El japonisme va tenir, té encara, moltes formes. Per exemple, Van Gogh o Frank Lloyd Wright van ser dels primers en reconèixer la vàlua dels ukiyo-e, els gravats de fusta impresos a tot color i reproduïts sobre papers ben vulgars i que servien a voltes per embolicar el peix. A principis del segle XIX hi havia ukiyo-e que costaven tan poc com un bol de fideus. Un art decoratiu barat i popular que, com totes les arts populars, necessita d’una mirada externa que els situï en un context i els doni un valor que els seus usuaris no li donen.
Des de la papiroflèxia fins a l’arquitectura, la influència de les tradicions japoneses ha estat enorme. El que en un principi van ser influències cultes i artístiques integrades a una manera de fer moderna (Whistler, Monet, Joan Miró o Salvat-Papasseit, per posar uns referents qualssevol), han arribat a influir la cultura de masses occidental: el cinema, el còmic, la moda o la gastronomia actuals són incomprensibles sense tenir en compte el Japó, tot i que aquest referent està ja tan integrat que esdevé gairebé transparent.
Però hi ha un aspecte de les arts nipones que, malgrat ser de sempre molt apreciat i replicat fora del Japó, sembla que no hagi passat de la fase imitativa i no s’hagi acabat d’integrar a la manera de fer d’Occident. Es diria que la jardineria japonesa en les seves diverses variants no es pugui interpretar des d’altres coordenades i s’hagi de prendre com un tot indivisible, ponts vermells exageradament corbats i llanternes de pedra inclosos. Això com a mínim és el que semblen indicar els innombrables jardins japonesos que es poden trobar a qualsevol continent.
No té per què ser així, per descomptat. A la dècada de 1920 van aparèixer alguns tractats que van difondre a Europa el paisatgisme japonès i van impulsar, entre d’altres, a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, l’inventor de la tradició jardinera catalana moderna, a crear les seves pròpies versions d’ikebana i bonsai. Els va anomenar “jardinets de saló”, uns jardins portàtils en miniatura que creixien dins de safates de terrissa fetes pel ceramista Josep Llorens Artigas, al seu torn molt influït per la ceràmica i l’esmaltat japonesos, que va desenvolupar en la seva obra individual i en la seva estreta col·laboració amb Miró. Van ser un exemple primerenc i força insòlit d’interpretació local d’una tradició forana.
Per això mateix és important la col·lecció de bonsai del Jardí Botànic de Barcelona, una de les més importants públiques europees. Formada al voltant de la donació d’una part de la col·lecció privada de Pere Duran Farell, i amb altres incorporacions destacades posteriors, està cada cop més enfocada cap a les espècies mediterrànies, com el propi Jardí Botànic (JBB). El responsable de la col·lecció, el mestre Juanjo Pardo, format al Japó, està aconseguint una expressió pròpia de les varietats arbòries locals, adaptant els mètodes originals a les particularitats del clima barceloní.
Oliveres, magraners, alzines sureres, arbres mediterranis que difícilment es poden trobar a les col·leccions japoneses, tenen aquí una rellevància especial. El repte consisteix també en trobar una expressivitat propera a la sensibilitat d’aquestes latituds. Basant-se en els cànons originals decantats per segles de tradició, desenvolupar unes formes noves per a aquests arbres nous que reflecteixin els seus hàbitats naturals, o la “llum a 45 graus d’inclinació” com element definitori de tota una estètica, com defensava Antoni Gaudí. I que de passada parlin dels nostres temps actuals.
Però aquest esforç i aquest valor estan negligits. No és només que al mapa on-line del JBB ni surti l’espai que s’hi dedica, tot i que sí que està indicat un cop s’hi arriba, sinó que està tractat com un annex a mig arranjar dels vivers generals, en una posició perifèrica i improvisada que no s’adiu amb el cuidat disseny arquitectònic i botànic dels recorreguts del Jardí. Més que entrar a un museu viu, com la resta del JBB, sembla més aviat que entrem a un garden center, i per la porta del darrere, contenidors de brossa inclosos. Però el que es troba més a faltar és una explicació de què i com s’han d’apreciar els bonsai. Sense això només veurem arbres curiosos de mida reduïda i formes capritxoses, i ens perdrem les històries que tenen per explicar-nos.
El JBB organitza des de fa uns anys algun curs dirigit a la cura dels bonsai, una afició amb força seguidors a Catalunya. Però faltaria alguna introducció cultural regular i, sobretot, un intercanvi freqüent amb els grans mestres japonesos i internacionals que n’ampliessin l’abast i obrissin finestres a diferents maneres de fer. No sembla difícil d’aconseguir, malgrat les estretors pressupostàries que puguin existir. Barcelona és seu de Casa Àsia i de moltes empreses japoneses. S’hi podria involucrar també la Japan Foundation, l’organisme estatal de promoció internacional de la cultura japonesa.
És qüestió de voler-ho fer, com quan l’Ajuntament va forjar pràcticament des de zero una de les millors col·leccions d’art popular japonès i mingei fora de l’arxipèlag, ara al Museu Etnològic del carrer Montcada. En aquesta ciutat de tants prodigis, un que mereix més ressò i més mitjans és justament la col·lecció de bonsai del JBB. Podem començar per conèixer-lo. Aquest mes d’abril és un bon moment per visitar-lo. I els altres mesos també, perquè la vegetació s’expressa de manera diferent en circumstàncies diferents. Saber veure-ho i ajudar a què sigui així és un dels objectius de la cura i del gaudi dels bonsai, una manera particular de fixar-nos en la natura que ens ajuda a entendre-la en la seva generalitat. No us el perdeu.