La fe del saurí

Hom els atribueix la troballa del 80% dels pous del país. Abans en deien rabdomàntics i ara es fan dir radioestesistes i, a la primera Trobada de Saurins de Catalunya, a Tarroja de Segarra, van mostrar com ‘marquen’ l’aigua amb varetes de fusta o pèndols. Però ningú no va fer cap pou per a confirmar-ho. Són un ofici antic i tradicional, però no han superat mai cap examen científic. Sempre treballen en un entorn conegut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són tan antics com la història, però la seva història sembla a punt d’acabar. La ciència no se’ls creu. Ells insisteixen que hi ha un marge d’error, però les proves fetes no els donen més encerts que els que corresponen al pur atzar. Gent de bona fe està segura que té aquesta capacitat, però els científics expliquen que l’anomenat efecte ideomotor pot provocar inconscientment un moviment muscular imperceptible als qui ho proven, fins i tot si són escèptics. La resta, afirmen els científics, pot ser fruit de l’experiència acumulada sobre el terreny, que els permet de llegir sobre el paisatge l’alfabet de la hidrogeologia.

És cert que els saurins han trobat la majoria dels pous del país i que molts pouaires s’encomanen a un saurí per a començar a buscar aigua. L’antropòloga Rosa Maria Canela, autora de Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya (editat enguany pel Centre de Cultura Popular i Tradicional) i impulsora de la primera Trobada de Saurins de Catalunya –que va tenir lloc a Tarroja de Segarra el proppassat 18 de setembre–, els atribueix el 80% dels pous del Principat i diu que molts hidrogeòlegs, “amb la boca petita”, els reconeixen un do (vegeu entrevista a la pàgina 46). Aquest do, els saurins l’anomenen de maneres diverses, segons que es vulguin situar més ençà o més enllà de la màgia.

A la taula rodona que va tenir lloc a Tarroja per a començar la trobada, cadascun dels nou saurins que hi participaven la va descriure d’una manera. Per a Antoni Amigó, d’Artesa de Segre (Noguera), és una “tècnica”. Per a Jordi Vendrell, que és pouaire com el seu fill, i venia de Reus (Baix Camp), “la vareta és un mitjà i tots hem vist que ha fallat alguna vegada: sabem que no és una ciència certa”. En Jordi Vendrell fill reconeix que “fins que no fas el forat no ho saps del cert”, una sentència lògica que empiparà de veritat alguns dels seus companys de presentació. En Jordi Sugranyes, també de Reus, potser hi posa més pa que formatge quan assegura que aquesta habilitat dels saurins “és una vibració que ens donen a les persones que en una vida passada ja havíem tingut aquestes coses”, quan afirma que la sinestèsia li permet de captar que “estem acompanyats” i, sobretot, quan explica que va albirar un ovni a Montserrat, en el discurs més esotèric. Una teoria potser no tan diferent de la d’Alejandro Mir, que, tot i que la targeta el defineix com a “prospector tel·lúric” que fa “psicodiagnòstic radioestèsic”, té un discurs més estructurat sobre el tema, com a bon argentí que és: “La Mare Terra emana una sèrie d’energies, radiacions, que pugen en vertical. Vaig començar a captar vetes d’aigua subterrània i em vaig adonar que les vetes d’aigua subterrània, quan passen sota la terra, creen una ruptura elèctrica i una diferència de potencial, diferència que es pot captar amb aparells electrònics però que el saurí també pot mesurar perquè té uns bioreceptors interns, uns receptors biològics de percepció (per dir-ho d’alguna manera) psíquica: som capaços de trobar aigua de la mateixa manera que els elefants o els coloms en poden localitzar, tot i trobar-se a centenars de quilòmetres de distància.”

Aquesta teoria no s’adiu gaire, però, amb una de les habilitats que els saurins exposen entre el seu ventall d’ofertes endevinatòries. A més de trobar aigua sobre el terreny, poden trobar moltes altres coses –persones desaparegudes, tresors, vetes de minerals– sobre un mapa. Allò que podia tenir una explicació física complexa –mai no comprovada, però possible– es perd, com l’aigua entre els dits, en el moment que l’allunyes físicament de l’indret on busques. Un pèndol girant sobre la terra seca pot fer dubtar algun escèptic; un pèndol sobre un mapa sembla simple esoterisme.

Un veí de Tarroja de Segarra, en Salvador, amb les dues varetes de coure que li assenyalen un corrent d’aigua//Jordi Play. 

