi l’espanta que avui dia hi hagi més japoneses que mai que estan tan desesperades com ho va estar ella en aquell moment. I que, pel que sembla, se les ajudi tan poc.
Les crisis econòmiques i altres catàstrofes han provocat que pugessin reiteradament els índexs de suïcidis al Japó. Però mai havia estat tan gran l’augment com des que va començar la crisi del coronavirus, sobretot entre les dones més joves. El 2020 l’índex de suïcidis de les japoneses d’entre 20 i 29 anys va ser prop d’una cinquena part superior a l’any anterior. En uns quants mesos fins i tot es va doblar.
Més dramàtica encara és l’evolució al país veí. Corea del Sud lidera una estadística espantosa: en cap altre país de l’OCDE se suïciden més ciutadanes i ciutadans que allà. El 2018, 26,6 persones per cada 100.000 habitants van morir per suïcidi, gairebé dues vegades i mitja més que a Alemanya. En la primera meitat del 2020, l’índex entre les joves sud-coreanes va augmentar un 43%. A la capital, Seül, se les considera el grup amb el risc més alt de suïcidi.
¿Com és que la pandèmia ha provocat una crisi tan forta en les dones del Japó i Corea del Sud, precisament dos països que semblava que havien controlat bé l’esclat del coronavirus? Les xifres de contagis s’han mantingut relativament baixes tant al Japó com a Corea del Sud, i en aquests països no s’han imposat confinaments estrictes com a Europa. L’any 2020, al Japó van morir 3.292 persones de coronavirus. Però, en canvi, van suïcidar-se més del doble de dones. A Corea del Sud, cada mes es van provocar la mort de mitjana mil persones, gairebé tantes com les que van morir de COVID i amb COVID al llarg de tot l’any.
Cada suïcidi reflecteix la desesperació d’una dona concreta. Però la pandèmia sembla que agreuja la misèria d’una generació que cada cop veu menys perspectives. Al Japó i a Corea del Sud estudiants, treballadores, mares i fins i tot alumnes d’escoles senten un profund esgotament.
En aquests països, unes economies modernes xoquen amb els rols tradicionals, sovint sufocants, i amb els costums. Per més avançats que siguin el Japó i Corea del Sud en àmbits com la digitalització, sovint els valors que imperen en empreses i famílies són conservadors i patriarcals. Sovint les dones encara no són tractades de manera equitativa.
En cap altre país industrialitzat hi ha tan poques dones directives i una diferència salarial tan gran entre sexes com al Japó i Corea del Sud. En cap altre lloc són pitjors les condicions laborals per a les dones.
Quan a causa de la pandèmia van tancar negocis i moltes empreses van haver de renunciar a part de la plantilla, les dones van ser les primeres de perdre la feina. En tots dos països, prop de la meitat de les dones treballen en feines no regulars: sovint tenen llocs de treball temporals i la feina està mal pagada. El comerç minorista, la restauració i el turisme, que donen feina a moltes dones, han estat dels sectors més perjudicats per la crisi del coronavirus. Desenes de milers de sud-coreanes de menys de 30 anys van ser acomiadades durant la primera onada de la pandèmia, a la primavera del 2020. Moltes d’elles viuen soles i temen per la seva subsistència.
Per a Kobayashi el sentiment d’angoixa va tornar amb la crisi del coronavirus. Li van retallar el sou i va tenir por de tornar a caure en la pobresa. “De sobte ja no veia la llum al final del túnel”, diu. “Quan ens sobrevé una cosa com aquesta, nosaltres, les dones, ens adonem de la posició de feblesa que tenim. Però la nostra misèria no preocupa a ningú”.
A causa de l’alt índex de suïcidis entre les dones, hi ha qui parla d’una “massacre silenciosa”, que també inclou mares. En la majoria de casos, les japoneses i les sud-coreanes s’han d’encarregar soles de les feines de casa i de l’atenció de fills i avis. Quan van tancar les escoles, moltes mares van haver de deixar la feina.
Per a Kobayashi, la seva feina en el departament d’administració d’una ONG és més que una feina. Per a ella és important el contacte amb els companys; però, a més, guanya els seus propis diners i això li dona confiança en ella mateixa. Kobayashi sap què significa estar aïllada socialment.
Durant anys va viure d’ajudes socials. De dia anava a teràpia i tenia pocs amics. En alguns períodes es prenia trenta medicaments diferents al dia, que la deixaven tan atuïda que a penes podia posar-se dreta. Volia canviar de vida, però no sabia com podia fer-ho. A 32 anys va tornar a intentar suïcidar-se. Era la quarta vegada.
Avui, onze anys després, al costat de l’escriptori de Kobayashi hi ha apilats els llibres que ha escrit sobre les seves experiències. També ha dibuixat mangues, que ha anomenat “diaris del meu fracàs quotidià”. En una de les imatges, una ombra blava s’inclina sobre la jove Eriko. L’ombra li diu a cau d’orella: “Valdria més que no haguessis nascut”. És un món tan virolat com commovedor. I és la seva manera de donar veu a aquells que, si no, no serien mai escoltats.
