-Com es va implicar vostè en el Moviment 15-M?
-En aquella època, la meva companya –la Marta Sibina– i jo fèiem la revista Cafè amb llet mentre anàvem seguint tot el que s’hi coïa. La setmana abans havíem publicat en portada que hi hauria una manifestació. Recordo que, en aquell moment, la del 15 de maig era només això, una manifestació. I des de la revista ens en vam fer ressò. Aquell 15 de maig de 2011 vam anar a la manifestació a Barcelona, i cal dir que no era especialment gran. És important dir-ho: allò va ser una manifestació que se’ns va anar de les mans. Va ser un fet espontani. Quan estàvem allà, en les hores següents recordo que alguns van proposar d’aprofitar que nosaltres fèiem una revista per imprimir 20.000 còpies amb els vuit punts de Democràcia Real Ja. A l’endemà ens vam presentar a Plaça Catalunya i tothom es va posar a repartir aquells fulls. Hi havia la sensació que no manava ningú: cadascú aportava el que podia aportar. Allò era una cosa feta per la gent i per a la gent. I això em va impactar molt.
-I si cadascú aportava el que podia, vostè personalment què va aportar?
-El 15-M va sorgir a partir d’una manifestació. I com deia, allà cadascú aportava el que podia. Per això, si em permet, és més important què em va aportar a mi el 15-M que què hi vaig poder aportar jo. Jo tenia la sensació que anava allà a aprendre. La gent no anava tant a queixar-se, que és al que solen anar a les manifestacions, com a pensar en què es podia fer per canviar les coses. Va ser una experiència molt enriquidora per mi. Fins llavors no havia tingut una trajectòria militant molt marcada. Encara soc deutor d’aquell aprenentatge.
-Quin aprenentatge?
-Ara existeixen les xarxes socials i tots aquests canals de comunicació, però quan en aquell moment anàvem a les places a escoltar allò que no s’escoltava els mitjans, llavors fèiem l’aprenentatge d’uns discursos que encara no ens havíem arribat. Per posar-te un exemple, la primera vegada que jo vaig escoltar a l’Arcadi Oliveres va ser en una d’aquelles places. Ara han passat deu anys i és fàcil perdre la perspectiva, però en aquell moment el rei Joan Carles I encara era intocable, a les televisions mai no s’havia parlat de l’IBEX-35... Era un país completament diferent. Anar a una plaça a escoltar coses que intuíem però que no sabíem genera un aprenentatge molt enriquidor. Podíem tenir idees, aprendre amb llibres, però el fet de compartir l’aprenentatge a les places era molt pràctic. I alhora, hi havia la sensació que si no ho fèiem nosaltres no ho faria ningú: les manifestacions, els manifestos, l’arribada del 15-M als pobles... A Breda (Selva), el municipi en què jo visc, ens vam reunir una gent de manera paral·lela al 15-M que vam ocupar el Centre d’Atenció Primària perquè no el tanquessin, per exemple. Per tant, l’aprenentatge de compartir informació i el propòsit d’organitzar-nos van ser fonamentals.
-En quin moment aquestes pràctiques comencen a perdre’s i tota l’ebullició inicial comença a esvair-se?
-Tinc la sensació que res no es va apaivagar. Qualsevol moviment o qualsevol esdeveniment provoca que la gent adquireixi una consciència que fins llavors no hi era. I la presa de consciència no té volta enrere. Molta de la gent que jo vaig conèixer en aquell moment, igual que jo mateix, vivia la seva primera experiència de politització profunda. I des de llavors no han parat. Igual que jo mateix. Per això, el 15-M, com a moviment identificable, va decaure. Però tota aquella consciència que va néixer ha continuat. Els moviments amb ànim emancipador, independentment com evolucionin, deixen una presa de consciència. Ara, la translació política de l’exemple concret és una altra cosa. Hi va haver un intent de donar traducció política i institucional al 15-M. Així van sorgir partits com ara Podem o En Comú, organitzacions polítiques que neixen gràcies a aquesta presa de consciència. El meu cas personal, de fet, és aquest. I crec que podem dir que aquesta articulació està acabada.
-Explique’s.
-Jo crec que era necessari l’intent d’articular políticament i institucional aquest moviment. Calia traduir la nova consciència en una proposta política. Crec que això ha fracassat i que d’allò no en queda res. Per la meva banda faig autocrítica, perquè els que vam intentar fer aquesta passa no vam saber transformar-lo en una cosa útil.
-En un principi l’èxit de la proposta va ser evident: Podem i les coalicions dominades per aquest partit van obtenir molts bons resultats electorals el 2014, el 2015 i el 2016.
