En un aparcament al nord-est de Delhi descansen a cel obert desenes de cadàvers embolicats. Uns operaris han construït pires apilant llenya. Al costat dels morts hi ha parents seus amb vestimenta blanca de protecció. Esperen que els deixin encendre la llenya per als seus difunts. De tant en tant un sanglot o un grit trenquen el silenci. A part d’això, només se sent el crepitar del foc i les sirenes de les ambulàncies.
Lalan Kumar, un home de mans fortes i ulls cansats, s’està un tros lluny de l’aparcament. Fa deu anys que porta ambulàncies, però diu que mai no havia vist tants morts com els últims dies. “Avui he portat 22 cadàvers al crematori. Però a l’hospital d’on vinc n’hi ha com a mínim una dotzena més esperant”.
Es ruixa amb líquid desinfectant les mans, la camisa i els pantalons. Porta sandàlies. No té cap equip de protecció. Ahir, explica, li van trucar per anar a una casa on va trobar el mort i prou. Els parents havien fugit. Rep trucades de pànic de famílies que busquen bombones d’oxigen. Se sent desesperat, diu aquest home de 52 anys. Però, si no fa la seva feina, “els cadàvers s’aniran apilonant als carrers”.
Quan comença a fer-se fosc, un núvol de fum i cendra s’estén per damunt d’aquell indret, sobre el crematori. És com si a mig abril l’hivern hagués envaït la ciutat. D’aquí a poques hores, l’administració de Delhi donarà a conèixer les noves xifres de morts per COVID de la jornada: aquest dissabte seran 357 persones, més que cap altre dia, i tot i així les xifres oficials estan molt per sota de les reals. Només al districte de Seemapuri, on Kumar espera amb la seva ambulància, avui s’hi han incinerat més de 125 persones.
El crematori, dirigit per una organització de voluntaris, està tan sobrecarregat que els operaris han tirat a terra una paret per fer espai. Ara molts dels cadàvers són incinerats a l’aparcament. N’hi arriben tants que hi ha dies que se’ls acaba la llenya. Ni tan sols a final de l’estiu passat, quan la primera onada va arrasar el país, la situació no va ser tan dolenta, diu Kumar.
I no és només a Delhi on aquests dies cremen les pires i es formen cues als cementiris. En moltes zones del país, hospitals i crematoris estan plens a vessar. Una segona onada de coronavirus arrasa l’Índia, i és més dura i més mortífera que molts episodis dels que ha viscut el món des que va començar la pandèmia. Famílies desolades van corrents de clínica en clínica buscant un llit per als seus parents. Ciutadans desesperats demanen bombones d’oxigen per les xarxes socials.
Desenes de persones han mort perquè els hospitals s’havien quedat sense oxigen. I fins abans de mitjan maig la situació no millorarà gaire. Fins aleshores el nombre diari de morts podria enfilar-se oficialment fins a més de 5.500, però extraoficialment en podrien ser molts més. Al punt màxim, la xifra de noves infeccions podria rondar gairebé el milió de casos per dia; sempre que el país aconsegueixi fer prou tests. Però ja ara els experts parteixen del supòsit que les xifres de l’Índia són fins a trenta vegades més altes. Actualment, a Delhi un de cada tres tests de coronavirus surt positiu. Dilluns al vespre l’aplicació de la ciutat per informar sobre el coronavirus indicava que a la metròpoli només quedaven dotze lluïts d’UCI per a pacients amb COVID. Per a vint milions d’habitants.
Amb una barreja de supèrbia, imprudència i incompetència el país s’ha enfonsat en la catàstrofe. Al gener el primer ministre, Narendra Modi, encara presumia del fet que l’Índia tenia la pandèmia controlada. El seu partit, el BJP, l’aclamava com un “visionari” que havia vençut la COVID-19.
A mitjan febrer ja anaven pujant les xifres de contagis, però els actes multitudinaris no tan sols estaven permesos, sinó que en part eren desitjats: el BJP de Modi va convocar actes de campanya i se celebraven casaments. “Si pensem que el virus necessita persones per escampar-se, l’Índia ha estat com una superautopista per al patogen”, diu Srinath Reddy, del Public Health Foundation of India. Per a l’epidemiòleg, el seu país és un avís per al món: el que està passant aquí es podria repetir a tot arreu on grans parts de la població no estan vacunades. I potser no únicament en aquests llocs, en cas que noves mutacions eludeixin la protecció del vaccí. “Guardeu-vos de cantar victòria abans d’hora”, alerta Reddy. Perquè aquest, diu, va ser l’error del seu país.
