El banquer i la secretària

Contrabandista o home de negocis o totes dues coses i més: la figura de Joan March és sempre controvertida. En el 125è aniversari del seu naixement ens acostem a un altre vessant del personatge: la llarga relació que mantingué amb la valenciana Matilde Reig, "la secretària de March".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al cafè del Centre Cultural cle la Caixa Rural Sant Josep, els homes juguen a cartes. Probablement tothom qui tingui certa edat en sap alguna cosa, de "la secretària de March". Però probablement també costarà de sentir-ne l'explicat. Alguna mirada creuada delata complicitats -aquella mena de vox populi que no se sol comunicarnals forasters- i poca cosa més. Tan sols una insistència més o menys sistemàtica aconseguirà, finalment, la frase d'antologia: "Jo, saber-ne, no en sé res. Però si preguntes et respondré."

Som al Centre Cultural de Borriana, capital de la Plana Baixa, al cèntric carrer de la Carrera, en un magnífic edifici modernista, sota el mateix sostre, a tocar dels mateixos marbres que va fer alçar Matilde Reig Figuerola -"Ui, si ens veiera ací...!, ens faria fugir a bastonades!", riuen els homes de les cartes: "Era una senyora i un caràcter"-,
duts de Carrara o d'on fos per mostrarli al món -el món que es fita de Borriana estant- el seu triomf, el poder i la posició i el respecte que es guanyen els diners. Perquè ella, per bé que era soltera i mantenia, des dels anys trenta, relacions conegudes per tothom -no pas publicitades- amb un home casat, fou una peça clau de tot Borriana que feia donacions de campanes a l'església i era anomenada "Ilma. senorita dona" a les ràncies cròniques de societat. La posició indiscutible de "la Reig" -que així és coneguda encara a la seva ciutat natal- li era acreditada pel mèrit de ser la secretària, deien, la musa, l'amant de Joan March, probablement l'única dona per la qual el banquer va arribar a sentir més que atracció física, amb la qual va mantenir una relació estable i de confiança plena.

Porcs i contrabandistes. Abans de conèixer "na Matilde" -que així era com la solia presentar a parents i coneguts, senzillament, sense cap titubeig impropi del seu tarannà-, March havia d'aconseguir la fortuna que el va convertir en un dels homes més rics del món i, gairebé, en una llegenda.

Ara ha fet exactament cent vint-i-cinc anys, a les 23.30 hores del 3 d'octubre, que naixia a Santa Margalida, a Mallorca, el segon fill de Joan March Esterlich i Maciana Ordines Pastor: com que era un nen, la tradició s'imposava: li dirien Joan, igual que l'avi i el pare. Amb el temps, aquella criatura d'entrada desnerida havia d'aconseguir ser el Joan March pròpiament dit -l'únic, de fet, per a la història: també en la qüestió onomàstica tenia vocació de monopoli.

Per bé que la llegenda hagi fet de les seves i sovint situï l'origen de la immensa fortuna de March, com en un conte, en els primers dinerets que va aconseguir un vailet escanyolit anant a Ciutat a vendre un porcell que li havia regalat el pare, la veritat és que arribava al món en una família relativament acomodada -prou, per exemple, per sufragar el repartiment de 700 cigars havans i ensaïmades a pleret en campanya electoral- que es dedicava tangencialment a la política local -per allò de les ensaïmades i perquè el pare fou batlle de Santa Margalida durant uns anys- i bàsicament a la importació i exportació de porcs, alls i més coses. L'extraordinària capacitat per a les xifres i els càlculs - i una expulsió de l'escola, causada, segons les versions, per l'assetjament a què el precoç March va sotmetre una criada del centre, o bé per l'animadversió que li demostrava un director gelós de la seva capacitat de càlcul matemàtic sense esforç- va dur un Joan March barbamec a fer-se càrrec de part de la comptabilitat de l'empresa familiar, March Hermanos. I es va notar: poc després, es va detectar un desfalc de 1.500 pessetes. El pare li va trencar el nas d'una pallissa.

