-Li he de dir Jaume Mateu o Tortell Poltrona?
Soc una fusió dels dos personatges. Suposo que el Jaume té bastant experiència, entenent aquesta com quan saps que la cagaràs perquè ja l'has cagada moltes vegades. En això, soc el Jaume. Quan soc Tortell soc molt més a prop de la meva intel·ligència cognitiva, natural, visceral, la que em feia plorar quan tenia gana o anava cagat. Intento gaudir de la vida des de les dues vessant.
-El Jaume l'ha cagada moltes vegades, diu?
Sí, clar, com tothom, perquè altrament no hi aprendria. No hi ha cosa pitjor que no aprendre de les teves equivocacions. Això et fa més babau del que ets.
-I què n'ha après, d'aquelles equivocacions?
De la vida he après moltes coses. Vaig tenir la sort de ficar-me en aquest embolic de fer-me pallasso a mitjans dels 70, quan era una professió pràcticament perduda. Hi havia aquella seriositat del moment, les desfilades militars... Jo em vaig posar en açò per una qüestió d'anarquisme, de contracultura, sense saber molt bé on em posava. I això m'ha facilitat viure la vida amb una intensitat emocional molt bonica. He viatjat, he arribat a la jubilació amb la capacitat de continuar fent el que m'agrada, cercant l'objectiu final que és poder morir lliure per no penedir-te de res. Amén!
-Va nàixer a Barcelona l'any 1955, per tant ara en té 66...
Ja estic jubilat. He pensionat 44 anys, 10 mesos i 14 dies i tinc dret a 1.100 euros, dels quals, si vull seguir treballant em pagaran la meitat i d'aquesta meitat em trauran el 8% per a la Seguretat Social.
-En el currículum figura que és mestre industrial en electrònica i mecànica, va estudiar sociologia i economia política a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona...
Allí hi havia molta gent compromesa, d'aquella que estava pel 'tomba, tomba' i es va quedar dreta.
En quin moment Jaume decideix fer-se pallasso?
Bé, jo quan era xicotet era el cul del Jaumet. No m'han analitzat mai i no els hi penso deixar fer-ho, però probablement tinc TDA. Em van fer fora de diverses escoles perquè el que a mi m'agradava era fer riure els meus companys i fer-los passar una bona estona, tot i saber que després em castigarien.
-Era, doncs, el típic xiquet entremaliat a l'aula.
Era el més estimat per la resta de companys i el més odiat per part dels mestres. I ja fora a l'aula o al menjador de la parròquia, on la meva mare va fer de cuinera durant 25 anys, sempre vaig tenir públic al meu abast.
-Si Jaume haguera nascut en l'any 2000, segurament l'haurien diagnosticat, li haurien medicat i ens hauríem perdut un gran pallasso.
Sí, suposo que m'haurien medicat. A mi m'ha ajudat molt ser el cul del Jaumet. Potser sí he estat una mica llauna pels meus congèneres que són avorrits. Però és que jo no m'he avorrit mai. M'ha faltat sempre temps perquè vull fer moltes coses. Vull aprofitar aquest instant que és la meva consciència. Com deia el poeta J.V. Foix, vull viure l'instant i captar les deixes del somni. I punt.
-I els seus pares, com van reaccionar quan va dir que volia ser pallasso?
Ui, la meva mare es va enfadar molt. El meu pare també, però la meva mare es va enfadar moltíssim perquè jo era una persona que apuntava als ideals. Fixa't si la idea que jo fora pallasso la disgustava que quan jo eixia per la tele, ella encara no havia vingut mai a veure una actuació meva! Es negava a acceptar aquella realitat. A poc a poc això va anar canviant i al final va valorar el que feia, i sobretot, tots els viatges que he fet pel món. He visitat 70 països del món, he fet coses molt diverses, i això ma mare m'ho valorava molt. Tot i que ja no ens podem tocar, l'estimo molt a ma mare. Pel meu aniversari sempre em feia el meu dinar preferit: macarrons i carns arrebossada.
-Encara és el seu dinar preferit?
Sí, però ara quan vaig a la carnisseria, trio la peça, ben filetejada. I després, a casa, ben arrebossada.