-I tant. Més de setanta diputats al Congrés, alcaldies a Barcelona i Madrid... Sempre he tingut molt clar que una cosa era el 15-M i una altra tot això, però és evident que hi ha una continuïtat entre els dos fenòmens. I crec que s’havia de fer una traducció política d’això, de la mateixa manera que l’independentisme havia de comptar amb la CUP perquè interactués en aquest espai. Però es va fer malament. Es va malbaratar tota aquella força. Perquè amb més de setanta diputats al Congrés, amb alcaldies tan importants i amb onze diputats al Parlament –pocs, però amb propostes interessants– hi havia molta més força. Hi ha una qüestió que ens permet detectar en quin moment cau tot això. El moviment 15-M tenia una qüestió central i fonamental, un missatge molt convincent: ja no ens creiem el bipartidisme ni el sistema emanat de la Transició. El 15-M va ser un moviment que va impugnar totalment aquest sistema. «No els votis», deien les pancartes. Tota una sèrie de gent que no s’havia sentit interpel·lada per aquesta oferta bipartidista, i que sí que sentia la duresa de la crisi, va pensar que havia trobat un instrument diferent que trencava amb tot allò. Però quan Podem, En Comú i la resta d’aquests nous partits pacta amb el PSOE o amb el PSC sense la més mínima autocrítica, tot s’acaba. Quan Ada Colau es veu presonera del PSC per seguir governant i quan Pablo Iglesias decideix fer de crossa del PSOE, és llavors quan es tanca l’arc que s’havia obert. No vull dir que és aquí on acaba el 15-M, perquè no és així. Aquella consciència va donar ales a molta gent per implicar-se en política. Però aquesta iniciativa es tanca quan En Comú i Podem decideixen convertir-se en crosses del PSC i del PSOE. Que potser s’havia d’intentar? Potser sí. Si sé quina alternativa hi havia a fer això? No ho sé. Però amb més de setanta diputats potser s’hauria d’haver intentat fer alguna cosa distinta a una proposició no de llei, a fer una roda de premsa per mirar d’aconseguir col·locar un titular... Calia fer una cosa distinta basada en dos eslògans: que el PP i el PSOE eren la mateixa merda i que les institucions estaven molt lluny de representar la ciutadania. Que entressin diputats amb rastes al Congrés estava molt bé, però calia una impugnació més profunda. I com que això no va arribar, només va quedar l’opció de fer de crossa dels socialistes. I això ja hem vist com acaba: Pablo Iglesias s’ha retirat de la política i a l’Ajuntament de Barcelona mana el PSC més dretà, reaccionari i partidari de la repressió que hi ha hagut mai. Tot va acabar quan es va trencar amb els principis fundacionals del 15-M.
-I què pensa que hauria d’haver fet En Comú, Podem i els partits sorgits del 15-M per democratitzar les institucions on tenien representació?
-En el cas de Catalunya, que és el que millor conec, un dels grans debats que hi havia quan tot això s’estava creant, quan Podem i els comuns agafaven cos, era què fèiem amb Iniciativa. Què fèiem amb aquella esquerra que no podíem posar en el sac del PSOE i del PP i que, alhora, era una esquerra que mai no ens havia interpel·lat. Jo recordo a les discussions de dir: tirem milles, fem assemblees, xafem el carrer i, d’altra banda, pactem amb Iniciativa. Alguns deien que s’havia de fer així perquè Iniciativa tenia els drets televisius de campanya electoral. Això es va plantejar tant en les eleccions municipals que va guanyar Ada Colau com en les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015. El discurs era: pactem amb ells, però continuem fent les coses a la nostra manera –al carrer, amb assemblees, etc. Però va passar exactament el contrari. I avui Catalunya en Comú és exactament el mateix que Iniciativa. La mateixa Iniciativa que no es podia posar en el sac del PP i del PSOE, però també la mateixa esquerra que no donava eines a la gent que volia protestar. I per això va sorgir el 15-M. Quan en un espai hi ha gent que treu la seva força d’una acció política tan diferent a la de l’esquerra tradicional, i després es troba que els seus representants van als parlaments a fer propostes de resolució que no serveixen per res, a pidolar un titular a la premsa... Això evidencia que no han canviat les coses. Per això avui estem igual que abans del 15-M.
-I què queda, doncs, del 15-M?
-La consciència que la gent pugui haver agafat. Fixi’s: jo em vaig apuntar a Podem quan en un dels seus primers punts del manifest fundacional es parlava de processos constituents i de referèndum a Catalunya...
-Potser el procés, o millor dit l’1 d’octubre, va marcar un abans i un després, també, en els partits sorgits arran del 15-M.
-El dret dels catalans a l’autodeterminació és molt important per a molta gent a Catalunya. Per a mi també. I Podem venia dient des de la seva fundació que això era irrenunciable. Però llavors, en el context de l’1 d’octubre, van sorgir moltes batalles amb Podemos a Madrid. Una d’aquestes va ser quan nosaltres, com a Podem Catalunya, vam deixar clar que participaríem en el referèndum, i Pablo Iglesias va sortir dient que si ell fos català no hi votaria. És llavors quan penses que si els hereus del 15-M renuncien als seus principis fundacionals, la derrota ha arribat. I la derrota ha estat total.
-Torne a la pregunta anterior, que ha quedat inacabada. Què queda, doncs, del 15-M?
-Crec que queda la consciència de tanta i tanta gent. Això no es pot esborrar. La societat va canviar. Els intents d’articular la política no van reeixir, però moltíssima gent va prendre consciència, i això no té marxa enrere. I d’altra banda, queda l’aprenentatge que la gent pot canviar les coses, que des de les places es pot marcar l’agenda política. És el mateix aprenentatge que ens deixa l’1 d’octubre. Jo sempre he comparat molt les dues dates. L’aprenentatge, per tant, és que ho podem tornar a fer. Que podem tornar a trencar la dinàmica, però que amb trencar-la no hi ha prou: cal mantenir la fermesa i no caure en els mateixos errors.