—Com recorda, 10 anys després, la gestació del 15M?
—El 15M va tenir molts vértexs: el social, l’econòmic, l’institucional, el polític... Hi havia una crisi generalitzada. Els polítics no ens representaven. Imperava el bipartidisme, els programes electorals no eren respectats i la corrupció era notable, però la societat estava adormida. Tothom es queixava des del sofà. Era una crisi sistèmica, el sistema ens havia fet individualistes, i la poca gent que lluitava, ho feia a petita escala.
—Quan observa un canvi?
—Ja havien sorgit grups com Joventut Sense Futur, Democràcia Real Ja i d’altres. Un dia, a través de les xarxes, vaig veure que estaven organitzant una protesta per al 15 de maig i a les nits, amb alguns amics, vaig començar a difondre el manifest de la convocatòria. “No somos mercancía barata en manos de banqueros y políticos”, deia. Ho recorde perfectament. En arribar el dia 15, no em podia creure que hi haguera tanta gent!
—Vostè votava o era de les desencantades amb la política en general?
—Jo em considerava —erròniament— apolítica. En realitat, era molt política! Però entenia que cap força no em representava. Sovint votava partits molt minoritaris que defensaven algun dels meus ideals. Per exemple, el partit antitaurí. El 15M va encoratjar molta gent distanciada de la política.
—Quan pensa en el 15M i els dies posteriors, encara sent un cuquet per l’estómac?
—És impossible no contemplar el passat amb un cert romanticisme. I en aquest cas, encara més, perquè al seu dia ja va ser molt emocionant, molt romàntic. Ho compare amb els inicis de Podem, que vam viure amb la mateixa il·lusió. Han sigut els dos moments més màgics de la meua vida. Jo vaig plorar molt a la plaça. Era admirable la barreja de gent jove i gran. Ens unia el bé comú de la societat. I, d’alguna manera, val a dir que el 15M ha canviat la manera de fer política. El 15M encarna el salt d’allò individualista a allò col·lectiu. Del “ordeno y mando” a la intel·ligència col·lectiva. Del saqueig de les institucions a la solidaritat de la plaça. I, per suposat, la transparència: en el 15M tot era molt transparent. El respecte per l’opinió de l’altre. Deixar-lo parlar sense interrompre’l. Fins i tot el feminisme va fer una passa important en aquell moment. Diria que el 15M va obrir el camí a com ha de funcionar la política.
—Quines d’aquelles ambicions s’han pogut materialitzar?
—La transparència que hi ha ara, abans era del tot impensable: quins polítics feien públiques, abans del 15M, les seues declaracions d’hisenda? Quant a la corrupció, el nivell de tolerància s’ha rebaixat molt. I en l’àmbit institucional, el rei continua sent inviolable, però ha hagut de marxar a Abu Dhabi. La societat estava ofegada, havia d’explotar. I va fer-ho de la forma més bonica: des de la col·lectivitat, amb pacifisme, amb la paraula i les mans com a úniques armes.
—La taxa de desocupació juvenil, en canvi, no ha variat tant. Més del 40%, al capdavant de la Unió Europea. Alguns motius d’aquella revolta, hi són.
—És que estem enllaçant una crisi rere l’altra! Econòmicament no s’han posat les bases per evitar drames com aquest, per això s’accentua aquest problema.
—Éreu els “indignats”. Molts dels qui van manifestar-se aleshores, ho continuen sent, 10 anys després?
—Moltes de les coses que reclamàvem ja s’han aconseguit. El bipartidisme, per exemple. Ara és una indignació diferent, sobretot en temps de pandèmia. Tot és molt estrany.
—Amb quin de tots els lemes d’aquelles setmanes es quedaria vostè?
—“Nuestros sueños no caben en vuestras urnas” m’agradava molt. Sembla molt utòpic i un poc anarquista, però m’agradava molt. I el “que no nos representan” també em semblava ben oportú. Abans, si de cas, podies identificar-te amb alguna persona, mentre que ara sí que pots sentir-te representada per algun dels partits.
—Després del 15M, la dreta va arrasar al País Valencià i l’Estat espanyol. Va ser un desencís o era d’esperar?