-Com s'aprèn l'ofici de pallasso?
L'ofici de pallasso té la complexitat que no és una cosa empírica, matemàtica, no és 3 més 2, cinc. Pots assajar les tècniques que utilitzes, però no els números. Aquell petit gest que fa que una cosa que sembla intranscendent esdevingue motiu de riota, és tan absolutament subtil... I, a més, no només depèn de tu, sinó també del públic que tens davant, que representa la meitat de l'espectacle. Perquè al capdavall el que estem fent els qui estem dalt de l'escenari és provocar emocions. Fins que això no ho has assajat amb blancs, amb negres, amb gent rica, amb gent pobra, amb gent que viu a la costa i gent que viu al mig del desert, no tens la capacitat de poder convertir allò en una cosa fixa, segura, que pugui evocar el màxim que els pallassos poden oferir, que és la poesia escènica.
No tota la comicitat es desenvolupa de la mateixa manera. Els còmics, per exemple fan riure de coses que són molt properes (sexe, religió, família...), utilitzen el llenguatge oral i van vestits de carrer. El pallasso és un titella sense fils, que va vestit de forma estrafolària i com que és una abstracció pot parlar dels sentiments i de les emocions que els homes i les dones no són capaços d'explicar. Parlem de la vida, de la mort, de la gelosia, de tot allò que té a veure amb el nostre sistema intel·ligent primitiu, que és el nostre sistema emocional, que tenim situat en el parasimpàtic, aquell que fa que plorem quan prenem mal o que sentim aquella alegria tan gran. Passa, però, que després hi ha el cervell sexual i el cervell aquest d'asseure el cap que s'emboliquen a competir entre ells i maten aquell cervell animal que tenim quan som nens. Per això la paraula adult ve d'adulterat, perquè en comptes de ser com s'és, intenta fer veure que és com els altres esperen que siguis.
-Tinc entès que en un període de la seva carrera professional, li molestava quan veia que entre el públic hi havia xicalla, perquè considerava que el teu missatge anava adreçat als adults.
Volia arribar a la intel·ligència i estava convençut que la intel·ligència la tenien els adults. I no. Sobre això vaig tenir una discussió amb el Charlie Rivel, que em volia fer veure com és d'important comptar amb la xicalla. Jo ara quan hi ha adults vull cobrar més perquè he de fer molta més feina. Quan jo faig una provocació a un públic infantil, aquest em respon i quan em respon, he de tornar a provocar. El públic adult, en canvi, té vergonya. Quan treballes en públic familiar els pares a partir de les vivències amb els seus nanos, tornen una altra volta a ser aquell nen que porten dins. I els avis fan exactament igual. En canvi, tenim un gran problema 'pallassístic': com arribar als adolescents.
-Ha parlat del Charlie Rivel, que possiblement va ser el gran referent dels pallassos a Catalunya al segle XX. De qui ha après el Tortell Poltrona?
En primer lloc vaig començar amb el meu tiet Francesc, amb els pastorets. Després ens vam posar en això dels pallassos arran d'un viatge que vam fer a París el 1975. Aleshores allò era extraordinari. I allí vaig conèixer uns pallassos que es deien Clowns Les Macloma, que era una versió del pallasso que sortia del maig del 68. Allò ens va enamorar. A partir d'aquí, he après al costat dels meus coetanis: Jango Edwards, Johnny Melville, Grock, Charlie Rivel, Oleg Popov... L'espectacle que representem avui, 'Què bèstia!" és un homenatge a la comicitat que feien servir ells, que era una comicitat molt primària, molt primitiva a partir de tres personatges que engloben la nostra societat: el pallasso blanc, l'august i el contraugust.
-Disculpe, però això de la tipologia de pallassos no ho conec...
Abans teníem tota una tipologia de pallassos. El pallasso blanc és un personatge efeminat, normalment ben vestit, amb sols, estreles, llunes... És un personatge que tindria entre 10 i 12 anys, que ja sap el que és veritat i vol ser gran. Després hi ha l'august, que és una mica maldestre, entusiasta, no té del tot interioritzats els límits. Per entendre'ns tindria entre 7 i 9 anys. I finalment hi ha el contraugust, que és un pallasso que té entre 4 i 6 anys, que li ho coles tot.
