La llum enfocada vers l’aventura logicofobista de la primavera barcelonina del 1936 generava algunes ombres no resoltes encara, especialment en la personalitat de Nàdia Sokolova, que hi havia participat amb la pintura La boira, al costat d’altres dones surrealistes —Remedios Varo i Maruja Mallo. Qui era aquesta Nàdia i per què hi va exposar? Després d’anys d’investigació, ara conec millor la seva vida i obra, però allà on buscava una logicofobista, n’he trobat dues. Aquesta és la conclusió a hores d’ara. El cas és que al moviment logicofobista no hi va concórrer Nàdia Sokolova, sinó la seva germana Vàlia. La primera era poetessa i la segona cantatriu i pintora. Arribar a aquesta conclusió ha portat temps i les claus de la descoberta han estat atzaroses.
De la Nàdia han quedat molt pocs testimonis. El més concret són els records del poeta Tomàs Garcés, que a les seves memòries explica que, de sobte, a les tertúlies d’ADLAN [Amics de l’Art Nou] va aparèixer la figura de Nàdia Sokolova, protegida de Carles Sindreu, i com aquella bella eslava va marxar després a Nova York, segurament per casar-se, i tots van quedar orfes de la seva figura. Efectivament, Sindreu va ser el seu protector. Va traduir alguns dels seus poemes al català, i va enviar-ne d’altres a Quaderns de Poesia, que hi són publicats. La Nàdia apareix també en una excursió a Vilanova, per acompanyar Joaquim Gomis a una conferència de projeccions de postals antigues.
Això és tot el que sabíem d’ella. Per acabar-ho de complicar, apareix després el nom de Vàlia Sokolova com a expositora a la Joieria Roca de Barcelona d’unes aquarel·les patrocinades per ADLAN. La mostra de la Vàlia va ser la segona d’ADLAN en aquest espai dissenyat per Josep Lluís Sert.
L’exposició anterior havia estat la de les targetes antigues de Gomis, així que tothom pensava que aquesta Vàlia era la Nàdia, esmentada erròniament, i tot seguit seleccionada a la logicofobista, ja que Magí Cassanyes, teòric del logicofobisme, havia llegit i publicat una conferència lloant la Vàlia amb motiu de la presentació de la Joieria Roca.
Aquests són tots els elements de la Sokolova a Barcelona, fins que ara m’he adonat que, com tot, hi ha molt més a explicar i aclarir. La Nàdia i la Vàlia, com he dit, eren germanes, i van viure a Barcelona entre 1931 i 1935 i 1936, respectivament.
La guerra i la diàspora van afectar indefugiblement tots els logicofobistes, i en aquesta desfeta incloíem el destí de la Sokolova, i la seva desaparició. Tal com avançava Garcés, efectivament la Nàdia marxa a Nova York el 1935, per casar-se.
Com el matrimoni implica per a una dona als Estats Units canviar els cognoms, la recerca es feia impossible sense saber el cognom del seu marit. La resposta la va aclarir Joan Miró. El pintor i Joan Prats es van desviure per ajudar Nàdia Sokolova, i van fer un exercici de recerca de contactes, per tal que, en arribar a Nova York, no se sentís desemparada. Veure Miró preguntant sobre com li anaven les coses ens fa entendre la seva generositat i bonhomia. Contenta i coqueta, la Nàdia escriu a Miró i a Prats, i es permet la llicència de signar amb el seu nou cognom: Tinohoff, i aquí es van obrir totes les portes per arribar a entendre qui era la Sokolova.
Estirant el fil, vaig descobrir que Nàdia Sokolova era filla d’un físic rus molt rellevant, vidu, que va marxar a França després d’una operació per recuperar-se’n; i en aquesta convalescència es va enamorar d’una francesa. Producte d’aquesta passió, el setembre del 1911, neix la Nàdia a Biarritz, població que en aquella època era destinació de russos adinerats. Una vegada recuperat, Alexander Sokoloff dona el seu cognom a la Nàdia i tornen a Moscú, on crea un institut de física, tot i ser un catedràtic emèrit.
La formació de la Nàdia a Moscú és políglota i elevada. El seu pare mor el 1928, la Nàdia torna a França i cap al 1931 ja és a Barcelona. Joan Miró parla dels Josepets de Gràcia com a lloc de la seva feina, i descobrim que vivia a l’avinguda República Argentina. Aquí es dona a conèixer com a poetessa, i es vincula amb la colònia de Vallcarca dels músics dodecafonistes de Robert Gerhard. La Nàdia es fa amiga del compositor Adolf Weiss, que fins i tot als anys 60 escriu a Sindreu preguntant què se’n ha fet de la Sokolova.
