-Què representa per a vostè recollir el premi Llibertat d'Expressió en nom de tots els periodistes i fotoperiodistes que pateixen la llei mordassa?
-Em genera una barreja de sentiments. D'una banda, és una gran responsabilitat per a mi representar tot el col·lectiu de periodistes i fotoperiodistes que han patit situacions d'abús policial. Estic il·lusionada i agraïda perquè s'hagi pensat en mi per recollir el guardó. L'incident que vaig patir l'any passat és prou conegut, però al llarg de la meva carrera he patit prou circumstàncies semblants. D'una altra banda, em fa trista que, a aquestes altures, encara s'hagin de donar premis com aquest. Són qüestions que haurien d'estar absolutament superades.
-El 13 d'octubre de 2020 vostè va ser detinguda quan estava cobrint un desnonament. La mossa d'Esquadra va dir que vostè l'havia espentejada i li havia pegat dos cops de puny. Al desembre el jutjat la va absoldre, en detectar que hi havia contradiccions i dubtes seriosos sobre els arguments de l'acusació. Va témer en algun moment que el judici prenguera una altra direcció?
-Jo era conscient que quan vas a un judici, si qui tens enfront són quatre mossos, tens totes les de perdre. Amb la llei mordassa preval la paraula de l'agent sobre la teva. Per tant, la preocupació hi era, tot i que com no tenia antecedents tenia la convicció que no hauria d'entrar a la presó. No s'ha de perdre de vist que em demanaven un any de presó i 170 euros de multa per les teòriques lesions. Amb tot, quan va arribar el judici em vaig sorprendre. El primer agent va començar a declarar i la fiscal va estrènyer-lo molt més que no m'esperava, tot posant en evidència les contradiccions. El fet cert és que l'acusació no s'aguantava per enlloc. Ell i la resta de mossos van fer el ridícul perquè es van contradir entre ells. El que més ràbia em fa és que tot i que va quedar claríssim que havien mentit, ells continuen treballant com si no hagués passat res. Se'ls ha fet una investigació interna, de la qual he demanat una còpia -perquè com a part interessada puc fer-ho-, però no ha passat res amb ells. La impunitat, per tant, és total.
-Anteriorment havia viscut un episodi també molt desagradable amb la policia, amb motiu d'una manifestació. Li van demanar el rodet de la càmera i vostè s'hi va negar i la van apallissar a comissària. Va interposar una denúncia, però finalment la va retirar, per protegir-se psicològicament. Ha dit en alguna ocasió que si li passara ara no retiraria la denúncia.
-Clar, a hores d'ara em penedeixo d'haver retirat aquella denúncia. Ara bé, aleshores vaig prioritzar la meva estabilitat emocional, ja que va ser un episodi que em va provocar molt de malestar. Aleshores ja vaig aprendre que els agents fan el que volen i aquí no passa res. Allò va succeir l'any 1998, però aleshores ja vaig aprendre que l'abús d'autoritat per part dels agents és quelcom d'habitual. I això afecta els fotoperiodistes, però no voldria passar per alt l'ocasió que també la ciutadania pateix aquesta situació, en moltes ocasions sense que es generi tant de rebombori mediàtic. En aquella situació jo em vaig sentir molt sola. Aleshores no era una persona coneguda, ni tenia una trajectòria professional com tinc ara. Amb tot, hi ha hagut un canvi significatiu a la societat catalana respecte de la percepció de la policia i la seva manera d'actuar. Això s'ha notat molt.
-En aquests casos, ha trobat la solidaritat de companys i companyes?
-Sobretot en aquest darrer cas, el suport ha sigut molt gran, no només per part dels fotoperiodistes, sinó de tota la meva ciutat. A això cal sumar les colles castelleres, a les quals estic molt vinculada professionalment.
-En quina mesura la vigència de la llei Mordassa ha esdevingut un entrebanc per al desenvolupament ple i en llibertat de la tasca de periodista?
-Des del meu punt de vista el problema principal és com els agents fan servir aquesta llei. Quan em van detenir, després la mossa va vindre com a justificar-se, em deia que estaven en alerta 4 de terrorisme, que s'havia de preservar la identitat de la gent. Però si et llegeixes amb atenció la llei mordassa, el que diu és que es penalitzarà és l'ús indegut de la fotografia. En cap cas parla que no es puguin fer fotografies d'una actuació policial. El problema és que els policies tenen tantes reserves, et posen tants impediments, que si no ets una persona que no tens les coses molt clares i saps bé la llei, acabes desistint de fer fotos.
-El seu és un fotoperiodisme molt vinculat a la denúncia social. En quina mesura considera que la fotografia pot ser una arma de denúncia?
-Sempre he entès la fotografia com una ferramenta per a la denúncia social. De fet, els meus primers treballs els vaig fer sobre el moviment okupa, que estava molt estigmatitzat. I com que és una ferramenta per denunciar les injustícies, molesta a les autoritats. Ara estic fent un reportatge sobre migrants a la meva ciutat, Terrassa, en un barri que s'anomena Ca'n Anglada, que està superestigmatitzat i de la qual només es dona una imatge negativa. I quan publico les meves fotos, no et pots ni imaginar l'animadversió que rebo a través de les xarxes socials. L'intent per desprestigiar-me és molt fort.
-Els mitjans viuen processos de precarització cada volta més intensos. Un dels principals damnificats han estat els i les fotoperiodistes. Tot i que vostè mai no ha format part d'una redacció, creu que s'ha degradat la condició de fotoperiodista?
-Jo em guanyo la vida sobretot de fotògrafa, però també faig fotoperiodisme. Tanmateix, el que detecto és que cada volta els mitjans tenen menys fotògrafs en plantilla i publiquen fotos no en funció de la qualitat, sinó de la rapidesa. Sovint, els mitjans ens furten fotos que publiquem en les xarxes i després has de demanar que et paguin. Sento que als i les fotoperiodistes ens tenen molt maltractats. Sentim i vivim la nostra feina amb passió, ens deixem la pell, però no ens corresponen com caldria. Les quantitats que ens paguen són ridícules en comparació al temps i la dedicació.
-El fotoperiodisme ha estat, majoritàriament, cosa d'homes. Ha viscut masclisme en la professió?
-Sí, hi ha masclisme en la professió. Les grans agències mundials no contracten dones, només homes. Inclús els policies, tenen una actitud més supèrbia envers les dones. Per exemple, des del sindicat de policies s'han referit a mi com «la dona gran amb càmera de fotos», que trobo que és una forma de referir-se a mi que resulta denigrant i masclista. En el meu dia a dia jo treballo envoltada de molts homes. En general, trobo que respecten la meua feina i la relació és bona. Ara bé, no és menys cert que, arran de tota l'expectació mediàtica que va envoltar l'1 d'octubrevingueren molts fotoperiodistes estrangers i allò era una jungla, especialment per a les dones.
-Com l'ha afectada la pandèmia?
-La pandèmia ha afectat molt perquè per a persones com jo, que combinem la fotografia amb el fotoperiodisme, vam tenir uns mesos d'aturada absoluta que ens ha perjudicat molt. Des de març passat sembla que la cosa s'ha activat una mica. Veurem com evoluciona tot.