-De vostè diuen que és "pioner del clown en català, reinventor del circ i defensor d'una idea poètica dels pallassos". S'hi sent identificat?
Crec que el circ tal com s'entenia no té possibilitats d'existir. En primer lloc perquè és ecològicament insostenible. Nosaltres, amb el Circ Cric, vam agafar el testimoni dels últims circs itinerants i vam donar entrada a una nova forma d'entendre el circ. I això ho vam fer quatre anys abans que es fera el mateix a França i vuit anys abans que apareguera el Circ del Sol. Encara queden circs ambulants, però difícilment s'aguantaran com a tals.
Pel que fa a la poesia, jo entenc la poesia no només com quelcom escrit, sinó com una emoció que pots percebre en la pintura, en la fotografia, en qualsevol expressió artística i natural. Jo vaig tenir la sort de passar el confinament en un parc natural i el que va passar va ser que em vaig enamorar dels núvols. Perquè vaig descobrir que són escultures efímeres en moviment que necessiten que jo perceba el temps d'una altra manera. L'emoció poètica és aquesta sensació de plenitud, d'estar flotant i sentir-te, d'alguna manera, immortal. Això és una passada.
-Vostè és una persona amb moltíssima consciència social. Pot haver-hi subversió en la feina de pallasso?
Aquí hi ha el gran problema de la societat que són els agelastas, aquells que no saben riure. En general en aquesta societat s'ha intentat fer-nos creure que les coses avorrides, tristes i sense sentit de l'humor són les coses ben fetes. I aleshores tenim la confusió que una cosa seriosa ha de tenir aquests algoritmes. I això no és cert, perquè la vida és un instant, una cosa divertida, un petard, una mascletà. I com a mascletà que és, s'ha de gaudir. Les coses serioses no tenen per què ser ni tristes ni avorrides; poden ser amb colors, amb música,... Hem de superar aquesta limitació mental; hem de cercar les solucions de forma divertida. Ara estic treballant amb el botànic Martí Boada per explicar la necessitat de la natura a través del sentit de l'humor. Si no hi ha sentit de l'humor no hi ha tolerància i si no hi ha tolerància ens n'anem als extremismes. A tothom ens fa falta més sentit de l'humor.
-Creu que el món aniria millor si riguérem més?
I tant! L'experiència de Pallassos Sense Fronteres és brutal a aquest respecte. Hem fet una investigació amb el departament de psicologia d'emergència de Bellaterra sobre les teràpies per a nanos que surten de violència extrema. Hem fet una investigació al Líban i ara en farem una a Colòmbia. I de moment, el que ens diuen les investigacions és que la resiliència que genera un espectacle de pallassos és brutal.
-Vostè ha estat cofundador de Pallassos Sense Fronteres, una iniciativa que va començar a Sarajevo, en ple setge servi. Què s'hi va trobar?
Allò va ser brutal! Ens trobàrem que hi havia una discoteca que funcionava alhora que es succeïen els bombardejos! La gent tenia moltes ganes de viure. De fet, no he vist mai més felicitat que en aquella discoteca de Sarajevo. Mentre estàvem allí, vam visitar un hospital i ens vam posar a jugar amb un xiquet a través d'un titella. I el nen, que feia tres anys que no parlava, va tornar a parlar!
Dins de Pallassos Sense Fronteres també tenim un equip de pallasses del Líban, Clown Me In. Van fer una actuació a Beirut i una mare els va contar que la seva filla, que no havia parlat d'ençà de l'explosió al port, va tornar a parlar després de veure el seu espectacle. Són coses brutals.
-De fet, també en l'anomenat primer món això de la risoteràpia està a l'ordre del dia.
Sí, però tanmateix em preocupa que es faça de forma terapèutica. Seguim amb els problemes de l'agelastas aquí: sembla que la vida ha de ser una cosa molt seriosa i que, en tot cas, els moments de riure han de ser pautats i previstos. I no és això el que hauríem de perseguir. Aquesta forma tan seriosa d'entendre la vida entronca amb la nostra tradició feixista, judeocristiana i masclista.
