En només sis anys d’existència a les Corts valencianes, Ciutadans ja acumula cinc síndics parlamentaris. Amb el grup taronja, l’avorriment no hi té cabuda. Com si foren integrants d’un muntatge circense, els seus portaveus són sinònim d’espectacle.
Carolina Punset, la primera síndica i més hippie amb diferència, va fer de trapezista així que va córrer la llista europea i va poder emigrar, d’un bot, a la cosmopolita Brussel·les. Alexis Marí, que va substituir-la a València, era un contorsionista dels bons: deixava entreveure que liderava una formació de la dreta però pactava tant com podia amb les de l’esquerra. I quan ell va marxar, el trident que va agafar el control del grup —Emilio Argüeso, Emigdio Tormo i Juan Córdoba— va treure’s de la cistella Mari Carmen Sánchez en un truc de màgia antològic. Ni ella no sap, a hores d’ara, com va acabar de síndica.
No obstant, qui ha representat el número més sorprenent de tots és Toni Cantó. I és que l’artista, que ja atresorava experiència com a escapista, ha fugit de les Corts per tractar de presentar-se a la llista madrilenya del PP —un partit del qual havia malparlat molt— en una actuació que hauria estat aplaudida, fins i tot, pel gran Houdini.
El buit deixat per Cantó l’ocupa, des de mitjans de març, una persona sense experiència en la política. S’anomena Ruth Merino, és tècnica d’hisenda i fa d’equilibrista. D’una banda, tracta de sobreviure en un grup profundament dividit entre els que —com ella— se sentien a gust amb l’anterior síndic i els que —la majoria— s’hi sentien bandejats. De l’altra, en cada intervenció s’esforça a remarcar la posició de “centre” del seu partit. I no cau d’aquesta corda ni que bufe el vent.
En efecte, a l’escala ideològica de l’1 al 10, Merino se situa tot just en el mig. “Exactament en el 5, encara que abans, per la meua formació professional, eminentment econòmica, em trobava més a prop de la dreta, m’assimilava més al PP… Aleshores estava en el 6”, diu.
Això sí, mai no va plantejar-se militar en el partit de la gavina. “Sempre he tingut una mirada més oberta que el PP en matèria de drets, més en la línia de l’esquerra”, explica. Siga com siga, és conscient de les dificultats d’autoproclamar-se de centre. El seu company Edmundo Bal en pot donar fe. Després d’un mes detallant-ne les bondats, s’ha quedat sense representació a l’Assemblea de Madrid.
“Encara que apostar pel centre siga tan arriscat, no s’ha de deixar d’intentar”, considera Merino. “Ací continuem amb els dos bàndols enfrontats, però val la pena recordar que la cultura del centre liberal té moltíssima tradició a Europa”. En la seua biografia de Twitter, de fet, es llegeix açò: “Lejos de las trincheras”.
En temps pretèrits, Merino va incloure ingredients variats en la seua dieta electoral. “Mai no he votat el PSOE, però sí Els Verds i UPyD, i en ocasions he optat per l’abstenció”, confessa.
Els seus orígens
Ruth Merino és la gran desconeguda en la primera línia política valenciana. Perquè hi acaba d’aterrar i perquè tampoc no ocupava grans responsabilitats a l’organigrama de Ciutadans.
Nascuda a Castelló, els orígens de la família es troben a Cantàbria, d’on són els seus pares. Va estudiar la carrera d’Economia a València, va treballar un any al departament de costos de les oficines que l’empresa Marie Claire té a la capital de la Plana i en un any va aconseguir aprovar l’oposició de tècnic d’hisenda estatal. Després de tres més destinada a Barcelona, va establir-se a València.
Passa molt de temps a Benicàssim, però en contra de la creença general, no coneix Toni Cantó d’allà. A l’actor va tractar-lo per primera vegada als actes de carrer —carpes, mercadets, etcètera— de la campanya electoral de 2016, en què era el número 1 per València al Congrés. Feia un any que Merino figurava inscrita a Cs.
“En primer lloc vaig fer-me’n simpatitzant; més tard vaig afiliar-m’hi”, explica. “No havia estat en política ni coneixia ningú que estiguera a Ciutadans, però va atreure’m el discurs d’Albert Rivera”. Per la seua preparació laboral, ràpidament van designar-la coordinadora del grup valencià d’experts en economia, hisenda i pressupostos, una funció des de la qual oferia suport a un altre tècnic d’hisenda, Vicente Ten, diputat al Congrés.
Què mou algú a demanar l’alta en un partit polític sense ni tan sols conèixer ningú allà dins? “La veritat és que la política mai no m’havia interessat especialment, però a poc a poc vaig sentir la necessitat d’implicar-me, pensava que podia ser una espècie de hobby i he acabat on he acabat”, somriu. Ni més ni menys que en el càrrec més important —el de més transcendència pública— dels més de 300 que té Ciutadans al País Valencià.