La Trobada de Saurins programa, després de la taula rodona, un experiment sobre el terreny. Els participants a la trobada surten en grups de vuit o deu persones per a acompanyar els saurins en una cerca pels camps de la rodalia de Tarroja. Aquest poble de 175 habitants bull, aquest diumenge de setembre. A la trobada s’hi han inscrit 200 persones, molts dels quals veïns de Tarroja, però un centenar llarg ha vingut de fora. Tot i pertànyer a la Segarra, on el secà és el paisatge predominant, Tarroja és envoltada d’horts –petits i modestos però ben fèrtils– i el riu Sió que els rega. No serà difícil de trobar-hi una veta d’aigua. D’“energia tel·lúrica” també n’hi deu haver a doll: en una masia propera s’hi va instal·lar ja fa uns quants anys un indi hopi vingut dels Estats Units que hi ha instal·lat un gran tipi i, segons que diuen, fa de guru del menjar macrobiòtic i de més ofertes a mig camí entre l’espiritualitat exòtica i la postmodernitat.

Gent de bona fe. Bufa el vent i el professor de radioestèsia tel·lúrica demana concentració. Li ha tocat de començar l’exposició sobre les arts saurines enmig d’un camp de futbet (variant del futbol) amb terra de ciment, un escenari poc adient. Així i tot, ja ha localitzat tres llocs per on passen vetes d’aigua. Els assistents se l’escolten amb interès i un parell o tres ja tenen un pèndol, una vareta de fusta de lledoner –amb forma d’i grega, com toca– i dues varetes de coure –facilitades per l’organització, perquè són “molt més sensibles”; “massa sensibles”, segons Alejandro Mir. En Miquel i la Taga, dos nens petits, arrabassen les varetes de coure, que tenen forma d’ela majúscula, amb la base de quatre dits per a agafar-les i una alçada de tres pams. Caminen amb els braços estirats i les varetes –una a cada mà– apuntant al front. Efectivament, arribats a un punt, cap al centre del camp de futbol, se’ls belluguen totes dues i tanquen una trajectòria convergent fins que queden l’una sobre l’altra, perpendiculars a la seua posició inicial. Continuen caminant i les varetes es tornen a separar. Li passa a un nen. Després a l’altre. Sempre en el mateix punt. Les agafa el fotògraf d’EL TEMPS i les varetes s’entesten a ajuntar-se novament sobre la mateixa vertical. Ho provo jo i la primera vegada no passa res. “Les agafa massa fort”, crida en Miquel. Més que subjectar-les, les recolzo a la mà assegurant que siguin paral·leles a terra només amb la pressió del polze. Torno a passar i funciona. Pot ser una veta d’aigua? “Pot ser un cable elèctric?”, diu el fotògraf. Tractant-se de coure, és possible. Tots els que ho hem fet juraríem que no hem provocat cap moviment. La ciència potser no diria això mateix.

El 1812 li va passar això al químic Michel-Eugène Chevreul. Però ell va fer un experiment per a esbrinar quines eren les raons que feien que el pèndol, que subjectava amb una mà, es mogués sobre alguns cossos (un bloc de metall o un cossi amb aigua) i aquest moviment s’aturara de sobte quan se situava un objecte (un vidre, per exemple) entre aquests objectes i el pèndol. Com recull el llibre Fes-te bruixot, fes-te savi, del Nobel de física Georges Charpack i Henri Broch (editat en català per Pagès Editors, el 2004), Chevreul reconeixia, en una carta a André-Marie Ampère, que el pèndol actuava com li havien anunciat, tot i el seu escepticisme: “La meva sorpresa va ser gran quan, després d’haver agafat amb la mà esquerra una placa de vidre, un tros de resina, etc. i d’haver col·locat un d’aquests cossos entre el mercuri i el pèndol que hi oscil·lava damunt, vaig veure com les oscil·lacions minvaven l’amplitud i es deturaven completament. Quan vaig retirar el cos interposat, les oscil·lacions prosseguien i es deturaven novament, quan hi interposava el mateix cos. Aquesta successió de fenòmens la vaig repetir un munt de vegades, amb una constància vertaderament notable, ja fos tot sostenint jo el cos intermediari o sostenint-lo una altra persona.”

Per a mirar d’explicar el fenomen, Chevreul es va fer un suport de fusta on recolzava el braç i va veure que, com més ben recolzada estava la mà sobre el suport, menys moviment s’hi observava. “A partir d’aquest fet –explica Chevreul–, vaig pensar que era molt probable que algun moviment muscular, que feia inconscientment, provocava el fenomen i havia de prendre-ho ben en consideració, perquè tenia el record, un xic vague, d’haver-me trobat en un estat una mica particular, quan els ulls seguien les oscil·lacions que descrivia el pèndol que mantenia a la mà.”