-Vostè sap molt bé la importància que té el riure en situacions traumàtiques, com ara els conflictes o les guerres. En la situació actual, després dels confinaments, crec que una de les coses que més trobem a faltar és riure en grup. Ens manca un xoc de riure?
Mira, en el meu cas, vaig entrar en el confinament al poc d'arribar de la frontera del Sudan del Sud on fèiem un espectacle per a xiquets que mai no havien vist cap espectacle. Però tan bon punt es van aixecar una mica les restriccions, hem tornat a treballar. Hem anat fent. I després en la vida quotidiana vaig apujar el volum.
-Que vol dir amb això que va apujar el volum?
Doncs, mira, per exemple, anava al forn i demanava "Pan-demia". O encomanava optimisme amb les mascaretes. En certa manera, li agraeixo a la pandèmia que ens ha fet prendre consciència que som molt més fràgils del que pensem. Jo estimo molt Àfrica perquè els africans saben que com a màxim tenen dues setmanes de perspectiva de vida. I d'això, amb la pandèmia, els europeus rics i grossos també se n'han adonat. Les nostres relacions humanes s'han congelat en certa manera, però també hem après a distingir allò que era realment important i allò que no eren més que fotesses.
-Hi ha tot un debat a propòsit del si aquesta pandèmia ens ha canviat, però la sensació és que, tan bon punt desaparega el virus, tornarem a aquelles dinàmiques autodestructives i extractivistes. Em sembla que vostè és optimista de mena, però creu que la pandèmia de veritat ens canviarà positivament?
La pandèmia no és un problema. El problema és l'ús que els éssers humans fem dels recursos sense tenir en compte els límits del planeta. Jo vaig néixer sense televisió, sense cotxes al carrer i sense plàstic. I el diumenge anàvem a escoltar òpera en el gramòfon de l'avi. I feia dos banys al mar per any. I era un noi plenament feliç! No ens adonem que la vida depèn de coses molt senzilles. Mira, dues dades: l'aigua potable del planeta és el 4% de tota l'aigua disponible. I si es moren les abelles, la humanitat morirà al cap de quatre anys. Per tant, cal posar-se les piles, amb alegria. Si no sabem reaccionar, aquesta pandèmia serà una introducció a les coses que ens poden passar. Jo, personalment, moltes voltes penso que el vaixell s'enfonsa, però jo formo part de l'orquestra del Titanic i seguiré tocant i ens divertirem fins que l'aigua ens ofegui.
-La situació política actual a Tortell Poltrona li fa riure o plorar?
Em sembla que en l'actualitat hi ha molt polítics a qui els manquen els miralls laterals.
-Què vol dir?
Per conduir un vehicle necessites un mirall per veure que passa als costats i darrere. Tinc la sensació que si la nostra espècie desapareix, no serà pel canvi climàtic, sinó perquè estem dirigits per una colla de malalts mentals que no tenen miralls laterals. Hi ha alguna excepció entre els polítics, però poques. Els polítics s'haurien de guiar pel compliment estricte dels drets humans. Aquests polítics saben quins són aquests drets? Si no els saben, no els hauríem de considerar aptes per exercir la política. Si a això li sumem la ingerència dels poders econòmics...
-Vostè s'ha destacat per fer costat al moviment independentista a Catalunya...
Però no soc indepe. Soc antifranquista i antifeixista. El problema d'Espanya no és Catalunya sinó el franquisme i que a la gent no li deixen viure i parlar el seu idioma. Com antifraquista que soc, votaré tot el que pugui anar contra aquest franquisme. Però jo no soc indepe, sinó sensefronterista. Jo no vull la independència, sinó un món global.
-Però hi ha fet costat d'una forma pública..
Li faig costat perquè és un moviment antifranquista, però hi ha aspectes d'aquest moviment amb què no estic del tot acord. Jo és que soc agnòstic, no crec ni en mi, per tant no puc creure en un moviment d'una forma absoluta. Soc membre d'Òmnium Cultural, com un homenatge als meus pares, que parlaven català d'amagat.