Cantó va proposar-li anar en un lloc capdavanter a la llista autonòmica i en passar els comicis del 28 d’abril de 2019 va designar-la síndica adjunta. Els prop de dos anys que Cantó s’ha mantingut a l’hemicicle, Merino ha estat la seua mà dreta. En canvi, des del seu adeu sobtat, la relació s’ha gelat bastant.
“Toni semblava de centre, perquè estava a Ciutadans... Potser qui ara és un altre és ell i no el partit. Em sembla molt evident que ha canviat”
Els últims dos mesos han parlat dues vegades a través de WhatsApp. La primera, dos dies després de la fugida sorpresa de Cantó. I la segona, una setmana més tard, quan va felicitar-la per haver-lo rellevat a la sindicatura del grup. La direcció estatal de Ciutadans va considerar que Merino —per la seua preparació i el seu perfil moderat, gens estrident— era la millor portaveu possible. “Pense que Toni hauria d’haver raonat molt millor les causes que van fer-lo abandonar el projecte de Ciutadans”, sosté ella girant la vista enrere. “Després de tants anys malparlant del PP, em va semblar incoherent que se n’anara amb Isabel Díaz Ayuso, que no deixa de ser el PP”.
El ben cert és que, massa vegades, el discurs de Cantó a la trona de les Corts ja s’havia allunyat dels paràmetres en què teòricament s’ha de moure una formació centrista. És o no és de centre, Cantó? Merino es limita a dir que “semblava que ho era, perquè estava al nostre partit… Potser qui ara és un altre és ell; diu que continua pensant el mateix, però em sembla molt evident que ha canviat”.
La relació amb el Botànic
I quina relació pretén establir Merino amb els grups del Botànic? El vot dels diputats de Cs és clau en les reformes de la llei electoral i d’À Punt, les quals exigeixen majories qualificades que només es podran assolir amb l’ajuda d’aquest partit. La setmana passada, quatre trànsfugues anunciaven que passaven a ser no adscrits i deixaven el grup amb 14 membres. Els que justament fan falta per aconseguir aquestes majories reforçades.
S’ho esperava? “D’alguna manera, sí, sobretot en algun dels casos. Encara que de feia temps hi havia rumors en aquesta direcció, tenia la sensació que alguns d’ells sí que s’hi trobaven a gust... Siga com siga, haurien d’haver tingut la dignitat de renunciar a l’acta de diputat”. A Merino, la “tebiesa” del PP davant aquests fets —ni Carlos Mazón, en una entrevista a la cadena SER, ni María José Català, en À Punt, no han volgut anomenar-los “trànsfugues” ni han considerat necessari que abandonen l’acta— li sembla del tot “interessada”. “No feia ni tres setmanes que el grup del PP va aprovar una iniciativa antitransfuguisme que condemnava de manera radical actuacions d’aquesta mena”, recorda.
Hi haurà més baixes en el que resta de legislatura? De rumors, n’hi continua havent. Ella espera que no, però “he estat assegurant que no tindríem baixes els últims dos mesos i ha succeït el que ha succeït”, explica resignada. “Ara com ara, els 14 diputats m’estan demostrant que no tenen pensat abandonar Ciutadans, i en algun cas m’ho han garantit expressament”, diu.
“A les Corts, sovint no saps on acaba el banc del PSPV i on comença el de Compromís, perquè fan discursos homologables”
Com a observadora, Merino percep “un PSPV més moderat i sensat que, no obstant, deixa arrossegar-se pels seus socis perquè els necessita”. “Malauradament, a les Corts, massa sovint no saps on acaba el banc del PSPV i on comença el de Compromís, perquè fan discursos homologables”, ironitza. “En moltes iniciatives —de televisió, indústria o hisenda, per exemple— el Botànic segueix el full de ruta català, el ‘Madrid ens roba’ i unes altres coses que han estat molt negatives.”
De qualsevol manera, Ruth Merino troba que la irrupció de la pandèmia “ha atenuat la influència de la part més perillosa del Botànic”, és a dir, de Compromís i Unides Podem. “Ara bé, si el Botànic continua en el poder més legislatures, serà un govern molt perillós”, subratlla.
Hi ha o no marge d’acord amb el Consell, doncs? Merino avança que el seu grup tornarà a involucrar-se a fons en la negociació pressupostària, tal com ella mateixa —en companyia del diputat Tony Woodward— ja va fer l’any passat. “En aquelles converses vam conèixer com funciona realment la maquinària d’un govern, vam tindre accés a tècnics molt bons, que treballaven bé i ens explicaven amb claredat què es podia fer i què no… Va ser una experiència molt gratificant.”
