—Com es va implicar vostè en el 15-M?
—En aquells moments jo no participava en política amb cap grup, però com a molta altra gent veia amb preocupació creixent com els polítics del règim del 78 no donaven resposta a la crisi econòmica ni als escàndols de corrupció. Quan vaig veure que l’acampada de Madrid es replicava per tot arreu, m’hi vaig interessar i, d’aquesta manera, vaig participar en diverses assemblees que es feren a la plaça d’Espanya, a Palma.
—Les acampades reivindicatives del 15-M pecaren de poca concreció, de tal forma que llavors no va ser possible canalitzar-les políticament?
—És cert que no hi hagué cap lideratge ni canalització política. I per tant, des d’aquest punt de vista, es va diluir prou la força popular reivindicativa. Mancà una organització que pogués aprofitar aquella enorme onada d’indignació ciutadana, que pogués canalitzar políticament tot el múscul d’activisme que s’havia manifestat a les places. Però també seria injust dir que el moviment no tingué importància i transcendència. Perquè sí que en va tenir. El 15-M influí decisivament en un important nombre d’entitats i grups socials que posteriorment han estat molt actius.
—Podem no recollí aquella potencialitat política?
—No. En teoria en principi aspirava a recollir-ne una part important, però després, amb tot el que ha passat en aquest partit, s’ha vist que Podem no ha estat capaç de canalitzar aquella força del 15-M. Per l’experiència que he adquirit en els últims anys, ara crec que els moviments socials s’han de mantenir en el seu espai, com és agitar el carrer, anar deu passes per davant dels partits polítics i obrir camins. No poden estar subjecte a les cotilles que imposen els partits.
—Què queda del 15-M?
—D’aquell moviment en van sortir un bon grapat de grups. És vera que en alguns casos han tingut un activisme molt limitat. Però ara s’està notant un revifament dels moviments socials de base, de carrer, i això també és llegat del 15-M. En conjunt jo el veig com un moviment molt positiu.
—Un moviment que va fer que vostè s’interessàs per la política activa.
—Va ser com vaig obrir els ulls a la necessitat d’implicar-me políticament. Amb més gent fundàrem després la Unió per la Tercera República, un grup que més tard, fusionat amb d’altres, va ser la Unitat Cívica per la República.
—I el 2014 entrà a Podem. Vostè s’ha manifestat com a sobiranista, per què no va entrar en aquell moment a Més o algun altre grup sobiranista com ERC-Illes?
—En realitat és que quan vaig entrar a Podem aquest partit es declarava favorable a la plurinacionalitat i recollia les aspiracions territorials de molts que desitjàvem canviar l’estructura de l’Estat. El que passà fou que en això, com en tantes altres coses, Podem ha canviat molt en aquests anys. Tant, com que si t’hi fixes, el seu logo actual no diu Podem-Illes Balears, tal com deia abans, sinó Podemos-Illes Balears. És prou significatiu. A partit de l’1 d’octubre de 2017, Podem ha anat sofrint un procés de centralització que molts no vàrem entendre i que per això, entre d’altres raons, ens portà a allunyar-nos del partit.
—Com va ser la seva entrada a Podem?
—El 15-M, com t’he dit, m’obrí els ulls a la necessitat d’implicar-me políticament. Quan Podem cercava apoderats per a les eleccions europees de 2014 m’hi vaig apuntar com a voluntari. De resultes d’això, després em demanaren si volia participar en el procés d’elecció del Consell Ciutadà Autonòmic (la direcció), vaig quedar prou enrere, però per mor d’una renúncia hi vaig acabar entrant. Quan s’acostaven les eleccions (autonòmiques, locals i insulars de 2015), em vaig presentar (a les eleccions internes) per fer part de la llista al Parlament per Mallorca i després de les votacions —que no es feien com les fan ara— va resultar que havia quedat en el número cinc!. No m’ho hauria esperat mai. Però no creguis que pensava que podria resultar sortir elegit. La veritat és que ningú es plantejava que féssim més de dos o tres diputats a tot Balears (Podem en féu 10: 5 per Mallorca, 3 per Eivissa i 2 per Menorca). Així que jo no tenia cap esperança. I la nit de les eleccions, mentre encara comptava vots a la mesa electoral on estava, al poble, tot tranquil, em telefonen i em diuen “Balti, vine cap a Ciutat que has sortit”. No m’ho podia creure! Va ser una nit molt emocionant.
—I al cap de dos anys, president del Parlament.
—Després de la dimissió de Xelo Huertas (també diputada de Podem, fou elegida el 2015 presidenta de la Cambra i per mor d’una crisi interna del partit va ser obligada a dimitir) l’havia de substituir una altra diputada (del mateix partit), però no li anà bé i m’ho proposaren a mi. Si et dic la veritat, m’ho vaig haver de pensar molt, consultar-ho amb la gent més propera, però sí, finalment vaig acceptar.
—En dos anys el canvi va ser enorme per a vostè.
—Brutal, va ser. De fuster metàl·lic a president del Parlament. De cop i resposta tenia tots els focus dels mitjans sobre mi: que si duia els cabells molt llargs i barba, que si era fuster metàl·lic... No fou fàcil. Menys encara perquè jo vivia on visc, a Cas Concos, a Felanitx i cada dia a les 8 h o 8.30 h era al Parlament, després de més d’una hora de camí, i a la nit arribava a casa que eren les 12, molt de dies ni veia els fills.
—I després vingueren les guerres internes entre els dos grups: l’oficialista, per una banda, i els crítics, per l’altra, aquests últims majoritàriament enquadrats en el corrent intern Anticapitalistes.
—A mi no m’agrada parlar de guerres internes. Van ser debats entre grups diferents. No hi hagué acord. Jo no feia part d’Anticapitalistes però m’hi sentia molt proper. Els altres guanyaren i bé, passà el que és conegut.
—Que tots els crítics foren exclosos de les candidatures més rellevants per a les eleccions de 2019. Aleshores vostè va encapçalar la candidatura municipal al seu poble, Felanitx, en va resultar elegit regidor però el desembre del mateix any retornà l’acte i abandonà Podem, al mateix temps que Anticapitalistes també sortia del partit.
—Sí. Així va ser. I si t’hi fixes, la gran majoria dels que estiguérem en primera línia (entre 2015 i 2019 a Balears) ara estam desapareguts. Hem arribat a estar molt cremats de la política institucional. Per una banda, Podem s’anà convertint... bé, en el que ara és. Per l’altra, fèiem política institucional amb la voluntat de trencar murs i ens topàrem amb els murs de la burocràcia que feren molt difícils els canvis. Tot plegat t’esgota físicament i sobretot psicològicament.
—Ha quedat tan escalivat de la política que no vol tornar fer part de cap grup?
—Quan em criden per participar en algun acte ho faig encantat, estic molt content de participar d’aquesta manera en els moviments socials de base, de carrer, que és on crec que cal fer la feina.
—Des del punt de vista laboral la política li ha suposat un cop dur.
—Sí, perquè ara estic sense feina. Soc fuster metàl·lic i no trob on em contractin. Si la cosa s’allarga, m’hauré de fer autònom i mem si així... Sí, és ben ver que el cost en aquest sentit ha estat alt.