-Manuel Valls es va enfadar moltíssim perquè vostè en el discurs de la Mercé, que va fer l'any passat, va criticar obertament les persones que, tot i viure de fa anys a Catalunya, no saben parlar català.
Llàstima que no vaig veure com Valls eixia de la sala perquè li hauria dit: "Manuel, dónde valls?". No té cap mena de dret a enfadar-se perquè l'únic que vaig dir és que la gent que no parla l'idioma del lloc on va és un inadaptat. De la mateixa manera que quan jo vaig a Anglaterra, si no parlo anglès, soc un inadaptat. I si vaig a Àfrica i no parlo l'idioma dels locals, soc un inadaptat. Per tant, la gent que porta 40 o 50 anys en Catalunya i no en diu ni una en català, és un inadaptat. Enfadar-se per això no és ser un inadaptat, sinó ser imbècil.
-Es cuida prou la cultura a Catalunya?
No, enlloc d'Espanya. Només cal comparar el pressupost per a cultura a França i a Espanya. Què és cultura? La cultura és art, la cultura és allò que millora el comportament i el pensament de les persones. El problema és que des que han emergit les xarxes i tot aquest tinglado, ara també tenim una cultura que l'únic que vol afavorir és el consum. La cultura ha de ser subversió per millorar, no per consumir.
Jo estic molt preocupat pels adolescents, perquè els hem posat entre les mans un aparell digital que ni els adults sabem fer servir i que és pornografia sentimental pura. És com entendre el sexe a partir de les pel·lícules de pornografia. I aquests nanos que s'havien de portar malament, s'havien de tocar i s'havien de subvertir, els hem tingut tancats sense tindre'ls compte per res. Em preocupa molt l'ús que en fan i tots els problemes que se'n deriven.
-Quin paper han de tenir les arts escèniques en un món tan digitalitzat? Com convenceria a un adolescent que en lloc d'estar amb el mòbil una hora i mitja, vaja a uns dels seus espectacles?
Per començar, novetat. I a partir d'ací, pots descobrir coses noves que t'interessen. El món de les pantalles és un món de dues dimensions. I la vida és molt més que això. A mi amb tanta sèrie i amb tantes xarxes i tot això em fa la sensació que la gent viu les vides emocionals de les altres persones. I això dona una buidor absoluta. La vida l'hem de viure nosaltres. La teva vida no pot ser una pel·lícula o el que fan els altres. Jo no crec en l'ànima, però sí crec en l'esperit que ens permet gaudir de la consciència, de veure, d'escoltar...
-El Circ Cric fa 40 anys. Quin balanç en feu i quines són les perspectives de futur?
El futur és avui i jo avui estic bé. Som efímers, les persones i els projectes. Ara volem fer una fundació per lligar circ i natura amb totes les arts i que dins el nostre centre es pugui gaudir de tot això. És un projecte de gent rica, però estem treballant per intentar fer-lo viable. I, personalment, la meva aspiració és continuar fent riure.
-Té 66 anys; quan té previst jubilar-se?
Només es jubila la gent que treballa en allò que no li agrada. Com deia algú, els europeus treballen en coses que no els agraden per comprar coses que no necessiten.
-Com li agradaria que el recordaren el dia de demà?
Amb una mascletada!
---------------------------------------------------------
EL PALLASSO COMPROMÈS
"És vostè Tortell Poltrona?", li demano a Jaume Mateu -camisa llampant, mascareta mig caiguda- que camina desorientat a pocs metres del teatre Raval de Castelló, on hem concertat la cita. Tortell és el plat fort del festival Per Nassos que ha organitzat la regidoria de cultura de la capital de la Plana. Carrega la maleta perquè hi ha fet nit. "Demà tenim actuació al Circ Cric i preferíem poder descansar", rebla Montserrat Ribas, parella de Jaume Mateu i companya d'aventures del Tortell. Tots dos van fundar el Circ Cric l'any 1981, que avui té la seu permanent a Sant Esteve de Palautordera, a la comarca del Vallès Oriental. I també plegats van donar forma a l'ONG Pallassos Sense Fronteres, que des de la seua creació, l'any 1993, ha fet més de 400 expedicions i disposa de delegacions germanes en almenys 15 països.