La franja litoral que s’estén més enllà del Besòs presenta una successió de platges sorrenques, llargues, obertes, sobre les quals es precipita, sense gaire llicències ni transicions, la serralada Litoral, una muntanya eixuta i històricament poblada. Podrem comprovar-ho des de qualsevol punt elevat del Maresme: la panoràmica abraça des de la silueta imprecisa de Barcelona fins als perfils llunyans de les poblacions costaneres septentrionals. En aquest paisatge, que és el que correspon al sector septentrional de la marca turística Costa Barcelona, hi destaca Mataró. És l’element central i, per això mateix, serà punt d’inici i final d’aquest recorregut a través del qual descobrirem els paisatges del Maresme i part del Vallès Oriental.
Mataró —dèiem— fa de frontissa i, per això mateix, sobre ella pivoten dues realitats d’una mateixa comarca: des de la capital maresmenca cap al sud, el territori és entapissat per un urbanisme continu, atapeït, dens, que esborra els contorns de les diverses poblacions. En sentit contrari, el fenomen sembla oxigenar-se, i entre els nuclis urbans i les àrees residencials perviuen interludis de terreny, dedicats al conreu, o deixats a plaer de la vegetació local.
Mataró imposa una visita, abans d’engegar el camí. La ciutat va ser fundada, ex novo, com a centre organitzador del territori. De la Iluro original es conserva un notable patrimoni a l’abast del públic; la vil·la romana de Torre Llauder, les termes romanes a la cèntrica plaça de Can Xammar, o la vil·la romana dels Caputxins, a més d’un fragment de muralla, d’un mur del mercat o una conducció d’aigua. Iluro va romanitzar gran part del Maresme i va dinamitzar-lo en matèria manufacturera i agrícola: en són una mostra els forns de la Fornaca, a Vilassar de Dalt, per a la producció de materials de construcció, i la Cella Vinaria de Vallmora a Teià, on s’elaborava vi per a l’exportació.
Tradicionalment, Mataró ha estat vila d’empenta en el ram de la construcció naval i en el comerç d’ultramar. I durant el segle XIX esdevingué un nucli cabdal per a la Revolució Industrial a Catalunya, període durant el qual s’especialitzà, dins el sector del tèxtil, en el gènere de punt. El caràcter capitalí i el dinamisme endèmic es traduïren en una arquitectura modernista benestant i en l’arribada de la primera línia de ferrocarril —Barcelona-Mataró— de la península Ibèrica, que entrà en funcionament el 1848.
Km 15. Alella. Ens dirigim cap al sud per la inevitable carretera N-II. La circulació és permanentment intensa en aquesta artèria, que sembla traçada en tiralínies i que separa —junt amb la línia ferroviària— les diverses poblacions de les platges respectives. Travessem Vilassar de Mar, Premià i el Masnou, per enfilar muntanya endins en direcció a Alella. Val a dir que el Maresme posseeix una identitat dual, de mar i muntanya, per entendre’ns: una costa saturada i uns pobles de muntanya, pròxims i lleugerament elevats, residencials, plaents i amb una perspectiva privilegiada. Aquests són Cabrils, Vilassar de Dalt o Teià, entre d’altres. I Alella, en la qual ens detindrem. En qüestió de vins, és capital de la DO homònima i la seua economia s’ha basat tradicionalment en la producció vitivinícola. No debades, als vessants acusats de la serralada Litoral, hi alterna la vinya amb la urbanització residencial. La DO Alella s’ha dedicat principalment al blanc, de solució fina, perfumada, de suavitat òbvia. El poble reserva al viatger sensible als caldos locals l’experiència enoturística: diumenges de maridatge de vins i suculències dels diferents espais de restauració, o la tradicional Festa de la Verema. Podrem passejar, també, pels seus carrers, a la recerca dels elements patrimonials emblemàtics, com són la masia Can Lleonart, el celler Alella Vinícola, de tall modernista i projectat per Jeroni Martorell, o la casa natal de Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista i pare de l’Escola Moderna.
Alella és, a més, un punt de partida excel·lent per a excursions a peu entre vinyes —atanseu-vos a la magnífica vall de Rials, que separa aquesta població de Teià— i pel Parc de la Serralada Litoral, amb vistes privilegiadíssimes sobre aquest bocí de litoral. Això sí: haureu d’enfrontar-vos als pendents exigents i sorrencs d’aquestes muntanyes.
Pel coll de Font de Cera, abandonarem el Maresme. La carretera comença, com qui diu, arran de mar, travessa Alella i, en un grapat de giragonses, assoleix el pas cap al rerepaís. El descens a Vilanova del Vallès es presenta ombrívol. Uns darrers quilòmetres pel pla ens fan circular per un escenari d’una ruralitat en actiu. El caràcter agrícola s’accentua, encara més, quan toquem la vall del Mogent: als marges del riu, l’horta s’arrenglera ordenadament: petites explotacions conviuen amb camps d’autoabastiment i de lleure. Vilanova és vila de pas, que ha crescut en una cruïlla de carreteres.