“Compromís, en petit comité, va admetre que la nostra proposta de reforma fiscal era molt positiva, van dir-nos que els agradava molt”
“Després de tantes setmanes negociant, l’abstenció als pressupostos em sabia a poca cosa, però vist amb perspectiva, vam fer el que tocava”, agrega. “La negativa de dues de les tres forces del Botànic a acceptar la nostra reforma fiscal no tenia ni cap ni peus”, recorda, “en un moment concret, mentre creuàvem taules de tipus i gravàmens, Compromís, en petit comité, va admetre que la nostra proposta era molt positiva, van dir-nos que els agradava molt”.
Es tractava d’una proposta que mantenia l’increment dels tipus alts que ja havia acordat el Botànic —amb les noves escales superiors de tributació—, alhora que introduïa lleugeres rebaixes a les rendes inferiors a 50.000 euros. “Nosaltres no hauríem apujat els impostos a ningú, però vam accedir a fer-ho a canvi d’alguna cessió en les rendes mitjanes i baixes que el Botànic, finalment, va preferir evitar.”
De la pandèmia al finançament
Pel que fa a la gestió de la pandèmia, Merino admet que el Botànic “ha fet coses bé”, entre les quals “l’arribada ràpida de mascaretes i d’equips de protecció individual per als sanitaris”, així com “les línies d’ajudes tan àmplies que va obrir l’Institut Valencià de Finances”.
Per contra, ha trobat a faltar més suport al sector de l’hostaleria, un dels més colpejats per la crisi del coronavirus. De fet, ella creu que els tancaments haurien d’haver sigut “més selectius, en funció del grau de contagis de cada zona”. També reclama les “dades objectives, sanitàries i científiques” que justifiquen el tancament total de bars i restaurants. “La corba del descens de contagis resulta cridanera, però amb una hostaleria controlada, amb els aforaments de les terrasses que tocava, la corba també hauria caigut molt”, apunta. “No hem d’oblidar que en la tercera onada, a penes set dies abans de tancar l’hostaleria, el president Puig va assegurar que aquest no era el problema.”
“Als gimnasos, els contagis eren de l’1% i també va decidir tancar-los”, lamenta. En aquest sentit, Merino avala la política del Govern madrileny quant al manteniment de l’activitat hostalera i cultural. “Ací van inclinar-se per un tancament dràstic que ara complicarà en excés la recuperació dels sectors més durament castigats.”
La decisió final sobre la llei electoral “serà adoptada amb la direcció estatal del nostre partit”
Sobre la llei electoral i la possible rebaixa de la barrera electoral del 5% al 3%, Merino no oculta que la decisió final “serà adoptada amb la direcció estatal del nostre partit”. “Mai no hem estat en contra d’abaixar la barrera al 3%, els partits més grans són els que mostren més reticències, però aquest retoc ha d’anar acompanyat d’unes altres mesures que també milloren la llei actual.” Amb tot, un dels diputats de Ciutadans que continua al grup confessava aquesta setmana al diariLas Provincias, de manera anònima, que no votaria a favor d’aquesta reforma “ni con una pistola apuntándome a la cabeza”.
De moment, no és una qüestió que preocupe excessivament el seu grup, més dedicat a reiterar la necessitat de reformar el sistema de finançament autonòmic, un dels temes que ni el PP ni el PSOE no resolen a escala estatal. “Cal aprovar la reforma i cal aprovar-la ja… I si alguna comunitat ha d’eixir perjudicada, que s’establisquen mecanismes temporals d’anivellament”, diu Merino. La reforma del finançament pendent és la zona de confort de Ciutadans, la que permet criticar els uns i els altres per la seua passivitat.
Dels membres del Consell, es queda “amb la moderació d’Arcadi España i la bona relació que mantinc amb Vicent Soler”. Dues persones a les quals confiaria, fins i tot, la gestió dels seus estalvis. “A Rafael Climent, en canvi, no li’ls deixaria, em sembla un gestor pèssim!”, exclama.
“No me n’aniré al PP. Quan acabe la meua trajectòria política, regressaré a la meua feina”
I amb vista al futur, avisa: “No me n’aniré al PP. Quan acabe la meua trajectòria política, regressaré a la meua feina. Caldria que el PP canviara moltes coses perquè me’n sentira atreta. M’agraden els seus posicionaments econòmics, però haurien de ser liberals en matèria de drets socials: eutanàsia, avortament… Han d’actualitzar-se i respectar les decisions que vulga prendre cada persona, han d’adaptar-se més a la realitat”.
L’equilibrista Merino camina pel centre, molt concentrada per no esvarar. A alguns companys, en canvi, no els importaria caure a la xarxa blava que el PP hi ha instal·lat baix per rescatar-los un per un.