El 1935 és a Nova York i contacta amb tots els amics de Miró: Man Ray, Julien Levy, McBride, George Antheil, Sweeney, i els Varese. Louise, la muller de Weiss, s’interessa per la Nàdia i comença a traduir a l’anglès els seus poemes. En diverses universitats americanes he trobat als arxius dels descendents d’aquests nous amics, poemes seus, i n’he catalogat prop d’una trentena, que és tot el que ens ha arribat de la seva producció literària. El seu matrimoni no va bé i la Nàdia torna a França el 1939. S’anima a publicar el seu primer poemari, que s’anuncia com a Collier de Vertiges, amb pròleg de Jean Cassou, però comença la Segona Gran Guerra i la Nàdia torna a l’opacitat. La descobreixo uns anys després. Es casa a mitjans dels anys 50 amb un aristòcrata i viuen retirats al Llemosí (França), fins que ell mor. Ella continua vivint fins que ja no es val per ella mateixa i acaba tutelada en una residència de gent gran a Treignac, on mor fa relativament ben poc, el 2005.
En una de les cartes que vaig trobar a Nova York, la Nàdia explica que fa gestions amb un galeria per fer una mostra d’obres de la seva “germana”, i escriu a Joan Prats dient-li que guardi els quadres de la Vàlia.
Com que no vaig trobar cap germana de la Nàdia a França, vaig imaginar que, quan diu “germana”, es referia a una complicitat amical. Atès que la Nàdia era òbviament poetessa, una vegada aclarida la seva personalitat, vaig començar a estirar el fil de la Vàlia. El 1931, una Vàlia cantatriu apareix a Barcelona, sempre acompanyada del pianista Caminal, i fins i tot, canta amb Béla Bartók. Hi ha poca informació d’aquesta cantatriu, que les cròniques diuen que era massa jove i inexperta.
Aprofitant que Caminal era el sogre de Pere Gimferrer, vaig demanar al mateix Gimferrer rastrejar els arxius, però tampoc no vaig aclarir res més d’ella.
La Vàlia de la Joieria Roca està ben descrita, tot i que no es conserva gaire informació. S’explica bé que a la inauguració ella hi era, i es relacionen noms molt coneguts d’ADLAN, però res més. Com que la Nàdia havia marxat a Nova York el 1935 i la logicofobista va ser el 1936, tot fa pensar que Magí Cassanyes va triar una pintura i va posar el nom de Nàdia per error.
Llavors, quan el llibre sobre la Nàdia ja està escrit i publicat, i l’exposició que presentarem a la Fundació Apel·les Fenosa en marxa, visito la mostra de Miró i ADLAN a la Fundació Miró. Allà, en un projector, amb un seqüència que no et permet apuntar gaire informació, van passant les planes de l’àlbum on l’Adelita Lobo, secretària d’ADLAN, apuntava i enganxava notes de les activitats de l’entitat. Doncs en aquestes fulles apareix dues vegades “Nàdia i Vàlia Sokolova”, amb la “i” que testifica que són dues i no una, i hi indica la seva adreça, a la mateixa avinguda República Argentina. Són registrades en una nota de Carles Sindreu i com a assistents a la inauguració de la mostra de Dalí de l’1 d’octubre de 1934.
Per primera vegada, les dues apareixen associades, cosa que vol dir que eren germanes, i que la Vàlia, més jove, havia nascut a Moscú, i els pares havien restat junts, més enllà de la passió que havia engendrat la Nàdia.
Ara cal tornar a fer una nova investigació. Si vaig dedicar 10 anys a la recerca de la Nàdia, ara cal recomençar per il·luminar la Vàlia. De dones surrealistes catalanes, en tenim ben poques: l’Àngels Santos, la Remedios Varo, i ara, de cop, tenim dues noves dones nascudes arreu però congriades a Barcelona, a l’època més brillant de la nostra internacionalitat interdisciplinària.
Montserrat Fargas i Nàdia Sokolova
Comissariat: Fundació Apel·les Fenosa Fundació Apel·les Fenosa Carrer Major, 25. El Vendrell
Del 15 maig al 30 de setembre