Tan idíl·lica els va semblar als reis d’Espanya la verda vall d’Aranjuez que hi van fer construir un dels seus palaus, i van obsequiar aquesta petita ciutat amb una història moguda. El drama de Friedrich Schiller Don Carlos comença aquí, a una hora escassa amb cotxe al sud de Madrid, a l’antiga vila residencial dels ultracatòlics Habsburg. En l’obra de Schiller, un rei despòtic i el seu fill discuteixen per l’alliberament de la província rebel protestant de Flandes. L’obra va sobre la guerra i la reconciliació, sobre el poder i l’amor, però sobretot sobre si es pot vèncer un tirà que fa massa temps que es perpetua al poder.
Aranjuez és, doncs, l’entorn idoni perquè es reuneixin discretament dues dotzenes de líders tribals sirians, jutges, exalcaldes i membres de famílies poderoses dels bàndols més profundament enemistats. És un projecte molt i molt inusual: aquí, aquestes homes –i algunes dones–, que tenen molts motius per odiar-se, intenten dissenyar un futur per al seu país.
Entre els participants hi ha destacats opositors al règim que viuen a l’exili, com Bassma Kodmani, que ve de París, i Mustafà Kayali, de Qatar. Hi ha representades les diverses ètnies i religions: la majoria sunnita, els kurds, els cristians, els ismaïlites i fins i tot els alauites –la comunitat religiosa de Baixar al-Assad–, i també algunes de les famílies més poderoses del règim. No hi ha els generals en persona, però en alguns casos sí que hi ha parents seus.
Ara estan reunits en una ciutat espanyola, mantenint la distància, però majoritàriament en una atmosfera relaxada. No és la primera vegada. Des de fa uns quants anys, cada pocs mesos es troben amb un elenc bastant semblant, sempre en secret, en diverses ciutats d’Europa, com Roma, Berlín o Zuric. Que aquest cop es trobin a Aranjuez es deu al suport del govern espanyol al projecte i també a la moderada incidència del coronavirus en aquesta àrea.
Per als participants és un intercanvi de papers: els exiliats poden parlar obertament i no han de tenir por que els facin fotos o que els gravin les declaracions. Els alauites, pròxims al règim (un dels quals explica, mentre es pren un got de vi, que als punts de control militars de Síria només ha de dir el seu cognom i el seu lloc d’origen perquè els soldats el deixin passar), han viatjat des del seu país amb pretextos falsos. Insisteixen reiteradament que no apareguin enlloc ni el seu nom ni la seva imatge i també que aquest article no es publiqui fins que no hagin tornat al país. Quan es parla de temes delicats, es recullen primer tots els mòbils perquè ningú no pugui enregistrar res. A mi, com a periodista de Der Spiegel, se’m permet assistir a la reunió, però no puc citar tots els participants pel nom.
Cap d’ells no exigeix la deposició d’Al-Assad. Però el sol fet de trobar-se aquí, de dissenyar una alternativa a la dictadura, de reclamar el dret al retorn dels expulsats i la igualtat de drets de tots els sirians, ja els converteix en elements subversius de cara als governants sirians.
El grup reunit a Aranjuez s’autoanomena Consell de la Carta Siriana, en honor a un pla d’onze punts que ja van acordar a final del 2017. Un “contracte social per a tots els sirians”, amb reivindicacions que serien òbvies en altres indrets, com afirma l’opositor Kayali.
Per a la Síria d’Al-Assad, en canvi, aquestes exigències són revolucionàries: tots els expulsats i els refugiats tenen dret a tornar al seu país i a ser indemnitzats per les pèrdues. Article 6. La confessió no pot ser un instrument de poder polític. Article 9. No existeix la culpa col·lectiva, sinó l’exigència de responsabilitats a cada individu. Article 5. Ve a dir: ningú ha d’assumir la responsabilitat d’una cosa que hagi fet algú altre.
Només per aquest apartat, segons el qual un no ha de pagar pels crims dels seus correligionaris, hi va haver llargs debats, com recorda el xeic Oweinan al-Djarba, de la tribu dels Xàmmar, que va ser un dels líders rebels que va lluitar contra les tropes d’Al-Assad i el germà del qual va ser segrestat i va desaparèixer sense deixar rastre. El principi de la responsabilitat col·lectiva continua vigent a dia d’avui entre les tribus. Ofereix protecció en temps de pau, però pot convertir qualsevol guerra en un cercle viciós de revenges eternes.
La identitat de grup també la van cultivar virtuosament els Al-Assad per tenir tots els alauites a favor de les seves atrocitats. Aquesta minoria ocupa els càrrecs més importants del país, però representa només aproximadament un 10% de la població siriana. La por de la venjança col·lectiva dels altres grups fa que encara mantinguin la lleialtat a Al-Assad. “Hem de deixar això enrere”, en aquest punt un dels alauites del país està d’acord amb Bassma Kodmani, de París: “Al cap i a la fi, els sirians no han triat la seva identitat”.
