Vet aquí tres amics, que es dirigeixen a la província de Xinjiang, a l’oest de la Xina, on fins a un milió de musulmans viuen tancats en camps de reeducació. Es troben amb una terra on les diferents ètnies conviuen en pau. El xinès han Jiang Han, el kazakh Jarken i l’uigur Dilxat són els membres d’una boy band inspirada en la tradició folklòrica del Xinjiang.
Les broquetes de xai i les síndries fan molt bona pinta, les formacions rocoses del desert són multicolors, com els prats de muntanya florits o la indumentària popular tradicional. Les càmeres, els camps o els controls de seguretat hi són absents, així com els minarets, les barbes o els mocadors.
En comptes d'això, hi ha gent que festeja castament, danses i cançons. Els kazakhs toquen el llaüt mentre galopen a cavall; a la ciutat vella de Kaixgar, els uigurs fan salts mortals amb una alegria desbordant; un amo d’un restaurant uigur porta molt animat un menú, tot cantant. El viatge esdevé en tot un èxit pel Jiang Han, el Jarken i el Dilxat, que ja saben el que volen expressar amb la seva música: el seu amor per la pàtria xinesa.
El nom d’aquest musical ambientat al Xinjiang és 'The Wings of Songs' (“les ales de les cançons”) i es va estrenar a finals de març a les sales de cinema xineses. La pel·lícula, inspirada probablement en el musical de Hollywood ‘La la land’, va ser promocionada pel departament de propaganda del Partit Comunista al Xinjiang, com a part d’una campanya mediàtica com no s'havia vist per molt de temps a la Xina.
Les crítiques per les violacions de drets humans al Xinjiang creixen arreu del món. Centenars de milers de uigurs viuen controlats i internats en camps. A finals de març, els Estats Units, Canadà i Gran Bretanya i la UE van acordar sancions sobre la secció del Partit Comunista al Xinjiang.
Pequín contraresta les crítiques amb una barreja de negació, desinformació i intimidació, de la qual no se salven ni tan sols les veus crítiques alemanyes. L'ofensiva propagandística posa de manifest la seguretat que té el superpoder emergent en si mateix. Gràcies a la lluita victoriosa contra la pandèmia, el Partit Comunista està convençut més que mai de la superioritat del seu sistema. Pequín no tolerarà cap rèplica pel que fa al Xinjiang.
Genocidi és una paraula forta, la que té conseqüències més greus al dret internacional públic. El ministre d’Afers Exteriors dels EUA, Antony Blinken, ha denominat aquest terme com una “descripció encertada” de la situació dels camps del Xinjiang. A finals de març, el govern del president dels EUA Joe Biden va arribar a la mateixa conclusió en el seu informe anual sobre drets humans. Els parlaments del Canadà i Països Baixos van fer declaracions similars.
La Xina, per contra, titlla aquestes acusacions com “la mentida més grotesca del segle”, com va dir el portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors xinès Zhao Lijian. De fet, els uigurs poden llaurar-se una carrera a la Xina. L'estrella de televisió Negmat Rahmat, n’és un exemple: fa una aparició com a convidat a “Les ales de les cançons” i copresentà la gala de l’Any Nou xinès al febrer, el programa televisiu més vist del món. Els uigurs també poden exercir càrrecs de poder, com Shohrat Zakir, governador del Xinjiang, o Nur Bekri, qui en el seu dia va ser membre del Comitè Central del Partit. Mentre sigui presentada com un element purament folklòric, la cultura uigur no està proscrita. També es troba a les grans metròpolis xineses: A Pequín hi ha un restaurant uigur a gairebé cada cantonada, amb cambrers amb barrets islàmics inclosos.
Gràcies a la censura i la propaganda, gran part de la ciutadania no disposa de cap informació que no hagi estat depurada prèviament. Però més enllà del “Gran Tallafoc”, la Gran Muralla Xinesa d’Internet, hi ha evidències sòlides del que està passant al Xinjiang.
"Envolteu a tots els que han de ser envoltats”, va decretar el cap del partit al Xinjiang Chen Quanguo l'any 2017. Amb l’excusa de fer front el terrorisme i el separatisme, van tancar en camps a centenars de milers de uigurs, kazakhs i altres minories. Hi ha estimacions que parlen d’una xifra al voltant d’un milió de persones. Entre les raons per ser-hi internat es troben: portar barba, tenir passaport, fer trucades esporàdiques a l’estranger, o simplement ser considerat per les autoritats com un individu “poc confiable”.