Ben mirat, els llibres de comptabilitat d'aquella primera època descoberts per casualitat, en unes golfes, per Miquel Monjo, nebot-nét de Joan March, són una considerable font d'informació: el 1902, per exemple, hi consta la primera referència escrita al "nou negoci" que ha de proporcionar grans ingressos a l'empresa familiar: escrupolosament ("despeses tabac") es van anar anotant ("per pagament sargent, 150 pessetes") en aquests llibres els suborns que calia oferir ("per pagament carrabiners 2n destacament, 540 pessetes") perquè no fossin molestats aquella mena de vaixells que tenien per característica principal fer-se a la mar i mai no arribar a port (perquè desembarcaven mercaderies només aptes per al redós de les cales i els contorns amagats de les costes apamades). No és que el contraban de tabac amb l'Alger fos un invent de Joan March. Ni de bon tros. Només que ell el va sistematitzar. Ell -com ha documentat l'historiador Pere Ferrer, professor de la Universitat de les Illes Balears, als estudis biogràfics que ha publicat sobre el personatge- va crear una xarxa amb vocació i organització empresarial, professional i a gran escala que va saber gestionar eficaçment, jugant amb la tradició comercial de l'illa, la pròpia capacitat per als negocis i les connivències polítiques i judicials: els beneficis es multiplicaven. Joan March, però, no s'hi va conformar.

De, diguem-ne, "transportista", va passar, també, a la banda dels productors i exportadors de tabac. I va fer un magnífic negoci amb la compra i parcel·lació i venda de terrenys. I després, encara, va obtenir el monopoli del tabac amb les places de l'estat espanyol al nord d'Àfrica, en competència i confrontació directa amb el mateix Govern estatal, val a dir. En arribar la Primera Guerra Mundial -com va succeir igualment amb la Segona-, tenia el terreny preparat i s'hi va saber moure a conveniència, a tantes bandes com va voler: com se sol dir, la banca juga, i guanya.

L'amo en Verga. En els informes policíacs de començament del segle XX, a Mallorca hi consta la recerca del "famós contrabandista Juanito Verga". Que era ell. El fill de "l'amo en Joan Verga" va heretar el malnom per llinatge i, per bé que provenia del bastó amb què es feia avançar o apartar els porcs, per associació amb el tarannà fogós del banquer, l'amplitud semàntica del terme podia provocar no pocs comentaris. Perquè Joan March era molt molt molt faldiller. I, en aquest sentit, la rumorologia popular n'explica de tots colors. Fins i tot diuen que havia arribat a instituir una mena de llibreta bancària per a les dones que deixava embarassades: podien retirar cada mes una quantitat fixa, fins que la criatura complís els divuit anys. No ha aparegut cap prova -documental ni de cap tipus- sobre tal fet, però el rumor, com se sol dir, persisteix. I pren cos i s'amplifica per mà de les històries que se succeeixen sobre l'impuls sexual del banquer; sobre les dones estupendes que sovint l'acompanyaven i que pujaven i baixaven, en successió constant - i ràpida, val a dir-, del seu quarter general de l'hotel Palace de Madrid; sobre les joves mallorquines que rebien, d'una manera o altra, els seus atacs. Un informe de la Direcció General de Seguretat, emès durant els primers mesos de la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, descrivia amb detall aquest aspecte de la personalitat de Joan March: "es mujeriego buscando siempre sus queridas en la clase media modesta y no distinguiéndose por su explendidez, últimamente una de ellas murió de un aborto recibiendo la família 30.000 duros, mediante un contrato simulado".



El banquer Joan March de jove.

Si bé és cert que una de les característiques principals de la personalitat de March - i en la qual hi ha coincidència absoluta, més enllà de les opinions que es puguin tenir sobre el magnat- és la seva voraç afició a les faldilles, també ho és que mai no va perdre la xaveta per cap afer sentimental. Amb les dones, s'hi divertia, simplement; o les utilitzava per a les seves maquinacions de negocis o política -que, pel que a March respectava, era exactament el mateix-. Només n'hi va haver una que fos excepció d'aquesta norma sempre acomplerta: Matilde Reig.