Chevreul va fer una altra prova amb els ulls tapats. “Mentre el pèndol oscil·lava per damunt del mercuri, se’m va posar una bena als ulls; el moviment aviat va disminuir, però, tot i que les oscil·lacions fossin febles, no disminuïen sensiblement per la presència dels cossos que, en els primers experiments, m’havien semblat que el deturaven. A l’últim, a partir del moment en què el pèndol es va quedar quiet, encara el vaig sostenir durant un bon quart d’hora damunt del mercuri sense que es tornés a posar en moviment i, durant aquest període, sense que jo me n’adonés, s’havia interposat i retirat diverses vegades tant el plat de vidre com la resina.”

Demostració de Pere Sanromà, a sota amb gorra, entre els assistents a la trobada de saurins//Jordi Play. 

El químic conclou que “hi ha un lligam íntim establert entre l’execució d’alguns moviments i l’acte de pensament que li és relatiu, encara que el pensament no tingui res a veure amb la voluntat que mana els òrgans musculars. Per aquest motiu els fenòmens que he descrit em semblen interessants per a la psicologia i fins i tot per a la història de la ciència; demostren que fàcil que és de prendre il·lusions per realitats, cada cop que ens ocupem d’un fenomen en què els nostres òrgans participen, i sempre en circumstàncies que no s’han analitzat prou.”

Amb el seu experiment, Chevreul exculpa tothom de la creença certa que el pèndol es mou sol: “Ara es pot entendre sense dificultats que gent de bona fe, i a més espavilada, a vegades recorre a idees quimèriques per explicar fenòmens que no s’escapen del món físic que coneixem.”. La ciència contemporània, mitjançant la psicologia, fa servir el terme efecte ideomotor per a definir aquells moviments que es realitzen inconscientment per un estímul determinat, de la mateixa manera que se’ns ericen els pèls amb el fred o certes emocions. D’aquesta manera expliquen fenòmens aparentment paranormals com la ouija, la radioestèsia o, fins i tot, l’escriptura automàtica. El terme el va encunyar el fisiòleg William Carpenter per a explicar la ouija i diversos científics de prestigi, com Michael Faraday o William James, han afinat aquests experiments sobre moviments musculars inconscients.  Gent de bona fe, com els saurins, poden creure que el pèndol es mou per una veta d’aigua, tot i que la raó siga un moviment inconscient que –potser?– amb la pràctica es va consolidant.

L’aigua al fons del pou. A la primera Trobada de Saurins, cada grup va veure moure la vareta, girar el pèndol o sacsejar frenèticament el rellotge de butxaca allà on se suposava que hi havia aigua. Molts ho van experimentar. Però no es va fer cap pou per a comprovar si l’aigua hi era.

Des dels experiments de Chevreul ençà, la ciència ha posat a prova els radioestesistes i mai no n’ha tret conclusions favorables als saurins. Ho va fer James Randi, un canadenc prestidigitador i defensor de l’escepticisme científic, que es dedica a desmuntar els trucs de mags, escapistes i esotèrics. I es va provar també el 2001 a Niça en el marc del premi Desafiament Internacional, que oferia 200.000 euros a qualsevol persona “que pogués demostrar un fenomen paranormal”. Com explica el llibre Fes-te bruixot, fes-te savi només s’hi va presentar un saurí, però no va poder endevinar més que dues vegades de vint intents per quin tub passava l’aigua en un circuit ocult amb deu canonades. “S’havia complert –com diuen els autors– l’atzar i el total fracàs de la pretesa detecció d’aigua amb la vareta. La decepció del cercador, dit de passada ben simpàtic i carregat d’una bona fe de la qual no dubtava ningú, era evident. La incomprensió del seu fracàs era total.”

Per què, doncs, els saurins han trobat la majoria de pous? L’hidrogeòleg Josep Maria Niñerola parla, a Bruixots d’aigua, de “geologia implícita”: “Hi ha molt de saurí que és un gran pràctic, que és una persona que està fent geologia implícita encara que no ho sàpiga, perquè coneix el pou d’un i de l’altre, i al final té una composició mental que fa que tingui un coneixement del terreny [...], però a aquesta persona la portes a una altra banda i no en té ni idea [...]. Allò que li valia, aquí ja no li val.”

Quan el saurí diu on s’ha de fer un pou, els pouaires excaven allà mateix, no un metre més enllà o més ençà. I, si troben aigua, només fan un pou. No comproven després si hi ha més aigua un metre, o deu o vint més enllà. El pou ja és fet, el pagès té l’aigua i el saurí conserva la fe.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.