Km 30. La Roca del Vallès. Remuntem uns quilòmetres el Mogent i arribem a la Roca del Vallès. Del poble sobresurt el castell, enfilat sobre un turó i fent ostentació del seu caràcter sòlid i rotund. Haurà de saber el lector que un dels primers propietaris fou el senyor Arnau Mir de Tost, allà cap al segle XI, figura especialment activa en matèria de conquestes per terres interiors de Catalunya.
El municipi concentra, igualment, un notable patrimoni megalític. El consistori ha volgut donar visibilitat als nombrosos dòlmens, a través de l’anomenada “Ruta Prehistòrica”, que en visita les principals mostres.
Tornem de nou al Maresme, però fem-ho per la carretera que, des del poble, s’enfila al coll de Sant Bartomeu. El port adopta el nom de Sant Bartomeu de Cabanyes, una discreta ermita romànica que hi ha pròxima a la carretera. Podrem aparcar en aquest punt i fer una agradable passejada pel turó de Céllecs, i visitar així el seu poblat ibèric, un dels principals del Vallès Oriental.
Òrrius i Dosrius se succeeixen de camí cap a Llinars de Vallès. La carretera, sempre de muntanya, obliga a una conducció entretinguda i contemplativa. Al coll de Can Bordoi, abandonem momentàniament la ruta: agafem el camí que condueix al santuari del Corredor, al cor de la serra homònima, la qual, junt amb la de Montnegre, conforma el Parc del Montnegre i el Corredor. Es tracta d’un onatge muntanyós de coberta forestal infinita, densa, a pèrdua de vista. El santuari, que va albergar fins el segle XIX la imatge de Nostra Senyora dels Socors, fa avui funcions de centre d’informació del parc. El lloc, com un oasi enmig de la boscúria, invita a relaxar-se en els amplis prats que el circumden.
De nou a la carretera, desemboquem a la depressió vallesana. La solitud de la carretera de muntanya topa amb l’agitació permanent del corredor mediterrani. En poc espai, es concentren l’autopista AP-7, la línia del ferrocarril i la de l’alta velocitat. Sortosament, saltem àgilment aquestes infraestructures, i arribem a Llinars del Vallès. El poble no pot ocultar els seus orígens, que venen de lluny: la cultura megalítica hi és representada pel dolmen de Pedrarca, la presència laietana pel poblat ibèric del Far i la cultura romana per la Torrassa del Moro.
El cromlec de Pins Rosers, conegut en la contornada com les Pedres del Diable, es troba al marge esquerre del Mogent i és la prova que la bonança del lloc i la facilitat de circulació foren dos motius de seducció ja en temps de la prehistòria. Es tracta d’un dels primers monuments megalítics coneguts a Catalunya, descobert a les darreries del segle XIX. Tot apunta que som davant d’una peça única del patrimoni prehistòric català, que res hauria d’envejar al cromlec del mas Baleta, a l’Alt Empordà. Actualment, el monument que ens ocupa ha quedat reduït a ornament del jardí privat d’una planta potabilitzadora. Per a visitar-lo, cal demanar autorització.
Km 66. Sant Celoni. Continuem cap al nord per la carretera comarcal C-35, que discorre paral·lela a l’autopista i sense cap mena d’encant. Passem de llarg l’entrada a Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, dos pobles que són porta del Parc del Montseny i dels quals parlarem en un capítol posterior. Seguidament, Sant Celoni, que és l’accés principal al Montseny des d’aquest vessant i que ha crescut cap a la llera del riu Tordera en forma de polígon industrial, colonitzant un antic raval. Allà, hi trobareu el Pont Trencat, d’estil gòtic i batejat així per raons òbvies —dels dos ulls, tan sols en queda un en peu, arran de la destrucció duta a terme durant la Guerra del Francès, el 1811. L’estructura és compartida per Sant Celoni i Santa Maria de Palautordera, i conserva en la seua essència el relat de la història: la seua construcció respongué a la necessitat de trànsit exigida pel Camí Ral en un punt on, amb anterioritat, havia travessat el riu una calçada romana. La rehabilitació contemporània fou inaugurada el 2003. El Pont Trencat és avui una estètica passarel·la reservada a vianants i bicicletes.
Sant Celoni conforma un punt estratègic en el nostre viatge. A banda d’haver representat històricament una cruïlla històrica de camins, per al nostre interès fa d’enllaç entre dos espais protegits d’alt valor ecològic. D’una banda, el Parc Natural del Montseny, que és alhora Reserva de la Biosfera de la UNESCO; de l’altra, el Parc del Montnegre i el Corredor. Tots dos formen part de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Podrà imaginar el lector que la població conforma una base d’operacions excepcional per a la descoberta d’aquests dos massissos.
Com que al Montseny viatjarem en un capítol posterior, penetrem ara en el massís del Montnegre. Des de Sant Celoni, una petita carretera s’enfila decidida a Olzinelles. Abans d’arribar-hi, Sant Esteve d’Olzinelles roman al marge del camí. L’església parroquial depengué del monestir de Sant Cugat del Vallès i està documentada des del segle XI. A final del segle XVIII va ser reconstruïda i el 1977 s’hi va fundar una comunitat de monges cistercenques sense massa fortuna, que es dissoldria al cap d’un quinquenni a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat. Un petit cementiri i la rectoria completen el conjunt, diminut, intimista. L’indret és travessat per dos dels itineraris senderistes senyalitzats del Parc del Montnegre i el Corredor: un amb origen a Sant Celoni i l’altre a Vallgorguina.
Si seguim penetrant en vehicle en aquestes muntanyes, assolirem Hortsavinyà per pista de terra sense dificultats: s’hi localitza el Centre d’Informació del Parc. De camí, haurem visitat Sant Martí de Montnegre. Com la d’Olzinelles, aquesta església parroquial es troba dins el municipi de Sant Celoni i té el seu origen al segle XI, si bé l’actual data dels segles XVII i XVIII. L’obra és senzilla, d’una sola nau, bàsica i sòbria. No li cal res més.