Km. 133. Costes del Garraf. L’extensió a pèrdua de vista de les platges de Gavà i Castelldefels la limita, al sud, la presència rocosa del massís del Garraf. La interrupció s’opera sobtadament, com també el perfil de la carretera: a la monotonia rectilínia succeeix un traçat sinuós, que serpenteja sobre un litoral abrupte de penya-segats, panoràmic. Són les Costes del Garraf, una de les carreteres més preuades pels amants de la conducció contemplativa.
Desviem-nos, però, al cor del massís del Garraf abans d’emprendre aquest tram de carretera. A les anomenades Botigues de Sitges, una cinta d’asfalt estreta i vertical, s’enlaira tossudament fins al centre d’informació La Pleta del Parc del Garraf. El paisatge és, ara, domini del calcari aspre i del margalló recurrent. Cal trepitjar-lo per comprendre’l. Des de l’oficina del parc, tindreu opció a diverses caminades de descoberta.
Tornem, però, arran d’aigua. La carretera de les Costes del Garraf enllaça amb Sitges. El poble de Garraf es presenta com un interludi sorrenc, enmig d’aquest cataclisme rocós. Les anomenades Casetes de Garraf són un primitiu nucli de pescadors de finals de segle XIX que va ser convertit, als anys vint del segle passat, en un encantador racó de platja i d’estiueig, amb una filera de cases de bany, modestes i de fusta, i un portet mínim.
És vila indefugible entre les poblacions del sud de Costa Barcelona, pel patrimoni i la història, i la qualitat d’una vida abocada al mar. Un litoral amb forta personalitat i una gastronomia pròpia ho demostren. Sitges és sinònim de fortuna a ultramar —la seixantena de mansions d’americans atorguen a la població el caràcter distingit i benestant del negociant—, de cultura als museus —el Cau Ferrat, Maricel, el Museu Romàntic...—, de ciutat de cinematografia —amb la celebració del Festival de Cinema Fantàstic—, de disbauxa —si ens enrolem en els carnavals— i de platja, entre molts altres atributs; per no citar el seu nucli antic o el barri de pescadors; i la muralla medieval i el mercat vell i l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que capitaneja, com un far, la proa d’aquesta població.
Km. 159. Vilanova i la Geltrú. De camí cap al sud, encara haurem de fer parada a Vilanova i la Geltrú, perquè la població s’atribueix l’origen del xató, perquè és capital de la comarca del Garraf i perquè posseeix una reguitzell de fills il·lustres: hi trobareu Víctor Balaguer — i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que preserva el seu llegat— i Eugeni d’Ors, Joaquim Mir, Francesc Macià o Eduard Toldrà, entre els clàssics, a banda d’una llista d’actuals.
Vilanova sedueix el visitant de paladar fi: proporciona el xató —ja ho hem dit—, una varietat ingent de peix i alguna suculència local, com el bull de tonyina. Dediquem una estona a descobrir les seues artèries: la plaça de la Vila n’és el centre neuràlgic, porxada, ordenada, geomètrica; i la de les Cols, l’espai tradicional de venda de verdura, abans de la construcció del mercat. Podríem seguir pel Portal del Nin, que separava antigament Vilanova de la Geltrú, i tants altres racons que deixarem en les vostres mans.
Uns quilòmetres al sud, Cubelles s’arrenglera sobre la franja litoral. El poble manté viva la memòria de Charlie Rivel, mitjançant una exposició permanent a la plaça del Castell, fill del lloc i menys conegut com Josep Andreu.
A Cubelles, també, el Foix s’aboca al mar. El remuntarem per les innombrables zigazagues de la carretera que voreja el pantà de Foix. De la làmina d’aigua, s’eleva, imponent, el castell de Castellet: la construcció medieval destaca per una perfecció exquisida, al punt de la ficció cinematogràfica. Lluny d’això, els seus orígens remunten al segle X. La fortalesa és, a més, un dels plats forts, pel que fa a patrimoni històric —junt amb el castell de Penyafort—, del Parc del Foix, un espai protegit indispensable per a la identitat penedesenca.
Per la BV-2117, accedim a Santa Margarida i els Monjos. La carretera discorre entre el reglamentari tapís de vinya d’aquesta comarca. Per camí asfaltat, assolim el castell de Penyafort (s. XI), enlairat i bressol de Sant Ramon de Penyafort. El casalot fortificat fa ostentació del seu caràcter defensiu, amb una torre circular i murs toscos. Posteriorment, els dominics hi adjuntaren un convent i una església, i la burgesia industrial se l’apropià, fa poc més d’un segle, com a residència de descans.
Abans de finalitzar el viatge allà on l’hem començat, visitarem el castell d’Olèrdola, que conté molt més que una fortalesa medieval construïda a partir d’una torre i part de la muralla, encara visible, romana. El lloc té un llarg relat: fou ocupat durant la prehistòria, els ibers hi construïren una important plaça forta; hi passaren els romans i encara mantingué població durant l’edat mitjana i seguí visitant-se en època moderna. Visiteu el conjunt arqueològic, a poder ser a final de la jornada. Un capvespre des d’aquesta talaia, no pot deixar millor record del paisatge del Penedès a la retina del viatger.