—Va ser terrible. Mira, una altra frase que dèiem aleshores: “Vamos despacio porque vamos lejos”. Va ser dur, sí.
—Aquell moviment pretenia involucrar, igualment, tota la gent que viu en condicions de marginalitat, les grans bosses de pobresa que existeixen a la societat. Tanmateix, continuen sentint-se excloses del sistema i la majoria ni tan sols no s’involucra en els processos electorals.
—És gent que lluita per sobreviure. Aquesta és la seua única prioritat. El famós llibre de Lakoff No pienses en un elefante explica molt bé per què aquestes persones no acostumen a involucrar-se en política, i si ho fan, de vegades és en favor d’opcions que atempten contra els seus propis interessos.
—Recentment vam assistir a les protestes ciutadanes per l’empresonament del raper Pablo Hasél. S’està coent un caldo de cultiu per una altra revolta, en aquest cas contra governs d’esquerres?
—La conjuntura és diferent. El 15M va sembrar moltes llavors que han fet germinar diversos col·lectius per lluites específiques: els iaioflautes, les marees, els moviments de defensa de la cultura i de la justícia... En aquell moment, la societat estava més ofegada que no ara. D’altra banda, és cert que la gent no es mobilitza tant quan governa l’esquerra, però perquè també hi ha menys raons: la situació de l’educació, per exemple, no hi té res a veure. Estem molt millor que amb el PP.
—Després vostè va formar part del nucli impulsor de Podem al País Valencià. Sense el 15M, aquest partit no hauria existit mai?
—Molts dels que vam estar al primer Podem, veníem de les places. La pròpia Esperanza Aguirre va dir allò de “montaros un partido”, als del 15M. Podem va sorgir tres anys després, però és que tot anava molt a poc a poc. A les assemblees del 15M discutíem i discutíem com havíem d’organitzar-nos a l’hora de parlar! El 15M s’autodeclarava un moviment apolític, però era més polític que ningú! El 15M va dur la política a totes les llars, a totes les llars es parlava de política.
—Podem naix del 15M i els cercles, però la seua estructuració posterior va ser la d’un partit clàssic. Hi havia cap alternativa?
—És que el sistema et porta cap ací! Ja pots fer coses diferents, que el sistema, a la fi, t’engoleix. És impossible debatre assembleàriament la posició del partit en cada proposició no de llei. Hi ha eines digitals que faciliten molt el debat, però el sistema no està creat per a partits assemblearis. Jo era la responsable d’Educació de Podem i vaig reunir a més de 200 persones al Congrés per elaborar el nostre programa electoral. Volíem cedir-li la veu a la comunitat educativa. T’hi pots marcar uns eixos, però és impossible tornar a reunir-los de nou per fer-ne seguiment.
—Pablo Iglesias afirmava setmanes enrere que ser al Govern no implica manar. Que, en realitat, governen uns altres grans poders.
—El sistema se’t menja, és així. Pots fer coses, moltes coses, però és cert que hi ha inèrcies que no es poden alterar. El 15M va imposar la necessitat d’arribar a consensos entre dos, tres o més partits per treure endavant qualsevol iniciativa. No hi estàvem acostumats i és molt positiu!
—Podem, Més Madrid, Andalusia no Es Rendeix... Els considera dignes hereus del 15M o ja són una altra cosa?
—[Silenci.] Les institucions acaben engolint-te. S’han comès errades, justificades o no. Algunes les entens, unes altres no. És molt senzill parlar amb perspectiva, quan ja ha passat tot. El 15M és transversal, és de tots. Molta gent de Podem proveníem del 15M i en som molts, també, els que hem marxat del partit. Hi ha persones que militen en unes altres formacions... Podem és un partit, només això.
—Francisco Camps s’oposa frontalment a la construcció del monolit en record del 15M que promou l’alcalde de València, Joan Ribó, a la plaça de l’Ajuntamwnt. Afirma que el 15M volia destruir la democràcia.
—El 15M va salvar, millorar i enriquir la democràcia. Hi ha més democràcia que no hi havia. Encara falten coses, com els programes electorals vinculants. La militància dels partits hauria de votar els pactes de govern. Seria com un doble vot. I el monolit seria preciós. Un reconeixement al despertar que va ser el 15M.