Km 79. Arenys de Munt. Per a continuar el viatge, ens caldrà desfer camí fins a Sant Celoni i prendre la carretera C-61 que travessa el massís del Montnegre en direcció de nou a la costa del Maresme. Vallgorguina apareix al nostre pas. El poble queda entaforat dins la riera homònima, amb la humitat pertinent i la fredor penetrant els dies curts de l’any. Atureu-vos-hi: de la cultura megalítica present a la zona el dolmen de Pedra Gentil emet una energia singular.
Amb el coll de Collsacreu, apareix de nou el mar. Als nostres peus, Arenys de Munt. Si el poble disposa d’un element vertebrador i signe d’identitat local, aquest és la riera que tants patiments ha infligit a la població en episodis d’aiguats. No baixarem directament a la costa, sinó que ens desviarem per l’encantador paratge de la Vallalta. L’espai és tancat, elevat; una valleta frondosa, breu, a recer del massís del Montnegre. Hi abunda l’espècie de fulla caduca i s’ha fet significatiu el conreu de la maduixa. Sembla que la producció del fruit roig remunta a principis de segle XX, amb uns primers maduixers importats de França i plantats a Sant Cebrià de Vallalta. La maduixa del Maresme destaca per la intensa dolçor i les qualitats aromàtiques. Actualment, se li ret homenatge amb la celebració de la Fira de la Maduixa, que té lloc simultàniament a Arenys de Munt, Canet de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta i Sant Pol de Mar. Dels productes de la terra, la maduixa comparteix protagonisme amb el pèsol del Maresme, també motiu d’una cita ineludible en diferents poblacions de la comarca: les Jornades Gastronòmiques del Pèsol. La quantitat d’esdeveniments gastronòmics denoten la sensibilitat de la comarca per la bona cuina.
A Sant Pol de Mar desemboca la carretera de la Vallalta. El nucli antic, una trama irregular de carrers estrets i costeruts, enlluerna per la blancor profundament mediterrània i d’una pulcritud insistent. Si baixem fins a la platja, l’anomenada platja de les Barques dibuixa un racó recollit que s’obre al sud amb un parell de llengües sorrenques —la platja de Sant Pol i la de Can Villar, amb un búnquer de la Guerra Civil.
El viatge de tornada a Mataró es presenta predictible: la carretera N-II segueix una costa poc accidentada. A Canet de Mar, hi ha la ruta modernista de Domènech i Montaner, i poc després assolim Arenys de Mar i el seu cementiri —cementiri de Sinera, glossat per Salvador Espriu, fill il·lustre del poble. La presència de torres de guaita al llarg del litoral recorden els esforços recurrents per protegir la població de la pirateria.
I toquem a Caldes d’Estrac, Caldetes. L’ambient és originàriament mariner, i en les darreres dècades colonitzat pel sector residencial. Hi podrem visitar la Fundació Josep Palau i Fabre, amb l’ingent fons d’art del poeta —que il·lustra l’estreta relació d’amistat que mantingué amb Picasso. És la darrera fita cultural, la que ens deixarà un record dolç d’aquesta comarca, de llum intensa, clima benèvol, paisatge mediterrani i gust pel bon menjar.