Després de diverses generacions d’artistes compromesos amb la renovació de les arts, i un cop superat aquell intens i fèrtil període per a la pintura i l’escultura que foren els anys vuitanta, als anys noranta aparegué un nou concepte que feu de l’obra d’art un dispositiu relacional, un recurs creatiu transversal que promovia encontres entre individus i col·lectius en un marc temporal del qual participava també l’observador. Aquesta cultura artística de la interactivitat responia a la necessitat de trobar noves formes de transacció que oposaven l’objecte cultural de la pintura i l’escultura a una visió de l’art com a àmbit social de relació, un sistema cooperatiu definitori de noves formes per a les relacions humanes i els sistemes socials. Com a conseqüència, la pràctica artística d’aquests anys renunciarà a representar o interpretar el món, afavorint relacionar-se amb ell mitjançant l’ajut de signes, formes, objectes o accions. Aquest important canvi de paradigma suposa l’emergència d’un ample ventall experimental, transversal, fragmentari i porós de pràctiques que posarà el seu accent en una intervenció crítica compromesa amb el canvi de les condicions de vida de l’individu. Així, la ciutat i els espais humans, les persones i els seus artefactes o les seves accions seran posats a prova per tota una generació d’artistes-activistes entre els quals es troben els exemples destacats de Rirkrit Tiravanija, Jason Rhodes, Philippe Parreno, Dan Graham i Dominique Gonzalez-Foerster, entre d’altres.
Després d’encetar-se com a pintora, una jove Alícia Framis va traslladar-se a França amb una beca per estudiar a l’École des Beaux-Arts de París. Assistir a una conferència de l’artista Sophie Calle —que Framis defineix com “una gran cercadora d’espais”— va marcar un punt d’inflexió i un canvi d’orientació del seu quefer artístic cap a la invenció de noves formes de relació i habitació del món. D’ara endavant, les obres de Framis establiran interrelacions amb els camps de l’arquitectura, el disseny o la moda, amb un particular interès pels canvis socials sorgits del context tecnològic i la qüestió de gènere. Un punt àlgid de la seva llarga, prestigiosa i internacionalment reconeguda trajectòria, fou la seva elecció per representar Holanda, el seu país d’acollida, a la Biennal de Venècia de 2003, amb el seu impactant projecte Anti-Dog.
—Alícia, el primer que m’agradaria demanar-te és com t’ha canviat la pràctica artística i què has après del teu treball al llarg dels anys.
—Encara que vaig començar a “fer art” als sis anys, realment duc trenta de trajectòria artística… i el que jo he après, sobretot, és que només puc treballar en projectes que m’agraden. Al llarg de la meva carrera, com molta gent, he participat en projectes que no m’agradaven. Vol dir que, va haver-hi un moment de l’art, molt subtil, en què venien comissaris que et volien encaixar en una exposició i tu ho volies també perquè t’agradaven els artistes, però realment no hi tenies res a veure. Conec molts artistes que estan sempre rodejats d’un “seguici”, però per a mi és millor treballar en la meva gran soledat i saber què és el que realment vull fer.
—El teu treball aborda problemàtiques socials i tracta de proposar solucions, mitjançant projectes interdisciplinaris interactius, freqüentment en col·laboració amb especialistes d’altres camps, com l’arquitectura o el disseny. Com comença aquest procés de realització d’un projecte?
—Sophie Calle, una de les artistes franceses més reconegudes, va dir un cop que “és més fàcil fer art quan un pateix”. En moltes ocasions, jo tinc una visió d’un treball que, després i a poc a poc, vaig desenvolupant. Després intento fer aquella obra que un cop va venir-me a la ment. Aquesta diguem-li “visió” no m’arriba d’una forma intel·lectual. Més aviat és una visió ontològica, existencial, que m’ofereix moltes informacions que s’interrelacionen i cap a la qual jo em deixo anar, és a dir jo vaig cap a aquella visió. Si em deixo guiar per aquesta visió —que no ve quan vols— la visió és legítima, única, em pertany, no és artificial.
—Quin tipus de visions són aquestes?
—Són visions de què ha de ser l’obra. Aleshores jo soc un canal. És un procés que està vinculat a l’alquímia, a la poesia… o al que sigui. No té res a veure amb un art que tradueix la filosofia. Jo combrego amb un art més ancestral, espiritual, que supera la teoria.
—Estàs d’acord amb el fet que el teu treball s’emmarca dins l’àmbit “conceptual”?
—Els meus pares van morir fa deu anys, però eren hermètics…
—Com ha canviat la teva visió de la pràctica artística i les principals preocupacions que han animat molts dels teus projectes.