Al Japó encara ara moltes persones busquen la culpa dels seus problemes en ells mateixos. I a Corea del Sud passa si fa no fa el mateix. Les depressions es consideren una feblesa; una cosa que un ha de resoldre pel seu compte. Però Kobayashi voldria animar les dones joves a buscar ajuda i a no sentir això com una deshonra.
El fet que persones com ella comencin a gestionar més obertament les seves afeccions psicològiques és una mostra d’un canvi lent. Uns quants músics sud-coreans van iniciar l’any passat una aturada professional per posar-se en tractament. Per a milions de fans són models a seguir, ja que grans discogràfiques els entrenen perquè irradiïn una imatge de perfecció. I ara justament ells fan públiques les seves esquerdes. D’atacs de pànic, de trastorns d’ansietat i de depressions en parlen sobretot aquells que han crescut als EUA, on sí que es parla de salut mental. Mostrar-se vulnerable continua sent un risc al Japó i Corea del Sud, especialment per a les dones.
La cantant Sulli era una de les poques estrelles femenines que expressaven la seva opinió. L’artista parlava d’ella i de les seves necessitats, amb la qual cosa s’escapava de les convencions de l’Àsia oriental. Comentava els seus problemes psicològics i com l’afectaven els missatges negatius a internet. Per a moltes joves sud-coreanes Sulli és una dona que volia ser lliure i que, per això, rebia mostres d’odi. I finalment, això la va enfonsar. El 2019 va suïcidar-se.
La seva mort va commocionar tant el país que mesos després les noies que trucaven al telèfon de prevenció del suïcidi de Seül encara parlaven d’ella. El suïcidi de Sulli va tenir conseqüències fatals. Perquè sovint els suïcidis d’estrelles i les notícies que en parlen desencadenen un “efecte d’imitació”. La psicòloga sud-coreana Suh Sooyeon ha investigat científicament aquest aspecte amb companys experts: com més famosa és la difunta, més persones se suïciden posteriorment.
Quan l’actriu japonesa Yuko Takeuchi es va treure la vida, el nombre de suïcidis femenins al seu país va augmentar dràsticament. L’octubre del 2020 es van matar prop del doble de japoneses que el mateix mes de l’any anterior.
Per això a Suh la preocupa encara més que a l’Àsia oriental els suïcidis a vegades transcendeixin a l’opinió pública. Després de la mort de l’alcalde de Seül el juliol de l’any passat, el batlle va ser glorificat als mitjans i per altres dignataris. Els problemes, diu Suh, van quedar en segon terme. “Per a la gent amb ideacions suïcides això és perillós. Si estrelles suposadament perfectes i polítics d’èxit posen fi a la seva vida, a aquestes persones els sembla que la seva pròpia vida és molt inútil”.
Yang Hoe-lim, de 33 anys, experimenta gairebé cada dia què significa això. Aquest tècnic d’emergències fa quatre anys que treu gent del riu Han a Seül. En una taula que tenen a la central de salvament del barri de Yeouido hi ha anotades les intervencions a les quals ell i els seus companys de feina han participat. L’any passat van fer 218 sortides perquè una persona s’havia tret la vida o ho havia intentat. Suposa un increment d’un 30%.
A la paret de la central centellegen imatges de desenes de càmeres de vigilància. Només al pont de Mapo hi ha instal·lades 52 càmeres. El pont té la mala fama de ser un lloc habitual des del qual la gent es llança a la mort. Una tarda assolellada de primavera deambulen per aquí molts passants. “Reconeixes la gent per la manera de caminar”, diu un dels membres de l’equip de Yang. “Els que ja no troben sentit a la vida caminen diferent; se’ls veu perduts”. Els tècnics observen una noia que fa uns quants minuts que mira l’aigua fixament; després un home que sembla que prengui mides de la barana. Aquesta tarda arriben unes quantes trucades d’emergència des del pont de Mapo. Més tard Yang és al moll de la central; el seu vestit de busseig degota penjat d’un ganxo. Ha rescatat un home que havia saltat des del pont i que l’aigua arrossegava riu avall. L’han hagut de reanimar diverses vegades. Yang no sap si se’n sortirà.
De mitjana, Yang viu 3,5 intents de suïcidi per dia en el seu tram. Com se suporta una cosa com aquesta? Yang dubta. “Al principi era complicat”, confessa. “Però un s’hi acostuma. Quan em tiro a l’aigua només penso en una cosa: salvar aquella persona”. Una vegada al mes els companys tècnics es troben amb un psicòleg.
Fa uns quants anys el municipi de Seül va intentar anomenar el pont de Mapo “pont de la vida”. Es van instal·lar missatges d’ànim a les baranes, com ara: “Ves a trobar la persona que enyores” o “El millor de la vida encara està per arribar”. Però allò només va contribuir a fer més conegut el pont.