Fa poques setmanes, a l’Índia els ànims estaven ben relaxats. El virus havia afectat notablement els països rics, però l’Índia era una autèntica història d’èxit; una història que, a més, era improbable: d’una banda, pel fet de tenir gairebé 1.400 milions d’habitants i unes diferències enormes entre pobres i rics; i, de l’altra, perquè el país té diverses metròpolis que estan entre les ciutats més densament poblades del món. Molts havien fet pronòstics terribles per al país. Però, en comparació amb altres Estats, l’Índia va sortir bastant ben parada de la primera onada.
Des de mitjan setembre, les xifres baixaven contínuament, fins a una mica més d’11.000 noves infeccions per dia. D’explicacions d’aquest descens n’hi va haver moltes. Es va parlar d’una possible immunitat de grup a les ciutats, d’una suposada immunitat dels indis que ja havien superat altres malalties. “Els polítics volien reactivar l’economia, els ciutadans volien reprendre la vida, la indústria volia que es revifés el comerç. Tothom sentia el que volia sentir”, diu Reddy. I el govern va accedir a la reobertura.
A començament de març, si fa no fa, el ministre de Sanitat va veure que havia començat la “partida final”. A final de mes va anunciar: “La situació està controlada”. Avui, quan no ha passat ni un mes, el primer ministre, Narendra Modi, declara que el coronavirus ha travessat el país com un tufan, una tempesta perfecta. I això és el que ha estat; ara bé, una tempesta propiciada per l’home. Perquè, en comptes de limitar la catàstrofe quan el país encara ho podia fer, durant setmanes l’opinió pública i els polítics van fer tot el possible per continuar-la avivant.
Al gener el govern va donar el tret de sortida d’una festivitat hinduista, el Kumbh Mela, que s’estén al llarg d’uns quants mesos i que és una de les concentracions de gent més grans del món. Milions de pelegrins venen de tots els racons del país per banyar-se al Ganges. Ben junts, espatlla contra espatlla, i sense que pràcticament cap porti mascareta.
Al març s’inicia la campanya electoral en cinc estats. El més important és el de Bengala Occidental, amb capital a Calcuta. El partit de Modi hi vol guanyar sigui com sigui. El 17 d’abril, quan els llits de les UCI de la capital ja es van emplenant, el primer ministre celebra actes electorals amb milers d’assistents. Modi no porta mascareta quan crida: “No havia vist mai una multitud tan gran”.
El poble valora aquella despreocupació com un bon senyal: no s’ha de témer res. S’omplen els estadis de criquet. Sovint la gent es treu la mascareta.
Tanmateix, en aquell punt el govern ja entreveu que alguna cosa s’ha desbordat. Poc abans ha interromput l’exportació de vacunes. Fins aleshores el país havia enviat més vacunes al món de les que havia inoculat. L’Índia feia, doncs, el que es negaven a fer molts països rics: compartia amb els més febles. Molts països en vies de desenvolupament que altrament s’haurien quedat sense vacuna se’n beneficiaven. Fins i tot s’enviaven vacunes al Regne Unit. A l’Índia estaven orgullosos de ser el primer productor de vacunes del món.
Malgrat tot, el govern va desaprofitar l’ocasió per apujar al màxim la capacitat productiva de les fàbriques. Va adquirir massa poques vacunes, i es va impedir l’accés al mercat a empreses estrangeres com Pfizer. Aquells dies, Modi utilitza sovint el seu eslògan de l’“autonomia” econòmica: atmanirbhar. El missatge és aquest: l’Índia és forta i no necessita ajuda exterior.
El govern, per contra, mana desmuntar hospitals d’emergència de la primera onada. Es posa en marxa la construcció de fàbriques d’oxigen i la seqüenciació de noves variants del virus, però els diners corresponents arriben a les autoritats responsables tard o parcialment. Així doncs, encara avui no se sap del cert quina part de responsabilitat tenen en el brot les noves variants del virus. Si es tracta, per exemple, principalment de la variant britànica, de la sud-africana o d’una de nova d’índia: la B.1.617, una variant que sembla que es propaga més de pressa i que potser fins i tot enganya el sistema immunitari.
Quan els polítics reconeixen el perill, ja és massa tard per evitar-lo. A mitjan abril l’onada es converteix en un tsunami, gairebé a tot arreu es disparen es xifres. L’exèrcit de l’aire ha de portar oxigen a la capital amb avions. Alemanya, el Regne Unit, Singapur i els EUA envien ajuda humanitària, i fins i tot països rivals com la Xina i el Pakistan ofereixen el seu suport. L’Índia, que volia salvar el món amb les seves vacunes, ara ha de ser salvada.