—Jo vaig començar amb el tema de la soledat. He estat una gran especialista en la soledat en la ciutat. La diferència és que ara m’interessa molt la tecnologia. Fa molts anys, quan ens sentíem sols ens trobàvem, ara tenim la tecnologia. La soledat i la tecnologia van juntes. Ara mateix estic desenvolupant un nou treball sobre aquesta temàtica, que té a veure amb com som ara de complicades les persones degut a tantes influències que ens arriben: moda, política, estatus social…
—Una de les teves obres primerenques respecte al rol social de la dona estava inspirada en un relat d’Enrique Vila-Matas, em refereixo a Dones sense fills,de 1996.
—A Vila-Matas el vaig descobrir a París. El vaig llegir i em va agradar molt. He llegit tots els llibres seus que he pogut trobar. Un dia, una amiga que em va acompanyar a casa em va dir que era veí meu. Així que el vaig esperar i seguir. Ell és un personatge difícil, però me’l vaig trobar i li vaig dir que m’agradaria prendre alguna cosa amb ell. Jo li escrivia cartes i ell va començar a seguir el meu treball. A poc a poc ens vàrem fer amics.
Ja des dels seus inicis, el treball d’Alícia Framis va mostrar el seu rebuig per les desigualtats entre homes i dones i, fins i tot, va qüestionar el paper de les dones que no havien tingut fills amb “Filles sense fills”, de 1996, inspirada en el relat Hijos sin hijos d’Enrique Vila-Matas, de 1993. Emperò, un dels treballs emblemàtics de la defensa de la integritat de la dona fou aquella famosa Anti-Dog, de 2002, una reflexió sobre la violència de gènere o el racisme feta amb vestits “antiagressió”. Poc després, el 2004, l’artista va presentar una de les obres més destacables de la temàtica de gènere, Mamamen, també vinculada al món de la moda però aquest cop d’homes vestits amb accessoris “portanadons”.
També fou en forma de desfilada de moda com Alícia Framis va traslladar la “cosificació i exhibició desmesurada del cos de la dona” als models que caminaven damunt la passarel·la vermella completament nus portant una bossa. Les models lliuren el 8 de juny és el títol d’aquesta coneguda peça seva de 2006.
Insistint en la importància del treball d’Alícia Framis en aquest àmbit, la Sala Alcalá 31 de Madrid va acollir recentment un ample retrospectiva titulada “Pavelló de gènere”, que, magníficament comissariada per Margarita Aizpuru, reunia una bona selecció de peces que, si bé mostraven l’obsolescència de les tradicionals qüestions de gènere, amb una il·lustrativa casa transgènere, incloïa Sostre ambulant, de 2018, una performance intel·ligent de gran impacte visual per denunciar els encara patents desequilibris entre la situació d’homes i dones en el món laboral i social.
—La teva pràctica artística té una forta orientació social i has dedicat molta energia a promoure canvis, especialment respecte al rol de la dona i la qüestió de la igualtat dels gèneres. Queda molt a fer?
—Sí, crec que resta molt a fer. Jo visc a Holanda i veig que hi ha una educació molt diferent. Tot comença a casa. Les revolucions, el terrorisme, l’amor, l’odi… la casa és el nucli de tot. El rol de la mare és horrorós als països del sud. Les dones són esclaves. Ens podríem demanar: qui fou l’esclava de la teva vida? I la resposta és la mare. Les mares que netejaven en silenci, sense premi. A Holanda s’educa igual els nois i les noies. Tots ells són mans. Individus. No se’ls diferencia pel sexe. A Espanya queda molt a fer en educació.
—He estat revisant els teus principals treballs i m’atreveixo a dir que la teva obra és immensament valuosa per la teva visió crítica i alhora inspiradora per a la construcció de millors individus i tasques a fer per millorar aquest “cansat” i neurotitzat món actual del qual parla Byung-Chul Han. Et sents una mica “autoexplotada”?
—Vaig tenir dos burnouts i el metge em va dir que no en podia tenir un tercer. Em vaig passar molts anys en un avió, tots els dies estava dedicada a treballar en les meves exposicions. La meva ment era adrenalina al màxim. Era esclava de mi mateixa i vaig comprendre que el meu cos m’estava avisant. El meu ajudant em va dir que havia d’aturar i em va comprar un bitllet d’avió cap a Barcelona. Vaig llogar un apartament a Cadaqués per recuperar-me. Ara, tinc tendència a imposar-me límits. M’agrada molt estar al taller “de mi mateixa”… El cap de setmana descanso. Quan vaig llegir La societat del cansament, em vaig dir “jo penso el mateix!”, era com si en Byung-Chul Han fos la meva ànima bessona. Ell transcriu el món actual. Capta el que està a l’aire.
De cap a cap del quefer d’Alícia Framis apareixen nombroses obres relacionades amb la influència de l’arquitectura i el disseny en la construcció de l’individu i les relacions socials. Sovint, l’artista assenyala l’oportunitat de les formes arquitectòniques per crear ambients més sensibles a les necessitats reals dels diferents col·lectius d’edat, condició, etc., i proposa alternatives originals als models actuals.