El 1971, quan Franco encara governava amb mà de ferro, la història valenciana va exhibir un múscul tan sorprenent com prenyat de futur. Celebrat entre els dies 14 i 18 d’abril, el Primer Congrés d’Història del País Valencià va ser una epifania memorable, una primavera historiogràfica, tant per la transcendència estrictament professional com per la incidència sobre el conjunt del territori: set-cents van ser els congressistes i quatre-cents els textos presentats. Unes jornades historiogràfiques mai havien reunit tanta gent al País Valencià. L’encontre, per la magnitud de la convocatòria, obria una finestra en els resclosits estudis d’història que d’ençà del 1939 senyorejaven a la universitat.
Contra els postulats imperials, el goticisme arnat, el neocatolicisme ambiental i el nacionalisme espanyol asfixiant de les càtedres i els departaments, uns joves i no tan joves havien començat a pensar i a escriure la història valenciana des de pressupòsits radicalment distints. Enganxats a les investigacions europees, en la mesura que l’aïllament polític, la censura i els contactes escassos ho permetien, posaven l’accent en el teixit econòmic i en el conflicte social, però sobretot miraven d’indagar en el subjecte col·lectiu del país sencer. Això és el doble corrent de fons que impulsava els organitzadors, però que hàbilment saberen emmascarar dins l’empostissat d’una formidable celebració acadèmica i professional. Van ser tan hàbils que, en la presidència d’honor, col·locaren el ministre d’Educació José Luis Villar Palasí, nascut a València. Millor tapadora impossible. Per reblar el clau, donaren la presidència efectiva a Julián San Valero, catedràtic d’Història Antiga ben considerat pel règim, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i encara sense els desvaris anticatalanistes de la Transició. Fins i tot, la conferència inaugural la deixaren en mans de tot un almirall de l’exèrcit. Amb un ministre absent, un degà ninot i un militar de repica’m el colze tenien l’esquena coberta. Altrament, els esbirros del règim, de dins i fora la universitat, haurien reduït a cendres la convocatòria sense contemplacions.
Els èxits com els fracassos no s’improvisen. L’atzar havia propiciat l’arribada a València de tres catedràtics amb projectes alternatius: Miquel Tarradell, Joan Reglà i Emili Giralt. El primer va ocupar l’àrea d’Arqueologia i Prehistòria, el segon la d’Història Moderna i el tercer la d’Història Contemporània. Tots tres duien el País Valencià i els Països Catalans en el propi cartipàs de preocupacions historiogràfiques i nacionals. Tots tres havien ordit complicitats amb Joan Fuster, l’ombra intel·lectual del qual planava d’una manera o altra sobre el congrés. Hi havia, però, una absència significativa: la d’Antonio Ubieto, cap del Departament d’Història Medieval, més preocupat per Aragó i Navarra que pel País Valencià. Ubieto es convertirà aviat en un dels artífexs del blaverisme, en la versió historiogràfica demencial, amb el pamflet indigerible Orígenes del reino de Valencia (1975).
On no n’hi caps, tot són cues, i l’ànima que va posar tota la carn en la graella, el qui va estirar del carro i dirigí entre bambolines el congrés, va ser l’Emili Giralt. Però un home tot sol no hauria pogut afrontar els complexos problemes logístics i concitar tantes adhesions. Una colla de joves hi va entrar en acció, al costat o al darrere d’en Giralt, entre els quals hi havia Alfons Cucó i Sebastià Garcia Martínez; i des de la Facultat de Medicina Lluís García Ballester va aportar la pròpia solvència i, sobretot, l’experiència, en tant com ell havia organitzat al seu torn dos anys abans un nodrit congrés de medicina que, comptat i debatut, va ser l’espurna que donaria origen a la multitudinària reunió de 1971.
No hi hagué reserva d’admissió. El Congrés es va obrir a tothom. Hi participaren cronistes, erudits locals, arxivers, una nòmina extensa de professionals estrangers, un bon grapat d’historiadors de la resta dels Països Catalans i, sobretot, una nòmina extensa de professors valencians cridats a dirigir la renovació dels estudis historiogràfics, geogràfics econòmics, artístics, filosòfics i lingüístics durant les dècades dels setanta i vuitanta: Rafael Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco, Germà Colón, Ernest Belenguer, Màrius Garcia Bonafé, Josep Vicent Marquès, Joan Francesc Mira, Jaume Pérez Muntaner, Ricard Pérez Casado, Vicenç Maria Rosselló o Trinitat Simó, a banda Cucó i Garcia Martínez i sèniors com ara Pere Maria Orts o Manuel Sanchis Guarner. Fins la mateixa Carmelina Sánchez-Cutillas hi va fer valer la seua veu. La collita era esplèndida, una generació ambiciosa, amb un peu en les recerques humanístiques i un peu en la política o l’activisme cívic.
La història importava, i molt, a les acaballes del franquisme. La recuperació del país, traure’l d’aquella somnolència eviterna, havia d’anar inexorablement acompanyada d’una exploració profunda del passat. La història crítica esdevenia una arma de contestació enfront d’un relat hegemònic on el País Valencià quedava relegat a mera comparsa, subsidiari i massa sovint invisible d’un procés manufacturat pel nacionalisme historiogràfic espanyol. Giralt, Reglà i Tarradell n’eren ben conscients i els joves que pujaven també. Joan Fuster havia traçat unes línies bàsiques i assenyalat molts fronts que calia explorar. La bona veritat és que a penes se sabia res i gairebé tot estava per bastir.
Les més de tres mil dues-centes pàgines, reunides en quatre grossos volums, dona idea de l’abast dels resultats. Però la transcendència del congrés no es mesura tan sols per la quantia de papers escrits. La consciència de país va eixir reforçada. I en paral·lel a la lluita política contra la dictadura, el treball intel·lectual no deixava de ser també una altra prioritat. La història obria els panys del coneixement col·lectiu, proporcionava referents als poetes i als pintors, personatges per a futures novel·les històriques, escenaris per a muntatges teatrals. És com si de sobte s’hagués il·luminat la cambra fosca de la història del país.