I els ciutadans del país, acostumats a no poder-se refiar gaire de l’Estat, queden tot d’una abandonats a la seva sort. La gent, presa del pànic, acapara medicaments i bombones d’oxigen. En molts llocs esclata una brutal lluita per la supervivència. I enlloc no es batalla amb tanta duresa com a Delhi, una ciutat Estat que no disposa de fàbriques d’oxigen pròpies.
Diumenge passat veiem mitja dotzena d’homes i dones asseguts a la vorera de davant de l’hospital LNJP que s’esforcen per agafar aire. Les seves famílies supliquen al vigilant que els deixi entrar. Però el vigilant els diu que no i assenyala el cartell de l’entrada: tots els llits per a pacients de COVID estan ocupats. “Hem anat a tots els hospitals. A tot arreu ens diuen el mateix. On hem d’anar, doncs?”, implora una noia que està a punt de plorar.
Rahul Seth va tenir més sort que ella, però ell també té por. La setmana passada aquest advocat va poder aconseguir un llit per a la seva mare malalta. Però només perquè el seu oncle, que coneix “polítics influents”, va intercedir per la família. Ahir, però, va rebre una trucada de l’hospital: se’ls acabava l’oxigen, Seth havia d’anar a recollir la seva mare. “Com m’ho faré, ara, per trobar un altre hospital?”, pregunta aquest noi de 28 anys. “Sé que els metges fan tot el que poden. Però no ens poden deixar morir i ja està”.
La seva tia també es va contagiar. L’hospital on s’està tenia un llit, però els van dir que la família havia de portar una bombona d’oxigen. Al mercat negre van pagar 120.000 rupies (més de 1.300 euros) a un comerciant. Seth ens n’ensenya un rebut al mòbil. “Com s’ho ha de fer un ciutadà mitjà per pagar aquests preus abusius?”.
Seth té la sensació que els han deixat a l’estacada, i com molts altres ciutadans dirigeix la seva ràbia contra tota la classe política i burocràtica a qui li encanten els grans gestos, però que ha demostrat ser incapaç de planificar a llarg termini. I, abans que ningú, contra Narendra Modi.
A diferència d’altres populistes, el primer ministre indi no ha negat mai el perill del coronavirus. Al contrari: l’any passat, quan les xifres encara eren baixes, va imposar un confinament draconià. Modi sabia el perill que podia representar el virus per a l’Índia. Però també el mou la fe en l’excepcionalitat: la seva i la del seu país.
Modi ha creat un culte entorn de la seva persona, i això, entre altres coses, dificulta la superació de la crisi. S’ha convertit en una mena de pare de la nació, algú que està per damunt de tot i que és considerat infal·lible. Li ha crescut la barba blanca i els cabells se li ondulen al clatell. Ara ja no es veu tant com el reformador que es va presentar a les eleccions, sinó com un líder religiós. Al país ja no hi ha gaire gent que el contradigui en públic, ni als mitjans ni al seu partit.
Ha estat l’arrogància de Modi, entre altres coses, el que ha portat l’Índia al fracàs. Al país no van fer cas dels avisos, si és que n’hi va haver. Un metge explica per telèfon que a ell el van alertar veladament: si continuava parlant amb els mitjans, la seva conducta tindria conseqüències, per a ell i per als seus col·laboradors. Pel que sembla, ara el partit de Modi s’ocupa menys de la catàstrofe i més de la reputació del país.
El 2 de maig es veurà si milions d’indis continuen comprant a Modi i al seu partit la llegenda de la infal·libilitat. Serà llavors quan es publicaran els resultats de les eleccions a Bengala Occidental i als altres estats. Aleshores es posarà de manifest, almenys esquemàticament, si la gent continua creient que Modi i el seu partit poden millorar la vida dels ciutadans. O si persones com l’advocat Rahul Seth seguiran recordant que en el moment de màxima urgència només es van poder refiar d’ells mateixos.
Diumenge de la setmana passada, Seth és davant l’hospital on la seva mare està en tractament. La dona no pot anar sola al lavabo, però no hi ha ningú que la pugui ajudar. Truca contínuament al seu fill. “He estat tota la nit plorant”, diu el jove. “Mai de la vida no m’havia sentit tan desemparat”.
Seth entrega a una infermera l’orinal que ha comprat. Després truca a la seva mare, ja que ell no pot entrar a l’edifici. Se sent la veu de la dona per l’auricular. Diu que s’ha estirat de bocaterrosa perquè té problemes per respirar. Seth li pregunta si es troba bé. Amb prou feines se sent la resposta. “Em penso que sí”. Estan estables els seus nivells d’oxigen? “No ho sé. Estic cansada com una mala cosa”, contesta. I pregunta, després d’una pausa: “Et tornaré a veure la cara abans de morir?”.
Traducció d'Arnau Figueras