Però no és gens fàcil. Contínuament, a les pauses, a l’hora de dinar, es formen discussions i les acusacions van d’una banda a l’altra. Molts dels presents han perdut membres de la seva família. Quan un petit grup s’enganxa llistant morts, l’exiliat kurd Tambi Qassim diu: “Deixem-ho estar. Tant se val què és veritat i què no; així no avançarem”. A la taula respiren fondo. “El fet que parlem, que perdem la por els uns dels altres, que ens agafem confiança”, diu més tard, “tot això ja és un gran èxit”.
Des del començament hi ha dues coses que estan prohibides a les converses, explica l’expert germano-sirià en dret públic Nassif Naïm, que fa de moderador de la majoria de reunions: “El futur de Baixar al-Assad no depèn de nosaltres. I tampoc no trobarem cap solució per determinar si el que va passar el 2011 va ser una revolució o una conspiració. Tothom pot tenir la seva opinió sobre això. Però nosaltres ens hem de centrar a trobar plantejaments comuns”. Negocien, diu Naïm, en nom dels silenciosos, dels “grisos”, tal com se’n diu a Síria dels que es mantenen aliens a la lluita i que volen recuperar la seva vida normal.
El 2016, quan van començar les trobades, els rebels encara es veien com a futurs vencedors. El 2019, després que amb els seus bombardejos les forces aèries russes propiciessin la reconquesta de la major part del territori per part de les tropes d’Al-Assad, era el governant sirià qui es veia guanyador. Aleshores Al-Assad volia aixafar els últims rebels d’Idlib i recuperar els territoris kurds del nord-est. A les reunions confidencials d’aquella època, el clima era més fred, recorda un participant.
Actualment, el declivi econòmic absolut també ha afectat el règim d’Al-Assad. A Damasc la gent fa cua durant hores per aconseguir pa i la lliura siriana ha caigut gairebé fins a una centena part del valor que tenia fa deu anys. I els participants que són pròxims al règim d’Al-Assad també s’han tornat més humils a Aranjuez.
Malgrat totes les turbulències, el grup s’ha mantingut unit. “I ara mateix”, constata secament Naïm, el doctor en dret, “tothom està fotut. Tothom està desesperat i busca solucions. Aquest és el punt que uneix tots dos bàndols”. Per això fan plans, dissenyen escenaris i pensen fórmules per al futur, alhora que eviten parlar del present.
En una de les converses, faig la pregunta següent: què faria que, en cas que hi hagués un canvi de règim, els alauites no tinguessin por de la venjança dels seus enemics?
Les respostes són diplomàtiques. Tot seguit, un dels participants em convida a la seva habitació i un altre a fer una passejada pel parc. “Tenim tres opcions”, diu a la seva habitació un alauita que fins ara no deia res: “Guanyar. Continuar desintegrant el país. O el que vol la majoria: que hi hagi un altre alauita com a president. No algú de la família governant, però sí algú que ens pugui protegir. Malgrat tots els èxits militars, fem cara d’haver guanyat? Li sembla que a Síria hagi guanyat algú?”.
Aquestes assemblees no les ha autoritzat ningú, però igualment van guanyant pes, mentre les negociacions oficials, com les de Ginebra, s’han encallat i Damasc obstrueix el diàleg per reformar la constitució per tal de guanyar temps fins a la pròxima escenificació d’unes eleccions, que seran a final de maig.
La Carta és una iniciativa sense poder, encara que tingui el suport de la UE i que tingui contactes a Washington i Moscou i també amb l’enviat especial de l’ONU. El que és extraordinari és que diversos membres de tots dos bàndols són descendents de líders rebels i polítics llegendaris de la primera meitat del segle passat que van lluitar junts contra la dominació francesa. Sota la superfície de l’Estat i dels càrrecs oficials, a Síria el poder sempre ha funcionat a través de les relacions de parentiu i segons les reputacions. Com menys cohesió té l’Estat, més importants es tornen aquesta mena de vinculacions informals.
La importància d’aquests grups es posa de manifest en la qüestió, totalment pràctica, del risc que corren els membres de l’àmbit de poder d’Al-Assad: els serveis secrets sirians coneixen parcialment les seves activitats, però de moment els han deixat en pau. Per clientelisme familiar? O per protegir-se en cas d’un canvi de règim? “Ni nosaltres no ho sabem”, diu a Aranjuez un dels que encara viu a Síria.
A pesar de totes les trinxeres, per motius inesperats han sorgit algunes amistats. L’últim vespre a Aranjuez, hi ha asseguts junts dos senyors grans que a primer cop d’ull quasi no podrien estar més allunyats políticament: d’una banda, Bassam Djohar, un exoficial que va unir-se a la revolta a Homs, va perdre casa seva i va fugir a França; i de l’altra, un home que encara viu a Síria, amb connexions familiars amb els serveis secrets.
Tots dos, però, van ser empresonats el 1987 perquè formaven part clandestinament del Partit Comunista. En aquell cas, els parents que tenien als serveis no secrets no els van ajudar. “Saps”, pregunta Djohar, “que llavors em van traslladar de la presó de Tadmur a la de Saidnaia? Per poc no vam coincidir, però a tu ja t’havien portat a un altre lloc”. Més tard, s’han fet amics a Facebook. Però en persona no es van conèixer fins a les trobades de la Carta.
Traducció d'Arnau Figueras