La secretària. Li deia na Matilde perquè no li podia donar cap títol més. Joan March s'havia casat a conveniència amb Leonor Servera, la filla del cap del partit conservador de Manacor -ell capitanejava, de facto, el partit liberal de Mallorca: com sempre, pescava en tots els rius- i, encara que no fos així, possiblement tampoc no hauria considerat mai la possibilitat d'un matrimoni sense rèdit. Però el cas és que sembla que es va enamorar. Sense que això comportés que deixés de tenir relacions amb d'altres dones. I sense que això darrer pogués fer disminuir la gelosia que el feia lligar curt l'amant oficial. A la seva manera, Joan March es va rendir davant el caràcter i la planta de Matilde Reig. A la seva manera. "Eren coristes"; "feien teatre a Barcelona"; "actuaven en una revista": a Borriana, on recorden prou bé "la Reig", apunten també el que se sap de la seva joventut. Algú cita el teatre Apolo del Paral·lel barceloní. Tot assenyala que podria ser aquest, el context en el qual Joan March, banquer, entrés en contacte amb les germanes Reig, que eren altes i guapes i de tot. "Però la primera amant no va ser ella, sinó la germana", especifica algú. El cas és que, en morir la germana de Matilde, ella va ocupar el seu lloc. Tan senzill com això. "Sa mare va fer una mica de força", especifica Àngel Maranón, un borrianenc que va ser, a final dels cinquanta, xofer de Matilde Reig. Havia treballat per a ella durant uns mesos i va marxar a fer el servei militar: li va tocar Mallorca, i allà, per a astorament del comandament militar de torn, hi arribà una recomanació del mateix Joan March que li va permetre de triar destinació. En tornar a Borriana, explica: "El mateix dia que complia vint-i-tres anys, Melchor Reig, em va dir: Àngel, agafa el cadillac -el de matrícula de Ginebrai vés a Barcelona, a l'hotel Ritz, que allà hi ha Don Juan March i ma germana." I ho va fer. Durant dos anys més va estar al servei de Matilde, a Madrid.

Aleshores, Matilde Reig vivia al número 44 del carrer d'Alfonso XII, davant del Retiro, en un pis immens. Compartia edifici amb una marquesa vídua, un cirurgià de prestigi, el director de Campsa i l'ambaixador d'Holanda. Però com si no hi fossin: la vida social de Matilde es limitava a les visites a la modista, alguna passejada escadussera i para de comptar. Àngel Maranón recorda el batibull que hi havia a l'edifici quan l'ambaixador organitzava recepcions. "Però ella -hi afegeix tot seguitno hi podia anar."Al capdavall, des que el magnat va entrar en tromba a la seva vida, les relacions de Matilde Reig es limitaven a una: March. Ell "venia a dinar cada dia -recorda Maranón-, sempre vestit amb un tern marró, amb un barret de feltre també marró i acompanyat per dos dels seus col·laboradors"; ell se l'enduia en els seus viatges: a París, a Ginebra, Biarritz. I si ella sortia a les fotografies,era sempre en segon, tercer terme. Una presència tàcita que no era de bon to anomenar. Que semblava només viure segons el magnat. I que, quan calia, igualment des del pseudoanonimat en què va viure sempre, se la jugava per ell. Una d'aquestes ocasions va arribar l'any 1929, a Marsella. Algú havia decidit que el banquer morís a trets, però ell tenia alternativa: dins del Rolls-Royce de March hi viatjava també una joveníssima acompanyant de Borriana, que, seguint les infraccions del magnat, quan el vehicle va quedar aturat en l'emboscada, en va sortir -com el xofer- corrent, disparant a l'aire, salvant la vida. També se la va jugar Matilde l'any 1933: va ser ella qui va fer d'intermediària amb els serveis secrets britànics i, juntament amb el fidel secretari Raimundo Burguera, va organitzar una sonadíssima fuga que havia de fer la volta al món. Els responsables de la República havien empresonat March, l'any 1932, en un confús procés per responsabilitats polítiques en, diguem-ne, "gestions empresarials".