Quan ja no es podia continuar negant l'existència dels camps, Pequín va començar a parlar de centres d’educació, en els quals els interns es preparaven per a una vida laboral productiva. Els “graduats” passen per l’anomenat "Programa de transferència de la força de treball", que distribueix uigurs per fàbriques d’arreu del país.
Els documents governamentals assenyalen treballs forçosos als camps de cotó de Xinjiang, i els supervivents també van informar d’esterilitzacions forçoses. La taxa de natalitat del Xinjiang s’ha enfonsat dràsticament. L’ambaixada xinesa a Washington va fer gala de la seva alegria a Twitter: “les dones uigurs han deixat de ser màquines de produir nens”, van dir els diplomàtics.
Informes de testimonis, imatges per satèl·lit, recerca acadèmica i periodística i documents filtrats mostren que la política xinesa busca destruir la identitat uigur i la seva força política. “El que està passant a Xinjiang no és cap genocidi”, diu un diplomàtic xinès a Pequín. “És un pesticida contra el terrorisme”.
L’Apple Store del popular eix comercial de Pequín, Taikoo Li, rep actualment molts visitants, amb tot de clients fent cua a l’Starbucks. Però a l’entrada de l’H&M, un guàrdia de seguretat aixeca la mirada del seu telèfon, sorprès. A dins, només un client es mou per la botiga. Ni tan sols les caixes estan ocupades.
Actualment, el grup de moda suec és considerat com un objecte d’odi, com Nike, Adidas, Burberry o altres empreses occidentals. El delicte? Haver-se unit a la ‘Better Cotton Initiative’ (“Iniciativa per a un cotó millor”), la qual advoca per l’ús de cotó produït de forma sostenible. A l’octubre, aquesta iniciativa va anunciar que deixaria de treballar amb la important regió productora de Xinjiang, a causa del “risc creixent”, d’utilització de treballs forçats a la collita.
A finals de març, la Lliga de la Joventut Comunista va publicar un comunicat similar respecte a H&M al darrer any al seu compte de Weibo amb 12 milions de seguidors, amb el següent comentari: “Voleu guanyar diners a la Xina, però escampeu rumors i boicotegeu el cotó del Xinjiang? Ingenus!”. A això li va seguir una onada de ràbia en contra de l’empresa, que aviat va arrossegar a altres companyies. Va ser una lliçó de com són de poderoses les campanyes nacionalistes a les xarxes xineses.
Algunes celebritats van finalitzar ràpidament els seus contractes publicitaris amb H&M i altres marques. L’agència de l’actor i patrocinador de Nike va declarar que ell “s’oposa a qualsevol paraula i accions que perjudiquin la Xina”. D'altres van cremar les seves bambes Nike. Les ubicacions dels H&M van desaparèixer dels mapes digitals. “Si boicotegeu el cotó de Xinjiang, us boicotegem nosaltres” va escriure un usuari a Weibo.
El revulsiu d’aquestes campanyes ve sovint dels mitjans estatals. Els influencers propers al Partit Comunista parlen del tema. Els exèrcits de trols d’Internet a sou, anomenats “wumao”, n’asseguren un impacte ampli. Qualsevol persona amb una opinió contrària, és censurat, o bé se censura a si mateix.
El moment d'arribada de l’onada d’ira en contra de les empreses tèxtils no va ser una coincidència. Uns dies abans de la publicació contra H&M de la Lliga de la Joventut Comunista, la UE havia imposat sancions a quatre oficials xinesos i una organització paramilitar del Xinjiang, les primeres sancions contra la Xina des de la Massacre de Tiananmen l'any 1989. La UE acusa els quatre oficials del partit de ser responsables de l'opressió als uigurs, i estan subjectes a una prohibició d’entrada a la Unió. Els EUA, Gran Bretanya i el Canadà s’hi van unir.
En resposta, Pequín va sancionar vint-i-dues persones i nou institucions, l’europarlamentari Reinhard Butikofer, el Comitè pels Drets Humans del Parlament Europeu, i el think tank amb seu a Berlín Merics inclosos. La justificació: “malmeten greument la sobirania i els interessos de la Xina, i escampen mentides i desinformació de manera maliciosa”.
