Pocs intel·lectuals coneixen tan bé les institucions de la Unió Europea com l’historiador i filòsof neerlandès Middelaar, de quaranta-set anys. Va ser membre del gabinet de Herman Van Rompuy, el primer president permanent del Consell Europeu. Des del 2015, exerceix de professor d’Estudis Europeus a la Universitat de Leiden. El seu llibre “De Continent a Unió: present i història d’una Europa Unida” és considerat com una obra referent, i ara, el seu nou llibre “el caos europeu” tracta de les conseqüències de la pandèmia a Europa (*).
-Senyor Middelaar, mentre que la gent torna als pubs a Londres i obren els restaurants a Nova York, la majoria de països de la UE es troben estancats en tancaments i confinaments. Per què no pot Europa protegir millor als seus ciutadans?
-En aquest moment, aquells països que han mobilitzat grans forces socials contra la pandèmia estan en una millor situació. Europa ha viscut en pau per tres generacions, gràcies en part a la UE. Som més prudents i ens costa més d’improvisar. Depenem de regulacions en un moment en què és important actuar. Si un animal salvatge t’empaita, no t’aturis en un semàfor en vermell.
-No va ser el desig d’unir forces durant la pandèmia la raó per la qual els estats membres van cedir competències a la Comissió Europea?
-Va haver-hi múltiples errors. Vam començar amb les mascaretes. Primer, cada país s’encarregava del seu propi territori. Quan es va veure clarament com era de desastrós allò, van acordar un aprovisionament de mascaretes conjunt, però no va funcionar.
-Per què no?
-Perquè a la primavera de 2020 ja no estàvem en una economia de mercat, sinó en una situació que s’assemblava a una economia de guerra. Ja no es podien comprar mascaretes amb diners. Per primera vegada, tot allò que la UE coneixia ja no funcionava: lliure mercat, regulacions, legalitat… Tot girava entorn al poder. I ho diré clar i ras: en aquest cas la UE no està a l'altura. Ara bé, és perdonable cometre un error si se n’aprèn. Malauradament, es va repetir amb l’aprovisionament de les vacunes. En comptes de dir que necessitaven tantes vacunes com fos possible, i com més ràpid possible, l’actitud general va ser: “Com que en demanem tantes, les volem a un bon preu”. I això va ser un error en una situació com aquesta.
-La importància de la campanya de vacunació ha de quedar clara per tothom.
-No, la UE està en el procés de canvi d’un sistema que anomeno la política de les regles cap a una política d’esdeveniments. Això causa problemes.
-Pot explicar-ho?
-La política de les regles és la política de la UE des dels anys de fundació, quan el mercat comú es va desenvolupar amb paciència i cura. Ara ens trobem en un temps nou, més accelerat. El món empeny a la UE en la direcció d’una altra política, la qual reacciona als esdeveniments i al coneixement.
-Això vol dir que tot allò que manca a Brussel·les —esperit d’improvisació, força d’acció— té a veure amb la manera que es fa política a Europa?
-El govern a Brussel·les és tecnòcrata. Penso que ho podem dir sense caure en clixés antieuropeus. Els polítics a Brussel·les no aguanten la cremor dels focus de televisió com els seus companys de les capitals europees, però no podeu oblidar que això es deu a unes bones raons. Al principi del procés d’unificació europea es tenia la idea que Europa havia de desdramatitzar la seva política. Havia de ser avorrida. Era un gran avenç després de segles de guerra. El component emocional s’havia de rebaixar i la mentalitat tecnòcrata hi va ser clau. Els buròcrates europeus deien: solucionem qualsevol problema, ens encarreguem tant de les quotes de pesca com de l’IVA. A tot això hi anava lligat el sentiment de superioritat moral d’acord amb el lema “Construïm una nova, pacífica Europa”.
-Què ha canviat?