Des de la presó de Madrid primer i d'Alcalà de Henares després, March continuava gestionant els seus afers sense problemes: tant els seus col·laboradors com les col·laboradores esporàdiques tenien accés a un reu gens usual tantes vegades com l'un o els altres ho requerissin. Però un dia se'n va afartar. Va fer bona la pròpia dita, segons la qual tothom té un preu - i , que continuava amb un "qui no el té és que no el val"-, va subornar a qui calia i, per mà del mateix director de la presó va travessar la porta del penal. A fora, l'esperaven Matilde i Raimundo, dins d'un cotxe. I van fer cap a Gibraltar. El titular amb què el diari Informaciones recollia la notícia, "El viatge de Don Juan March a l'estranger", explicita clarament qui n'era el propietari -no oblidem que, com un William Randolph Hearst a la mallorquina, també March va estendre la seva xarxa al món de la premsa-. Les declaracions que hi feia el mateix March, ja còmodament instal·lat a Gibraltar, ens mostren igualment el seu prou particular punt de vista: "Vaig parlar amb el cap de serveis de la presó, en el qual havia observat un temperament rebel a tota injustícia, i el vaig convèncer que, si no me n'anava, em moriria allà." I, com sol passar a tots els penals del món, el carceller es va entendrir.

La casa de Matilde Reig a Borriana/7EL TEMPS//Rafa Gil.

Després, Matilde va acompanyar March en el seu periple internacional. Allà on anés el magnat, allà hi havia la secretària. Va viure a Roma durant la guerra del 36, tal com documenta un certificat de l'ambaixada franquista que l'acredita com a refugiada -com en una metàfora, els noms de March i Reig apareixen en paràgrafs separats però en el mateix full- i va ser, per tant, testimoni de l'ajut -tant financer com logístic o de contactes internacionals- que el banquer va atorgar als militars que se sublevaren contra la República - un ajut clau per a l'impuls i la resolució de la guerra, val a dir-. També va participar en un episodi misteriós i encara poc documentat que ja hi ha qui anomena "la llista de March" - o "de Reig", hauríem de dir en aquest cas, perquè ella ho organitzava-: des de Roma i Estoril, durant la II Guerra Mundial, sembla que March va ajudar molts jueus a fugir de les urpes de Hitler. Pagant, naturalment.

El 25 de febrer del 1962, el cadillac de March xocava de cara amb un altre cotxe. Va quedar ferit. A la clínica La Concepción, Matilde Reig havia de conxorxar amb les infermeres per no coincidir amb la família del banquer, que li mostrava una punyent antipatia, i mantenirse tant de temps com podia al costat de l'únic home que va tenir en tota la vida. Joan March Ordinas moria el 10 de març, a Madrid. La premsa internacional va escriure que deixava "vídua i dos fills". No era exactament així. Diuen que Matilde va dir al primogènit: "Ara ens haurem d'entendre." Però diuen també que no calgué cap entesa: al testament no hi va haver lloc per a l'amant i Matilde Reig se'n va tornar a casa. Val a dir que, tanmateix, no ho va fer sense res: en accions i terres i cases – el xalet que li va construir el banquer a la Malva-rosa de Borriana havia deixat tothom bocabadat- i quadres i diners i de tot, va tenir prou capital per viure amb ostentació i tranquil·litat tota la vida i per deixar una herència important a cadascun dels seus deu nebots.

Recorda Àngel Maranón que, després de la mort de Joan March, va veure Matilde, un dia, al seu xalet. I que un detall li va cridar l'atenció: duia els llavis pintats de vermell. "Mai fins aleshores no l'havia vista maquillada", apunta. I, després d'un silenci, continua: "És que es devia a ell, vivia per ell. D'acord que va fer una fortuna, perquè Don Juan li donava tot el que volia, però també és cert que la va tenir quasi enclaustrada. Va deixar tota la família situada, però no: jo no crec que aquella dona fóra feliç."

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.