Els “llops guerrers” de la Xina, un grup de diplomàtics particularment amants del conflicte, hi donen suport amb més atacs. Per exemple, el Cònsol General a Rio de Janeiro va atacar al primer ministre canadenc Justin Trudeau: “xaval, el teu triomf més important és arruïnar les relacions amistoses entre la Xina i el Canadà i haver tornat el Canadà en el gos dels Estats Units”.
També les mateixes sancions de Pequín tensen les relacions amb Europa i altres països. L’europarlamentari Bütikofer no odia la Xina, només és un observador crític del país. Sempre ha estat a favor d’expandir contactes, diu. “El costat xinès concep els intercanvis parlamentaris i alhora sanciona al president de la delegació xinesa”, que és ell. “No ho acabo d’entendre”.
De la mateixa manera, a Merics, el think tank sobre la Xina més important d’Europa, no se li pot acusar de cap mena d’imparcialitat. És cert que Merics critica la política xinesa al Xinjiang, però també dona reconeixement al desenvolupament del país. “Amb les sancions, Pequín envia un senyal: el treball científic només és permissible si et comportes d’una manera políticament correcta”, diu el director de Merics Mikko Huotari. "Es tracta d’una estratègia d’intimidació, amb l'esperança que el cost per un posicionament polític sigui evident".
Pels oponents especialment propers, Pequín utilitza eines més dures. La Xina també ha intentat desacreditar durant anys a l’investigador del Xinjiang alemany Adrian Zenz. Zenz, també sancionat, viu als Estats Units i basa les seves revelacions en els documents governamentals xinesos. El Partit Comunista l’ha atacat per molts fronts, ja que treballa per la fundació nord-americana “Victims of Communism Memorial Foundation” ("Fundació en memòria de les víctimes del comunisme") i és evangèlic.
Fa tan sols uns dies, un jutjat del Xinjiang va acceptar una demanda contra Zenz de part d’una empresa tèxtil. L'empresa afirma haver patit pèrdues a causa dels seus estudis i exigeix una compensació econòmica i una disculpa de part seva.
“És un tot un repte quan el país més poblat de món es gira en contra teu”, explica Zenz per telèfon. Ell se n’ha fet la idea i se sent segur. “No crec que els agents xinesos m’ataquin aquí, a Nord-amèrica”.
Un altre enemic íntim de Pequín es troba en una posició encara més vulnerable. Vicky Xiuzhong Xu, una periodista nascuda a la Xina i resident a Austràlia, explica que persones properes al seu entorn han sigut arrestades i interrogades a la República Popular. Pequín té a Xu en el punt de mira, ja que ella treballa en informes sobre la repressió dels uigurs per a l’Institut de Política Estratègica d’Austràlia. A la Xina és considerada com la incitadora de les forces antixineses.
No n’hi va haver prou amb pressionar el seu entorn. La periodista de vint-i-sis anys porta els cabells curts i manté una imatge contrària a les normes comunes de feminitat xineses. Això va servir d'excusa per iniciar una campanya sexista de difamació. A l’Abril, van d’aparèixer fotos íntimes a Internet, i es va acusar falsament a Xu, dient que eren seves.
Global Times, un diari afí al Partit, va publicar que estava “embruixada”, i els usuaris d’Internet xinesos la van anomenar “dona dimoni”. Xu està convençuda que l’odi ha estat orquestrat. Un vídeo inflamatori, el qual ha sigut visualitzat milions de vegades, provenia d’un compte de propaganda oficial.
Fins i tot els periodistes estrangers no estan fora del perill de la venjança de Pequín. El corresponsal de la BBC John Sudworth s’ha fet un nom per la seva recerca particularment insistent sobre el Xinjiang. Els polítics xinesos l’han atacat personalment per aquest motiu. Va ser vigilat en els seus viatges i l’han amenaçat amb accions legals, com Zenz. A finals de març, va marxar del país amb la seva dona i els seus fills.
El diari estatal China Daily és un dels ens productors amplificadors i distribuïdors de propaganda. Un jove reporter seu en una redacció davant de la seva pantalla. “Fake news”, diu en anglès. “La BBC està distorsionant les dades”. Pel que es veu, havia vist una de les aportacions de Sudworth crítiques amb el Xinjiang. “Estàs dient que la BBC s’inventa les coses?”, li pregunta la seva companya amb un to d’indignació burleta.
