Km. 12. Sant Martí Sarroca. Sense abandonar el camí, la ruta ens porta a Sant Martí Sarroca, als peus de la serra del Montmell. L’origen del poble sembla que va ser el castell islàmic que el senyor de Sant Martí restaurà cap al segle X. La fortificació s’erigia sobre el turó de la Roca, on avui perviuen les restes del castell medieval i l’església dedicada a Santa Maria (s. XII). Tot plegat conforma un conjunt monumental, declarat monument històric artístic d’interès nacional. A més, la posició elevada del lloc proporciona una panoràmica privilegiada de la plana penedesenca.
Deixem enrere el poble; arribem als pendents de la serra d’Ancosa per la carretera BP-2121 i, sense travessar la muntanya, girem cap a Guardiola de Font-rubí. La via és estreta i lenta, i ascendeix progressivament, sense canvis sobtats de pendent. El pi blanc és omnipresent; la vinya apareix de manera imprevisible i inconnexa. Font-rubí s’ha apropiat del coll que corona la carretera: el nucli s’estén a banda i banda de l’asfalt; és mínim —un grapat de cases—, enlairat i depèn de Guardiola de Font-rubí, que és cap del municipi i el qual durant els caps de setmana esdevé pol d’atracció de motoristes, ciclistes i qualsevol versió imaginable del turista de proximitat. Els seus bars acullen el foraster disposat a empassar-se un esmorzar de forquilla i ganivet.
Estem recorrent l’Alt Penedès. Sovint apareix Montserrat, de silueta esmolada, vertical, que fa de contrapunt a l’alçada modesta dels ceps. Ens dirigim cap al Pla del Penedès. La carretera manté la tònica de l’anterior: estreta i agradable. Naveguem entre un mar de vinya, cada cop menys tempestuós: el topònim del poble que ens espera designa una orografia encalmada.
Haurem d’abandonar per un instant la ruta i desviar-nos fins al mirador de la Cadira, un dels cinc que componen la ruta Miravinya, impulsada pel Consorci de Promoció Turística del Penedès. El que ens ocupa es caracteritza per la presència d’una cadira gegant, situada al cap del turó de la Malgranada (Torrelavit), una talaia d’altura limitada —315 m—, però amb una panoràmica a 360 graus incomparable. Per accedir-hi, caldrà prendre el camí asfaltat que, des de l’eixida del Pla del Penedès, mena a les caves Jean Léon. Allà continuarem per terra, còmodament, fins al peu del monticle.
Km. 49. Sant Sadurní d’Anoia. Aviat desemboquem en la capital del cava. Agències locals ofereixen rutes guiades pels diferents cellers elaboradors. El que no hauríem d’estalviar són dues visites indefugibles: una, a les caves Codorniu, el segell degà en matèria d’espumosos. L’edifici modernista originari és obra de Josep Puig i Cadafalch i ha estat declarat monument històric artístic. I l’altra, al CIC Fassina Centre d’Interpretació del Cava, un recorregut pel món del cava en un espai de 1.200 metres quadrats.
A l’eixida de Sant Sadurní, el corredor mediterrani és d’una presència incontestable, gairebé ofensiva. El saltem per la carretereta que, de manera sinuosa, condueix a Sant Pau d’Ordal. Al veïnat dels Casots, farem bé de desviar-nos fins al castell de Subirats: la fortificació medieval —un castell de frontera— s’ho val, però en especial l’emplaçament: a sobre d’un penya-segat conforma un mirador vertiginós sobre el Penedès i el massís de Montserrat.
En aquesta latitud, la vinya conviu amb el préssec que es conrea entre Avinyonet del Penedès i el nucli de l’Ordal. És el préssec de vinya: d’un groc intens, dolcíssim, amb un toc àcid i l’estrella d’un mercat setmanal a l’Ordal durant els caps de setmana entre juny i agost.
Desemboquem en la carretera Nacional N-340. En direcció a Barcelona, l’ascens al coll de l’Ordal és regular, rectilini, sense sorpreses. La quantitat de comerços al marge de la carretera delaten el poble de l’Ordal com una parada obligada, dècades enrere, en temps de viatges lents i feixucs. Encara avui, alguns forns de pa fan l’agost els caps de setmana amb la venda de pa fet amb forn de llenya i suculentes coques. Al port de l’Ordal, es produeix un canvi de comarca: penetrem en el Baix Llobregat, industrial i industriosa. Un grapat de revolts i a la zona industrial de Vallirana ens desviem a la dreta, per un camí asfaltat que connecta amb Olesa de Bonesvalls, de nou a l’Alt Penedès i porta d’entrada al Parc del Garraf. Al fil de la riera de Begues, arribem al poble homònim, disposats a davallar el port que ens separa del litoral, on recorrerem, l’extrem sud de l’àmbit turístic Costa Barcelona.
A Gavà i Castelldefels, les platges són llargues, sorrenques, produïdes per la desembocadura del Llobregat. La terra, ací, és també rica i fèrtil, com pertoca a un terreny al·luvial. No debades, hi ha proliferat el conreu. El Parc Agrari del Baix Llobregat —una reserva agrícola enmig de la realitat metropolitana— ha esdevingut un important centre productor de fruita i d’hortalissa i, en especial, de la carxofa, la carxofa Prat, de la qual les primeres referències remunten al segle XVI. Aquesta n’ha esdevingut la principal protagonista des de fa un segle: si el 1919 començava l’exportació de carxofes, el 1936 omplien —només les produïdes al Prat de Llobregat— quaranta vagons diaris.
La consolidació d’aquest espai agrícola va ser possible gràcies a la dessecació de la majoria dels aiguamolls de la zona deltaica, amb la intenció de mitigar el paludisme. Actualment, els Espais Naturals del Delta del Llobregat, que mereixen una incursió a peu o en bicicleta, preserven les zones humides i la riquesa ecològica del final del riu, enmig d’un panorama contradictori i no exempt de la pressió que imposa una infraestructura com l’aeroport del Prat.