-Les nombroses crisis: la crisi financera, la crisi del deute, la crisi d’Ucraïna, la crisi dels refugiats i el Brexit han sacsejat la política europea. Han obligat la UE a actuar més ràpidament. Al mateix temps, la política europea amb els estats membres ha esdevingut més important. Angela Merkel va dir el 2010 que la política europea és “política domèstica”. Llavors, allò va sonar com notícies fresques, però avui es dona per sabut.
-Tot i això, encara hi han actuacions unilaterals per parts dels estats.
-Per descomptat, cap país ha renunciat als seus interessos a favor de la Unió. El que vull dir és que hi ha la percepció creixent en els sistemes polítics i a l’opinió pública que els interessos nacionals van molt lligats als interessos europeus. La resposta d’Europa a la pandèmia va ser catastròfica, un moment fosc. Cadascú lluitava per si mateix, ningú no ajudava a Itàlia, que va ser l’estat més greument afectat. Tanmateix, ara les coses estan millor. El Fons de Recuperació Europeu, el programa d’ajuts, és la resposta al clam d’ajuda italià. Angela Merkel ha hagut de trepitjar algunes línies vermelles de la política monetària alemanya en favor d’aquest pla.
-Però aquesta va ser una decisió que van prendre Angela Merkel i Emmanuel Macron, no la Comissió.
-Hi ha una visió molt alemanya d’Europa. Ells tenen un estat federal, en el qual el govern federal està constituït en els estats federats, els länders. Pensen que la Comissió Europea pot ser una altra capa en aquesta estructura. Però França, Espanya o Polònia mai ho acceptaran. La Comissió Europea no és el govern europeu, ni ho serà mai. El govern europeu és una combinació del Consell i la Comissió.
-Això no suma al batibull de competències que estem vivint? Cap polític nacional amb un historial d’errors com el que té Ursula von der Leyen estaria encara exercint el seu càrrec.
-Com a historiador, penso sobretot en períodes de temps més amplis, i veig els passos que es donen en els últims vint anys. Una pandèmia és complicada. I tant que la Comissió ha comès molts errors, però també ho han fet altres actors polítics. Jens Spahn, ministre federal de Salut d’Alemanya, encara conserva el càrrec a Berlín.
-Quin efecte té en la legitimitat de la UE el fet que els britànics portin un ritme de vacunació molt més ràpid que el d’Europa continental?
-No hi ha cap dubte que la UE ha perdut credibilitat. Però aquestes ferides no seran fatals. Les forces que ens mantenen junts són més grans que les decepcions que ens separen.
-Hi ha alguna cosa que Europa hagi fet bé durant la pandèmia?
-Penso que la implantació dels ‘Coronabons’ són un pas important. La UE ha demostrat que inverteix en el futur. Si Mario Draghi té èxit a Itàlia i utilitza aquests diners per treure al país de l'estancament econòmic que pateix des de fa trenta anys, aquest fet serà important no només per Itàlia, sinó per tota Europa.
-Per què la UE només es pot reformar a si mateixa quan sembla que es veu amenaçada existencialment?
-La resposta és desconcertantment simple: la UE només pot prendre grans decisions sobre el seu futur quan sent que està penjant d’un fil, perquè els problemes i punts de vista dels estats membres són molt diferents. Cal un xoc per entendre que hem d'estar junts. I amb freqüència.
-Però no obstaculitza això els plans a llarg termini?
-Allò que manca a la UE és una política previsora, és cert. Identificar els problemes que venen no és un punt fort de la Unió.
-Podríem dir que delegar la gestió de la crisi a la UE és bàsicament un error.
-Jo ho veig d’una altra manera. Veig que la UE ha sortit més forta des de la crisi dels refugiats. Tots els estats membres han entès que la frontera grega és la frontera meridional de tots els països de la UE. Amb la crisi financera vam aprendre què significa tenir una moneda comuna, i això vol dir més que pagar a tot arreu amb la mateixa moneda. Les darreres crisis mostren que ens estem adonant a Europa que els problemes dels altres són els nostres també.
Entrevistadors: Maximilian Popp, Tobias Rapp
Traducció de Joan Marc Muelas