En un vídeo de sis minuts, publicat pel China Daily a principis d’any, els col·laboradors s’esforcen tot el que poden per minar la credibilitat de la BBC. Entre altres coses, mencionen una agent de policia que suposadament hauria aturat l’equip de rodatge al Xinjiang. La BBC afirma que es va restringir el seu dret a filmar. Se li pregunta a l'agent què en pensa de tot això. Ella contesta “que és una acusació injustificada”. Al cap i a la fi, l’equip ja havia rebut una visita el dia de l’arribada al Xinjiang per informar-los de les normes de l'entrevista.
El vídeo és gairebé còmic pel seu diàleg, evidentment sobreactuat. Tanmateix, la posada en qüestió d'informes crítics, l’anomenat “debunking”, ha esdevingut un gènere propi dins dels mitjans estatals. A més a més, Pequín emplaça la seva narrativa de suposades accions extremistes al Xinjiang. Per exemple, a principis d’abril, el canal de televisió estatal CGTN va emetre l'últim episodi d’un documental de quatre parts sobre la suposada lluita contra el gihadisme internacional a la regió.
Per si no hi hagués prou, als mitjans estatals els hi agrada recórrer a estrangers residents a la Xina com a testimonis principals. Comparteixen el punt de vista de Pequín, i les seves competències professionals són secundàries. El youtuber canadenc Daniel Dumbrill, posat dalt del candeler per la CFTN en una entrevista de mitja hora on fa de comentarista polític, és en realitat l’amo d’una cerveseria a la gran ciutat de Shenzhen. Dumbrill creu que els EUA tenen un interès sobredimensionat al Xinjiang per les seves reserves de petroli.
El duo britànic de pare i fill Lee i Oli Barrett, que també resideix a Shenzhen, s’ha especialitzat en vídeos de YouTube on tasten menjar xinès o s'emporten a espectadors de viatge amb ells. Però n’hi ha d’altres que porten títols com “Occident intenta desesperadament desestabilitzar el Xinjiang” o “Més mentides d’Occident sobre la Xina”. Reconeixen que els seus viatges són pagats per Pequín.
La gent de la prefectura d’Aksu, al Xinjiang, la qual es caracteritza pel cultiu de cotó, va informar de les seves vides felices a l’emprenedor israelià del món dels mitjans de comunicació Raz Gal-Or, i ell va arribar a la conclusió que el Xinjiang és “un lloc fantàstic per al desenvolupament”. El seu vídeo va ser difós pel Global Times.
En llengua anglesa, aquests vídeos es troben en sectors de l’esquerra occidental, els quals qüestionen els motius dels EUA, com ara les pàgines web com “The Grayzone”, administrada pel periodista nord-americà Max Blumenthal, fill de Sidney Blumenthal, que en canvi va servir com a conseller de Bill Clinton.
La Xina ha identificat aquests aliats i busca connectar amb els seus discursos. Recentment, el Global Times va titllar als “cinc ulls” (els Estats Units, el Canadà, Gran Bretanya, Nova Zelanda i Austràlia) com un "eix de supremacia blanca", terme clau en la guerra cultural amb els Estats Units. El terme “llop guerrer”, símbol de la poderosa política exterior xinesa, i del qual el mateix diari en feia gala no fa gaire, ara es considera “racista”. El portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors Zhao Lijian expressa la seva simpatia pel moviment “Black Lives Matter”. Es mostra preocupat pel racisme antiasiàtic als Estats Units i insta a Washington a afrontar “els seus propis problemes greus de drets humans”
No és fàcil resistir a la propaganda del Partit Comunista. Mentrestant, La “Better Cotton Initiative” ha retirat de la seva web la seva declaració sobre el Xinjiang des de llavors. Al think tank berlinès Merics pensen en com continuar la seva recerca sobre la Xina, ara que molts col·laboradors xinesos es mostren vacil·lants a posar-s’hi en contacte. 1,8 milions de persones interessades han vist el vídeo més popular de Lee i Oli, i la família de la periodista Vicky Xiuzhong Xu li ha demanat que es canviï el nom per raons de seguretat, però ella s’hi ha negat.
Traducció de Joan Marc Muelas