Ara la ciutat aposta per la tecnologia i les barreres. Les baranes es van elevar fins als dos metres i mig i s’hi van col·locar sensors. Als dinou ponts de Seül hi ha instal·lats 74 telèfons d’emergència per a possibles suïcides. Fa tres anys allà sobre el pont hi va haver un amic de Yang. Però el noi va despenjar el telèfon. Precisament al seu barri. Yang no troba les paraules. No és fàcil explicar una cosa així, encara que la visquis cada dia. “Jo sabia que ell tenia problemes. Però no m’hauria imaginat mai que la cosa arribaria tan lluny”.
Els missatges d’ànim del pont de Mapo van ser retirats després que l’alcalde, que havia iniciat el projecte, es va suïcidar. “Està bé que ara tinguem tota aquesta tecnologia”, diu un company més gran de Yang. “Però com podem evitar que el jovent vingui fins a la barana?”.
Tant Corea del Sud com el Japó han posat en marxa amplis programes de prevenció durant els últims deu anys. En aquest període, el nombre de suïcidis s’ha reduït. Justament per això molts experts estan especialment alarmats, perquè ha tornat a augmentar amb la crisi del coronavirus.
Amb campanyes públiques els governs intenten desfer el tabú de les malalties psicològiques. S’imparteix formació a treballadors socials i professors i se’ls sensibilitza. A Corea del Sud, aquest any es preveu que als municipis rebin formació desenes de milers de gatekeepers (‘guardians’) addicionals, que han d’ajudar els que estan en risc de suïcidar-se de manera precoç. Al febrer el Japó va nomenar un “ministre de la soledat”, que s’ha d’ocupar dels que enmig de la pandèmia se senten aïllats. S’han reforçat, a més, les ofertes per xarxes socials i grups de xat.
Tanmateix, calen més assessores als números d’atenció i també, com diuen des del centre de prevenció del suïcidi de la ciutat de Seül, més recursos per reforçar la participació a les escoles. Els suïcidis de noies adolescents al Japó i Corea del Sud fa anys que van a més. Als instituts circulen constantment vídeos que enalteixen el suïcidi. Però, com diu afligit un alt funcionari, “el govern, en general, no té cap interès pel jovent”.
Això és especialment cert, creu Shin Ji-hye, en el cas de les dones joves. “És com si nosaltres i les nostres necessitats no existíssim”. La sud-coreana Shin, de 33 anys, l’any passat va fundar el seu propi partit, que advoca per una renda bàsica i pels drets de les dones i de les minories.
Quan conversa amb responsables polítics sovint és l’única dona. En parlar amb ella, els polítics homes sovint substitueixen les fórmules de cortesia que exigeix el coreà per un discurs amb aire de menyspreu. Quan ella vol parlar de qüestions com l’avortament, qualifiquen el tema de “poc important”. A l’abril, quan es va presentar a les eleccions a l’alcaldia de Seül, els seus cartells electorals van aparèixer estripats. I a les xarxes socials rep insults sexistes.
Shin entén la ràbia i la frustració de les dones joves al Japó i a Corea del Sud, que a l’escola i a la universitat se les empeny a obtenir uns resultats excel·lents, però a qui després se’ls nega moltes oportunitats pel sol fet de ser dones. “Al nostre voltant hi ha un mur de discriminació i violència sexual que no podem enderrocar”. Moltes dones li expliquen que han estat assetjades a la feina. D’altres han estat gravades d’amagat en vestidors i després les imatges han acabat a internet. Els autors dels fets no han hagut de fer front a penes gaire dures.
Molta gent no vol entendre com de desesperades estan avui dia les dones joves, diu Shin. L’alt índex de suïcidis no la sorprèn. “Les dones que tenen problemes psicològics són tingudes per dèbils. Però una cosa com aquesta té les seves causes. La nostra societat es nega a reconèixer-ho”.
La pandèmia, creu la politòloga Michiko Ueda, de la Universitat Waseda de Tòquio, “posa al descobert tots els problemes que tenim com a societat. La pandèmia ha afectat els més febles; els que viuen precàriament i els que no estan bé psicològicament. La pandèmia l’acabarem vencent, però les seves conseqüències econòmiques i socials ens tindran ocupats més temps”. Ueda és considerada una de les expertes de primer nivell al Japó sobre el suïcidi. Almenys la crisi potser haurà servit –aquesta és l’esperança de Ueda– perquè es dediqui més atenció a la salut mental.
A Eriko Kobayashi li agradaria contribuir-hi amb les seves experiències. “Tot el que he viscut forma part de mi. Les meves cicatrius em pertanyen”, afirma. A ella li agradaria que les dones joves no perdessin l’esperança que les coses poden millorar. Perquè a Kobayashi la crisi del coronavirus li ha servit perquè ella i el seu company decidissin anar-se’n a viure junts. I a més, li han tornat a apujar el sou. “Amb 43 anys”, diu, “soc més feliç que mai”.
Traducció d’Arnau Figueras